El sermó del diumenge

Un relat de: jos monts
Que Déu sigui amb vosaltres! Amén.
Avui, germans, parlarem d’un tema transcendental que ens incumbeix a tots. Ara que estem gairebé recollits, tot el poble de Campistracs, a la casa de Déu (segons diuen, Déu és amo de totes les coses i és a tot arreu, per això també és aquí! Però aquí està d’okupa!) Bé, ens posarem seriosos i parlarem del tema d’avui i de la importància que té saber llegir, escriure i parlar correctament la llengua catalana.

Us faré una petita ressenya històrica:
L’època en què jo era un infant, l’escolarització començava als 5 o 6 anys d’edat, i durava aproximadament fins a l’adolescència, quan teníem aproximadament uns 14 anys d’edat. Després, els pares et posaven a treballar d’aprenent en qualsevol ofici. Els estudis van ser en llengua castellana, tant parlada com escrita. Tot era per «El idioma del Movimiento Nacional», “¡Todo para España y España para todos!” menys per als d’aquí Catalunya, “els germans pobres i ignorats”. Tanmateix, però, érem els qui trèiem les castanyes del foc a la resta de comunitats menys afortunades del país. A més de tot això, vam tenir una repressió molt forta, que ara no ve al cas, “germans”... A més, ens allunyaríem del tema d’avui.

Germans! No tot han de ser recances. I si no tinguérem l’oportunitat d’aprendre el català en la nostra generació, sempre podem tenir temps per aprendre’l. No obstant això, bé vam aprendre d’altres coses molt útils: El Pare nostre, L’Ave Maria i els X Manaments”. També sabem el que ens van ensenyar els nostres pares: civisme, educació i subsistència, com fer de pagès, la matança del porc, ser autosuficients pel dia de demà i per qualsevol esdeveniment que ens pogués passar; no com ara, que aquest jovent d’avui dia, que ja en els seus primers mesos de vida els donen en adopció a les llars d’infants, ja que el pare i la mare han d’anar a treballar per poder subsistir. Que poc costa fer nens, per després no poder-los cuidar!

Com ens poden comprendre aquests fills, que també són fills de Deu, si només tenen l’estimació d’unes mainaderes que el que fan és complir la seva feina rutinària, envoltades per les quatre parets de la llar. Més encara, la majoria d’aquests nadons no han xarrupat mai d’un pit, sinó d’un tros de plàstic d’on raja una cosa blanca que sembla llet o farinetes. És quelcom similar al que nosaltres donàvem abans als vedells, quan els desmamàvem. Per últim, a on podem trobar les coses de primera necessitat per subsistir? Al “Súper”. I no parlem de la seva falta d’educació i de civisme envers els altres: amor de pares a fills i viceversa! De qui és la culpa?

En fi, perdoneu-me...Que m’estava sortint del tema. Doncs bé, això, parlàvem de la importància que té saber parlar bé el català...Ah, sí! I tal com us deia abans, mai és tard per aprendre’l. Cada dia jo pregava molt per poder-lo aprendre, i les meves pregàries van ser escoltades. No sé si va ser un somni o una realitat.

Un dia, mentre feia el passeig matinal als afores de l’església, vaig ser interceptat per un àngel del cel, qui, en un to de veu molt dolç, em va dir: “Vas pel bon camí, segueix-lo recte i no et desviïs. Segueix fins al final i, quan arribis a una creu de pedra, gira a la dreta, mai a l’esquerra, sempre a la dreta del teu Déu pare, i aniràs a parar a un convent de monges celestines, descalces i arrugades, Un cop siguis allà, pregunta per la mare superior Angèlica. Després d’haver resat, prèviament, tota la lletania de l’apòstol Adolf VIII, t’atendrà.”

El dia següent, després de la missa de les vuit del matí, mentre passejava, vaig enfilar aquell camí pels afores del poble, el qual no havia recorregut mai, encara. I mentre recordava aquella aparició celestial, vaig decidir fer cas a l’àngel. El camí era recte. Quan ja portava uns tres quarts d’hora, vaig trobar la creu,que era esculpida de pedra, al centre d’una bifurcació. Després de dues hores de camí, i sempre a la dreta, vaig topar-me amb un convent. Em vaig agenollar-me davant de la porta de l’entrada i vaig resar tota la lletania d’aquell bon apòstol Adolf VIII...Buf, quin pal!

