El setè art

La Mia es va recolzar als peus del llit amb les mans suades. Se'n va apartar d'un salt, amb un crit animal, quan aquest es va sacsejar violentament. La porta de l’armari la va colpejar prou fort per tirar-la a terra. No va tenir temps de protegir-se abans que la Su accionés el mecanisme que va provocar la dolorosa pluja de llibres. Enfadada, la Mia es va aixecar i va tirar un llibre al Ron.
- Merda, talleu! Què fas Mia? Has espatllat una presa fantàstica!

La Mia va abandonar el plató com un tifó, tombant la taula del càtering de camí al pàrquing, on va pujar al cotxe i va sortir-ne derrapant.

Aquella era la seva vuitena participació a la decadent saga de pel·lícules sobre possessions demoníaques. Cada vegada es deia que no hi tornaria. N’havia estat apartada deu anys (i sis lamentables seqüeles, on la Su havia actuat pèssimament al plató i al llit del Ron). Però les costoses atencions mèdiques a la seva filla l'havien fet tornar.

- Mia, torna si us plau - el Ron s'esforçava a ser amable.
- Plego! Ja en tinc prou! - la ràbia de la Mia carregava d’electricitat l’aire al cotxe.
- Has signat un contracte!
- Tu i el teu contracte us en podeu...

La frase va quedar flotant, interrompuda a l’aire, abans de ser ofegada pel terrible impacte metàl·lic del cotxe encastant-se a un arbre.

La Mia va obrir els ulls desconcertada. Era al mig d’una sala buida, de la que no n'endevinava límits. Una ampolla davant seu aguantava una espelma, dibuixant un cercle maragda al seu voltant. Va sentir la veu abans de veure la criatura; cos inferior de cabra i tors humà, cara de gat.
- Puc fer desaparèixer la malaltia de la teva filla i tornar-te la vida. A canvi d’ànimes, que hauràs d’aconseguir-me. De qui tu vulguis, m’és indiferent.

Amb el cap alt i sense donar cap explicació la Mia tornava decidida al decorat.
- Bé! La senyora ha decidit tornar. Escolta’m bé: acabaràs la pel·lícula encara que m’hi hagi de deixar l'ànima!

Un ampli somriure va il·luminar els ulls de la Mia.
- Tens raó, Ron. Tota la raó.