El sermó del diumenge

Que Déu estigui amb vosaltres! ... Amén.

Avui germans parlarem d'un tema transcendental que ens incumbeix a tots i, ara que estem gairebé tots recollits a la casa de Déu... (segons diuen que Déu és amo de totes les coses i que està a tot arreu, per això també està aquí! però aquí està d'ocupa!).
Bé, ens posarem seriosos i parlarem del tema d'avui i de la importància que té que sapiguem parlar bé, llegir i escriure correctament la llengua catalana.

Us faré una mica d'història :
Als meus temps d'infant, l'escolarització començava als 5 ò 6 anys d'edat, i que durava aproximadament fins l'adolescència, quan teníem aproximadament uns 14 anys, d'edat, els pares et posaven a treballar d'aprenent en qualsevol ofici.

Els estudis varen ser en llengua castellana, tan parlat com escrit, i tot era per ¡El idioma del Movimiento Nacional, "todo para España y España para todos"! menys els d'aquí Catalunya, "els germans pobres i ignorats", però trèiem les castanyes del foc, de la resta de les altres comunitats del país menys afortunades, a més de tot això, vàrem tenir una repressió molt forta, que ara no ve al cas "germans"... i ens allunyarien del tema d'avui.

Germans! No tot té que ser recances, i si no tinguérem l'oportunitat d'aprendre el català, en la nostra generació, sempre podem tenir temps per aprendre'l, però sí que vàrem aprendre altres coses molt útils, "El pare nostre Amén" i el que ens varen ensenyar els nostres pares; civisme, educació, i subsistència, com fer de pagès, la matança del porc, ser autosuficients pel dia de demà i per qualsevol esdeveniment que ens pugui passar, no com ara que aquest jovent d'avui en dia, que ja en els seus primers mesos de vida els donen amb adopció a las llars d'infants.

Com ens poden comprendre aquests fills que també són fills de Deu, tingué només l'estimació d'unes mainaderes complint la seva feina rutinària i a les quatre parets de la llar, malgrat també que la majoria no han xarrupat mai d'un pit, sinó d´un tros de plàstic d'on rajava una cosa blanca que semblava llet o papilla, similar a la que donàvem abans als vedells quan els desmamàvem, i on trobar les coses de primera necessitat per subsistir? En el "Súper".

I no diguem de la seva falta d'educació i civisme anvers als demés! De qui és culpa?

No vull canviar el tema, parlàvem de la importància que té parlar bé el català. Ah... sí... i com us deia, mai és tard per aprendre'l.

Jo he pregat molt cada dia per poder aprendre'l i les meves pregàries han estat escoltades, no sé si va ser un somni o una realitat.

En el meu camí de cada dia, vaig ser interceptat per un àngel del cel i, dient-me en un to de veu molt dolç:
-Vas pel bon camí, segueix-lo recte i no et desviïs segueix fins al final i quan ja hi arribis gira a la dreta, mai a l'esquerra, sempre a la dreta del teu Déu pare i aniràs a parar a un convent de monges celestines descalces i arrugades, pregunta per la mare superiora Angèlica, i després d'haver resat prèviament tota la lletania de l'apòstol Adolf VIII, l´arbitrari t'atendrà.

Al cap de 12 quarts vaig tocar la campaneta que estava lligada amb una cadeneta al costat de la porta d'entrada. La mare superiora una mica desconfiada i cara de pomes agres em va atendre, li vaig exposar la meva mancança d'escriptura de la meva pròpia llengua vernacle, amb la qual em sentia una mica avergonyit per no poder-la escriure correctament.

Ella ja em va mirar amb uns altres ulls després de la meva dissertació de penediment, canviant-li la cara.
Tot és pot remeiar dient-me, la teva angoixa com a pecador et fa sentir-te culpable als ulls de Déu i de qualsevol mortal que incompleixi les seves obligacions com a cristià, el teu repetiment solsament pot ser perdonat si fas ofrena d'unes quantes obres benefactores a la comunitat, sufraga el cost de la reparació del campanar, no podem tocar a morts, perquè la campana dels vius no toca.

Després de tres setmanes de feina, vaig haver de pagar als paletes que havien fet la reparació de l'esquerda del campanar... "el campanar per fi ja tocava".

Ella, la Mare Superiora tot contenta deia: "ja puc tocar a morts, ara vindran els vius". Tot seguit i fent esmena en la meva petició, em va aconsellar una de les seves deixebles més avantatjades del convent pel meu estudi del català, la beata mare Marta "la descalça".

Deixant-me sol en una estància del convent on vaig tenir bastant de temps per poder xafardejar el que es trobava en aquell lloc, dues piques d'aigua beneïda, varis confessionaris i algun que altre missal de las misses del diumenge.

Després d'un bon rato és va presentar amb un discípula "caray" però aquesta no era arrugada, això sí... anava descalça, la beata Marta, en el seu hàbit religiós mostrava complaença, no havia encara jurat els vots de la perpetuïtat com a monja.
Estava plena de bondat i jo em vaig sentir molt afortunat, era tan feliç poder comptar amb la mitja monja celestina d'aquell convent, tan i tan sofertes, que inclòs caminant sobre xinxetes no es queixaven.

Sí... Sí ella no es va negar pas, no podia contradir la Mare superiora, del convent de les celestines i de molt grat és va oferir a donar-me les classes intensives a casa meva.

I així vàrem començar una mútua relació entre professora i alumne, en les classes de català, i per a que jo no perdés pistonada en les meves obligacions quotidianes amb els meus feligresos fotuts, coixos, geperuts, i amb alguna que altra patologia funcional corporal, em donava les classes al vespre quan les gallines ja dormen.

Les primeres classes varen ser terribles, duraven aproximadament uns noranta minuts, i a mi se'm feien una eternitat, aguantava només per veure-la a ella, tan dolça, tan delicada, tan bona... Que estava, s'explicava tan i tan bé, però no sé si em parlava en català o en xinès. Que difícil em va resultar! Encara amb fa falta molt per aprendre'l.

A la Marta a més de descalça, reservada en la seva persona, ja li han sortit cabells blancs, morats i de tots colors, ella prou que s'esforçava, però el meu cap estava en un altre esdeveniment.

Em preocupava molt del seu benestar, el lloc on impartíem les classes havia de ser confortable, ella s'hi trobava a gust, sempre li resultaria mes fàcil poder-me introduir en la meva mollera l'accent dretà o esquerrà... que difícil!... Jo tot ho veia del mig.
Inclòs li vaig comprar una catifa blava al mercat de Calaf on hi havien uns angelets de colors blancs amb les ales desplegades, molt bonics.

- CONTINUARÀ -