Al cap de cinc quarts més, vaig tocar la campaneta que estava lligada amb una cadeneta al costat de la porta d’entrada. És ben bé que li faltava una bona pintada d’oli de llinosa. «Cling, clong, cling, clong!» va sonar...


Aparegué la Mare Superior. Tenia els cabells canosos i sí, estava realment arrugada. Anava descalça i caminava una mica desconfiada. Amb una cara de pomes agres i de pocs amics em va dir que «la pau sigui amb vos». Li vaig fer una rèplica i així, ella em va atendre. «Vós direu, mossèn! De quina parròquia sou?» va preguntar-me. «Sóc de la parròquia del poble de Campistracs» li vaig respondre.

Amb un to de veu una mica repenedit, li vaig exposar la meva mancança a l’hora d’escriure en la meva llengua materna, el català. Sincerament, em sentia una mica avergonyit per no poder escriure-la correctament. Ens aquell moment, després de la meva dissertació de mea culpa i penediment, ella ja em va mirar amb uns altres ulls i, a la cara, se li dibuixà un aire més amistós i ambiciós. Tanmateix, però, continuava arrugada com sempre.

Em va dir que tot es podia remeiar: els mals de consciència, l’angoixa que, com a pecador, et fa sentir-te culpable als ulls de Déu i de qualsevol mortal que incompleixi les seves obligacions com a cristià. «I tu, com a defensor de la teva parròquia, tens l’obligació de donar exemple als teus feligresos perquè et vegin amb més bons ulls», va dir-me. «El teu patiment solsament pot ser perdonat, si fas penitència i una ofrena d’obres benefactores a la comunitat. Així sufragaràs el cost de la reparació del campanar, ja que no podem tocar als morts perquè vinguin a dir l’últim adéu al mort i li puguin obrir les portes del cel amb les seves donacions». Després de tres setmanes de feina, li vaig poder “arreglar” el campanar: va poder pagar els paletes que havien fet la reparació de l’esquerda del campanar. El campanar per fi ja tocava!

Ella, la Mare Superior, tot contenta em va dir: «Ja puc tocar als morts; ara vindran els vius». Tot seguit, va parlar-me del tema que m’interessava: l’estudi del català. Em va aconsellar una de les seves deixebles més reconegudes del convent: la beata i deixeble Marta, “la descalça”. Quan va anar a buscar-la, em va deixar sol en una estància del convent. Així, vaig tenir bastant de temps per poder xafardejar què hi havia en aquell lloc del convent: dues piques d’aigua beneïda, diversos confessionaris, parets recobertes amb murals que recollien motius de l’evangeli, un gran Crist clavat a la creu i algun que altre missal de les misses del diumenge.

Després d’una bona estona, la Mare Superior es va presentar amb una novícia interna, ja que dintre d’uns mesos, i sempre que Déu l’acceptés, estaria a punt de complir els seus vots de castedat. Carai! Després de veure-la, no crec que la desestimés...Aquesta no estava arrugada! Això sí, anava descalça, la beata Marta.

En el seu hàbit religiós mostrava complaença. Tota ella és veia bondat: tenia una cara blanca i angelical, els ulls blaus i una veu dolça. No gosava mirar-la als ulls per no ofendre-la. No se li veien els cabells perquè duia un vel cenyit al front. Segurament havien de ser rossos com l’or. Era una llàstima que s’enclaustrés en aquell convent una vegada hagués jurat els vots sagrats de pobresa, castedat i obediència. Conviuria amb l’esperit del silenci, de la humilitat, de la modèstia i del desinterès pels béns mundans. També ho faria amb la disciplina del convent: hauria de seguir l’horari dedicat a les oracions i al treball.

