EL SENYOR WILSON

Un relat de: Nerea Torres Gil
5 de maig de 1945, Londres, Anglaterra

Jo només somiava amb llibertat, no volia treballar tot el dia i quasi no poder dormir a la nit. Era el que tots els homes i dones jueus patien als camps d’extermini Nazi. Volien tornar a ser lliures, qui hi sabia de la llibertat. Jo mai he sabut d’això, com tots els nens i nenes nascuts aquí.

Només estic amb ma mare. Al pare li varen separar de nosaltres i la meva germana petita no va sobreviure molt temps. Fa set anys no pareixia que aquesta situació fossi possible, sí, n’Adolf Hitler pujà al poder. No en sabíem res. Els problemes començaren quan als meus pares els varen prohibir treballar perquè eren jueus. Però l’horror arribà el setembre de 1938, una nit varen entrar a casa uns policies, el meu pare es resistí agafant-se a la paret grisa de l’entrada de la nostra llar, però no hi va servir de res, ens agafaren a tots. Ens varen portar a una estació de tren. Estava molt desgastada i solament i podia passar un tren alhora. Estava feta de fusta i claus.

-Tots al tren! - va exclamar un policia mentre ens espitjava.

Ja dins i en marxa em vaig adonar que mon pare no hi era amb nosaltres. L’endemà ens posaren a treballar, i així duc cinc anys. Només en tenc set anys.
Pareixia que havia perdut totes les oportunitats per poder escapar amb ma mare. No es podia escalar per les parets altes del camp. I si ho intentaves no es sabia més de tu. Ni amb els camions de “manteniment” i ho poso amb cometes perquè no hi havia bona higiene.

Així que com cada nit, vaig anar al meu llit, no sé si es considera meu perquè en un matalàs blanc petit hi dormim tres nens. Em vaig despertar perquè hi havia un home gros amb els cabells blanc i bigot no molt llarg. Pensava que renyaria a qualsevol nen com a excusa per a posar-lo a treballar, però no. Era policia i controlava la zona. El que no sabíem era que ens va proposar sortir d’aquell camp d’extermini sense que ens hi veiessin.

-Puc avisar a la mare?- vaig preguntar.
-No, solament hi ajudaré als nens perquè si no tothom voldria que els seus familiars hi vagin amb nosaltres i tantes persones no hi caben.

Abans que pogués pensar si em quedava amb la mare o no, tots els nens m’espitjaven per a sortir amb ell. Segons la placa que hi duia es diu Wilson. No hi havia més guàrdies vigilant perquè es suposava que era el torn d’en Wilson, així que passarem els 160 boixos amb facilitat. Ens hi amagà en un camió força gros i ens va dur a Anglaterra en vaixell, ningú en sospitava perquè tot el trajecte ens vàrem quedar dins el camió. El senyor Wilson s’ocupà de què a l’hora d’arribar cadascun en trobes una família nova i intentàrem fer una vida normal provant d’oblidar el que ens havien fet. Però mai oblidaré això i molt menys a ma mare. Gràcies senyor Wilson.

Nerea Torres

Comentaris

  • DunaMena[Ofensiu]
    DunaMena | 02-02-2018

    M'agradat molt l'historia, i per mi té un 8 de nota.


    att: Dunix

  • Lussy[Ofensiu]
    Lucia Noguero | 02-02-2018 | Valoració: 8

    M'ha agradat molt la manera de relatar aquest text. El tema no es del meu gust ja que no en sé gaire coses sobre els Nazis, però penso que ha estat molt molt bé. Enhorabona.

  • Galleta[Ofensiu]
    nerea34 | 02-02-2018 | Valoració: 8

    M'ha agradat molt el teu relat, penso que és molt entretingut i fàcil de llegir. Per a la meva opinió la pròxima vegada utilitza més la teva gran imaginació.

  • No entra a concurs[Ofensiu]

    Benvolgut relataire, has clicat a la pestanya de participació del VIIIè Concurs ARC de micro relats a la Ràdio, en penjar el teu relat, i creiem que ha estat un error. Un cop revisat hem vist que no compleix les bases del Concurs per l'extensió.
    Si la teva intenció és participar, et demanem que ens enviïs un altre relat que s'avingui a les bases del concurs.

    Gràcies!

    Associació de Relataires en Català (ARC)

l´Autor

Nerea Torres Gil

1 Relats

4 Comentaris

527 Lectures

Valoració de l'autor: 5.00

Últims relats de l'autor