El setè cel

I al començament fou una llòbrega cambra, mal il·luminada amb tètriques vistes, en un hotel de luxe per a un barri de luxe, La Recoleta; sí, el gegant de la ciutat se m'abrandava i jo em refugiava a l'Hotel Plaza Francia, un escenari que havia somiat, i quasi fou un malson dins un viatge que preveia de somni; moguin fitxa, moguin fitxa, la segona parada, la del posicionament, la del primer gran esclat, Buenos Aires era meva i s'ha acabat, la de la primera onada de pura felicitat va ser Palermo House, casa de "chetos" para chetos y caretas; preciosa casa antiga, remodelada, plena de calma, una gran idea i bon ambient, primera onada de pura felicitat expressada gràcies a internet, internet, internet, però ai carai com demanaven aquests "chetos" de Palermo, un em deia "vengo de hacer cine, qué desengaño", l'altre em confessava "para mi la televisión es un mueble más" i cada dia me'l trobava mirant-la a totes hores, "me interesa la guerra de Irak" em deia, la guerra que acabava d'esclatar; la felicitat començà a Palermo House però calia saltar, sempre endavant, i Salta, salta conmigo, Salta, què és Salta? Salta és una provincia del nord de l'Argentina fronterera amb Bolívia i Paraguai i així doncs salta i me'n vaig anar a la Tercera Divisió, sí, la tercera és l'hotel Miño, Hotel para pasajeros, Miño a seques, com la botifarra amb seques, és la Tercera Divisió, envoltat de nens malalts amb les boques tapades amb, amb..., com es diu en català, barbijos, és allò per tapar-se la boca, al costat de l'Hotel Miño hi ha l'Hospital de Niños de Buenos Aires; Miño, l'hotel de la desfeta, la desfeta feta pel Zalayeta, Barça 1-Juventus 2, el Barça a... Tercera Divisió!!! El Barça em va enfonsar, demacrar, silenciat; Miño, gallegos, gallegos, em comencen a dir gallego...no, no, el catalan, oiga, el catalan...Miño, Miño, uuuh, uuuh, Miño, me'n vaig del Miño però del Miño recordo amb molta nostàlgia i dolçor la seva, la meva habitació, la 23, ubicada en un tercer pis, banyada pel sol de la tardor, habitació càlida i entranyable, l'habitació de la desfeta, i la de Radiohead en concert, i la dels Beatles, i la del telèfon cada dia a les 11, "despierte, señor, hay que hacer la limpieza", cada dia a les 11, jo pensava que em trucaven de la feina, uf, menys mal, uf, uf, Miño, adéu Miño, me'n vaig, el vaig deixar per l'alemanya, per l'Eva, en una casa, no, perdó, en una mansió dins un pis, una mansió amb un passadís llarguíssim, amb enormes finestrals penjats de les parets que s'obrien com una gola a la matinada de Buenos Aires, sí, m‘arribava la salabror del riu, que era lluny, aquella salabror sudamericana tan característica, és sudamericana o caribenya o centreamericana...la coneixeu? i m'arribava música per fi lliure, música a tota "pastilla", a tot volum, i la casa encantada m'encantà i m'agradà, em posseí i m ‘al·lucinà, fou la casa The Doors, la casa on mor Jim Morrison a Paris, amb la mateixa banyera on mor en Jim...però, no, no podia ser, quasi bé no es podia cuinar, no tenia nevera, "heladera", no hi havia quasi res, dormia al terra en un matalàs inmens, sí, inmens però ple de puces, hi havia perill en forma de fils elèctrics que penjaven del sostre i per tot arreu, i endolls vomitats per les parets, hi havia cucaratxes i mosquits, però també hi havia l'Eva, entranyable Eva, professora d'alemany per argentins, l'Eva, amb ànima de squatter, d'okupa de Berlin, feia dos anys que vivia sense nevera, sí senyora, bravo!!!, la casa de l'Eva fou el quart lloc, la casa de la squatter, el quart va ser la casa The Doors, molt bon rotllo però adéu adéu, jo només volia un equip de música i una nevera, estava bé però no m'apunto i vola la bola que volaràs vaig sortir del foc per caure a les brases, calentes, calentes, molt calentes; canta Sisa "del cinquè cel res no se'n sap, no hi ha notícies d'aquest cel tan amagat", és clar!!! perquè el cinquè cel és l'infern, del cinquè cel només se'n sap que era una espècie d'hotel per estudiants argentins de l'interior del pais, i mal, mal, mal, mal, mal, de primer dormia amb l'Israel, a metre i mig de distància, bon paio, l'Israel, va vendre tots els seus llibres perquè no sabia on guardar-los, un tipus gris però bon jan, aquest Israel, i després em vaig topar amb la Emilsé, mi corason, mi corason, uuuuuuh, la Emilsé, uuuuuuuh, focus de problemes; del cinquè cel només se'n sap que hi havia dues habitacions i estudiants de Salta, i de Santiago del Estero; i també hi havia en Jerónimo, bon tipus el Jeronimo, em va regalar un bonic obridor de vi de color blanc quan me'n vaig anar, Jerónimo, l'únic de Boca entre gashinas de River, dale Boca dale Jerónimo, siempre en mi...corason, mal, mal, mal, del cinquè cel només se'n sap que l'infern s'ubicava molt a prop del microcentro de Buenos Aires on hi havia malaties, humitat, picades de mosquits, brutícia i soroll, però el cinquè cel també tenia un terrat sensacional, magnífic, semblant als atteliers parisencs, on el sol queia a plom i et banyava de benestar i energia, i el cinquè cel també tenia unes delicioses escales gaudinianes, empinades i perilloses si s'hvien de baixar perfumats amb elegància endiumenjada, gràcies Sisa, escales gaudinianes envoltades de foc i de merda, de pobresa d'esperit i d'altivesa, escales gaudinianes que baixaven en cargol a mil per hora, escales gaudinianes que em rebotaren cap al Jardín Botánico després d'àrdues i difícils negociacions, dures i batallades negociacions, visca visca, aire pur, ben retrobat vell Palermo, aquell vell Palermo de Palermo House, ara un pèl més avall, a Santa Fe i Scalabrini Ortiz, just al carrer Beruti, em sonava a nom basc, i el carrer Beruti era un carrer tranquil, aïllat del brogit, lloc de pas, i allà fou la primera casa pròpia, que donava poc joc, gran però aburrida, la sisena estació tenia un divertiment, el gos, millor dit, la gossa de l'amo, el llogater, que me la deixava a les nits, aïllada al balcó, és una gossa que és un sol, a les nits a vegades bordava, nerviosa, la sisena estació fou la casa del gos del carrer Beruti, casa tranquil·la i collonera, casa de calma i anguniosa, bon recer de nits salvatges i mal recer, insegur, a causa del llogater, maleït llogater, lloc de pau i lloc de guerra; la casa del gos del carrer Beruti fou la transició cap al 7, la setena casa, el setè lloc, el 7, el setè cel, el 7 que em perseguia, que m'espiava des que era a Buenos Aires, anava als locutoris, demanava un telèfon, "pase por la cábina 7", anava a locutoris d'Internet i demanava una "máquina", "pase por la 7"; sí, el 7, com el 7 de Cannibal, com el 7 del Jans, com el 7 de Guillermo Barros Schelotto, jugador de Boca Juniors, qué grande sos Guille, el Mellizo Barros Schelotto, 8 gols dels 11 que portava li vaig veure fer des que vaig arribar, 3 al Paysandu de Brasil, 2 al Cobreloa de Calama, equip xilè, 1 a Colon de Santa Fe, i 2 a River Plate; el 7, el setè lloc fou el setè cel, una habitació, una cuina, un bany, un menjador i una terrasseta...!!!en un tercer pis!!!, que curiós i estrany, si no em portava bé em llançarien de tot, fou la casa de la terrassa, o potser la casa del parquet, un parquet psicòdelic que semblava que es mogués en segons quins moments, o potser la casa de la dutxa i la banyera, una dutxa amb una pressió de l'aigua formidable i una banyera on em banyava i m'hi endinsava tan llarg com sóc; el setè cel ja era meu, molt a prop de la casa del gos del carrer Beruti, el setè cel era ubicat al carrer Arenales i recordava el tango Balada para un loco on sentim a Roberto Goyeneche cantar magistralment "las tardecitas de Buenos Aires tienen ese, que sé yo, viste?, salís de tu casa por Arenales... ", el setè cel era a Palermo a un carrer de la gran Avinguda Santa Fe, a dos de l'antig passeig Canning, ara batejat com Scalabrini Ortiz, i a quatre de l'excels i magnific Jardín Botánico de Buenos Aires; el setè cel ja era meu i fou la casa número 7.