El seu hàbit religiós feia que estigués ja consagrada i reservada en cos i ànima a Déu, de tal manera que totes les seves accions, des de les paraules fins als seus pensaments, havien de reflectir la seva fidelitat com a monja. Malaguanyada...Estava plena d’amabilitat, per això em vaig sentir molt afortunat. Era tan feliç poder comptar amb la mitja monja celestina d’aquell convent. Eren tan sofertes que si caminessin sobre xinxetes, segurament, no es queixarien.

Tornant al tema, ella no es va negar pas a fer-me classes de català. Sí, sí, ella no podia contradir la Mare Superior, per això es va oferir de bon grat a fer-me-les a casa meva, l’església. Ah! Per cert, també tocava la flauta dolça.

Així doncs, gràcies a les classes de català vam començar una relació entre professora i alumne. I perquè jo no perdés pistonada en les meves obligacions quotidianes amb la meva església (les misses i el rosari de les set de la tarda) i els meus feligresos fotuts, coixos i geperuts (entre d’altres patologies), en els meus moments lliures, jo, com a “curandero”, els intentava guarir.

Ella em feia les classes al capvespre, «quan les gallines ja dormen», en una habitació que hi havia al costat de la sagristia. Les primeres classes van ser terribles, ja que duraven aproximadament uns noranta minuts. Quin pal! Se’m feien eternes. Les aguantava només per veure-la a ella, tan dolça, tan delicada i tan bona...que estava... S’explicava tan i tan bé que no sabia si em parlava en català o en xinès, ja que jo estava a la lluna. Que difícils que em van resultar, les classes!

Encara em falta molt per aprendre català! Ei! Que m’aneu seguint? És que feu una cara d’encantats tots plegats!

La Marta, a més de descalça, era reservada. Crec que li van sortir cabells blancs, morats i de tots els colors pel fet d’haver trobat una closca tan dura com la meva. Ella prou que s’hi esforçava, però el meu cap estava pendent d’uns altres pensaments.

Em preocupava molt pel seu benestar. El lloc on fèiem les classes era confortable. L’únic element que ens molestava era el campanar que tocava als quarts i a les hores. Per evitar-ho, vaig suprimir els quarts.

Crec que ella s’hi trobava a gust, fins i tot li vaig comprar una catifa blava al mercat de Calaf, on hi havia uns angelets de color blanc i blau, com els seus ulls, i amb les ales desplegades; molt bonics. Així, sempre li resultaria mes fàcil poder introduir dins la meva closca el deixos, l’accent obert o tancat...Que difícil! Però bé, jo ho veia tot al mig.

A l’habitació, a més de la catifa, a les parets de color verd clar s’hi podien veure dos elements: en una part, una creu amb Déu nostre senyor crucificat i, en un altra part, un quadre de la Mare de Déu mirant cap al cel. En aquella cambra d’estudi es respirava un aire de puresa angelical.

Així doncs, anaven passant els dies. Crec que era un bon alumne, però no gaire disciplinat, ja que no estudiava gaire. Tanmateix, però, cada dia anàvem agafant més confiança: ella, jo i la “gramàtica”. La Marta cada dia obria més el seu caràcter, de tal manera que el seu hermetisme esdevenia més vulnerable. D’aquesta manera conversàvem sobre temes que no eren precisament els de la lliçó del dia. Per una banda, la classe cada vegada es feia més curta i, per una altra, s’allargava amb els comentaris quotidians: parlàvem de política, del temps, de la música, del teatre, etc. De gairebé tot, fins que un dia va sortir el tema del sexe...Ai, quin pecat!

Em va sorprendre la naturalitat amb què en parlava, fins i tot en sabia més que jo. Oh, quines “Divines paraules”! I jo que em creia un expert en la matèria de tantes confessions que havia fet, va resultar que era un zero a l’esquerra amb els seus coneixements dialèctics. Sempre parlava de teories realitzables amb un alt nivell de sensualitat, d’erotisme i de plaer. També m’esmentava llibres i pel•lícules, i m’explicava relats eròtics, els autors dels quals eren molt prolífics amb els temes de la sexualitat. A causa de l’ambient ardit que s’havia generat, li vaig preguntar si, durant aquests dos anys que feia que vivia al convent, mai havia tingut fantasies eròtiques o similars. Ella em va contestar que no i, d’aquesta manera, es va acabar la classe del dia.

Els dies següents jo ja procurava que no se’n parlés, d’aquest tema, ja que acabava amb un mal a l’estómac que no em deixava dormir a les nits. Així ho vaig voler fins que un dia, en veure-la tan angoixada i mancada d’afectivitat (tal com ho és l’amor entre home i dona), em va entristir tant que ella no sàpigues res de l’experimentació sexual, d’un plaer tan meravellós que acaba en un orgasme, que li vaig regalar un present d’una mida considerable i amb vibració inclosa. «Jo no gosava...Bé... perquè jo...jo... Ja feia més de cinc anys que estava ajuntat amb la majordoma...». La seva reacció enfront l’ofrena em va sorprendre, em pensava que me’l llençaria a la paperera i que m’esbroncaria, però no. Se’l va quedar mirant i em va dir: «Un més?». Carai! Va ser tan gran la meva sorpresa en veure la seva reacció, que només vaig saber obrir la boca per dir-li tot somrient: «Ja saps perquè serveix aquest instrument, doncs!». «Sí, Josep, sí!!! No sóc tal com et pensaves que era: pura, santa i verge... Els hàbits i aquesta roba que em poso al convent ara són per a mi un refugi i una penitència que m’estic imposant per salvar-me de la luxúria que portava dintre del meu cos.

«No vull ser monja per vocació sinó perquè he estat una viciosa i una mala perdedora. Aquí al convent simplement em redimeixo fent el vot de castedat. Així podré regenerar-me. A més, crec que sóc a temps de no ser, en un futur, una nimfòmana repenedida». Jo l’escoltava bocabadat, sense dir res. No em creia el que em deia, jo, un capellà que pecava de modest i feia tot el possible perquè no notés la meva insaciable luxúria per ella. Destapant el seu passat em va confiar el seu pecat venial. Com si fos dret de confessió, em va explicar la seva feblesa mòrbida.

Bé, fins aquí aquest sermó es pot donar per acabat, ja que té una segona part (2ª),però com que hi ha nens petits i sóc un bon capellà, em quedo aquí. A l’hora del rosari, quan els nens siguin a l’escola, si voleu, puc continuar el relat del sermó número 3 (Capítol 2).

I ara, per acabar la missa d’avui, resarem tres Pares nostres i un Ave Maria. També donaré el sagrament de la comunió a aquell que combregui amb rodes de molí. I ens acomiadarem cantant «Al•leluia! Ja n’hi ha prou!».

JM 02/03/2011

Comentaris

  • Quants secrets hi ha pel món...[Ofensiu]
    brins | 26-03-2011 | Valoració: 10

    Sí, sí... jos monts que he anat llegint atenta les teves paraules; no m'he perdut ni un detall... Si faig cara d'encantada, és tan sols perquè he quedat admirada del gran sentit de l'humor que tens i de com saps reflectir-lo en un relat. La meva enhorabona més sincera.

    Ah, i una altra cosa, la Marta podia tenir molts secrets inconfessables, però hem de reconèixer que era una bona professora; et va ensenyar molt bé la llengua catalana.L'ortografia tan correcta d'aquest escrit ho fa ben palès.

    Una abraçada,

  • les aparences moltes vegades enganyen[Ofensiu]

    Tot i que és un relat humorístic ben aconseguit té un rerafons real.
    Si es pogués destapar els motius de certs ingressos monacals tindríem més d'una sorpresa.

  • Ironia fina[Ofensiu]
    Ginger | 08-03-2011

    Me'n faig més o menys una idea. Sembla que també tens aquella mena de sentit de l'humor irònic i un fica fotets del mort i de qui el vetlla. M'agrada el to i el desenvolupament del relat.

    Ah! i gràcies pel teu comentari, tot i que darrerement escric més aviat poc... :-)

    http://rosadecyan.blogspot.com/ (Ironies, paradoxes i altres subtileses)
    http://imatgesiemocions.blogspot.com/ (Fotografia documental i de viatges)

Ajuda'ns amb un donatiu

Ajuda'ns a pagar el manteniment de relatsencatala.cat Qualsevol aportació és més que benvinguda: