El senyor Vicenç. Segona part.

Estic sol, doncs, redactant amb bona lletra la llista de les tasques del dia.

“Perdoni”, la veu d’una noia, darrere meu, em giro, “que podria anar al lavabo, és que tinc una urgència”. Sembla anguniada. Li assenyalo amb la mà el lavabo de les administratives, “ a l’esquerre, primera porta”.

Se’n va corrents. Joveneta, quinze, potser setze anys. Prima, baixeta, faldilla curta, brusa de tirants. Porta una motxilla tota acolorida. Ha entrat, camí de l’institut, l’Osvaldo es deu haver deixat la porta oberta.

Em ve de sobte. No serveixen de res les rutines, ni vigilar els pensaments, ni controlar-los, ni la medicació. Totes les defenses s’esfondren davant del pensament que estem sols que no hi ha ningú ni a la nau, ni al magatzem ni a les oficines. Ningú. I llavors una onada , un tsunami de desig m’arriba, m’arrossega, m’aclaparà, em posseeix. Un sol pensament, una sola obsessió, un impuls imparable. I el record llunyà d’altres moments com aquest. L’excitació. Impossible d’explicar amb paraules, amb frases ben trenades: desig, obsessió, impuls, abassegador, imparable...

Surt dient alguna cosa:”...gràcies, ... sap greu...infecció...medicació...fa dies...”.
L’agafo pel braç i l’apropo cap a mi. Per un moment el temps s’atura, en els seus ulls primer sorpresa, després espant. I llavors tot s’accelera, l’apropo més a mi, l’abraço, li acarono la llarga cabellera. Ella intenta escapolir-se però és petita i fràgil, l’arrossego sense dificultat, l’estiro a terra, li grapejo els pitets, li aixeco la faldilla.

Ella comença a xisclar. Xiscles aguts, estridents, que em perforen els timpans, que m’enerven. Li llenço la mà al coll, no li vull fer mal, només vull que calli, que els xiscles esgarrifosos s’aturin, deixin de ferir-me. Premo el fràgil coll. Els xiscles es converteixen en sons guturals. M’esgarrapa la cara, m’estripa la camisa mentre boqueja intentant respirar. Però jo premo més i més, tot el desig, tota la necessitat, concentrats en les meves mans que han de prémer i prémer el seu coll blanc, prim, gràcil.

“Senyor Vicenç, què fa?” Algú que m’agafa per darrere. “Deixi-la que la matarà!”. Però jo segueixo prement, ja no sé perquè, embogit. Mans que m’agafen, que m’arrosseguen, que separen les meves mans del seu coll, que em colpegen... Veus que criden, jo que em revolto i colpejo i crido, enrabiat, enfollit, totes les barreres trencades, tots els anys de contenció perduts. Algú que m’agafa el braç per darrere, que me’l retorça, que em fa caure i que me’l retorça més i més fins que fa un crec. Una fiblada de dolor immensa que em fa perdre el món de vista.
Recupero la consciència a terra. Encara em subjecten pel braç que em batega amb un gran dolor. A l’esquena un genoll em pressiona, la cara contra el terra brut i polsegós. Gust de sang a la boca.

I encara enrenou i crits: “Encara respira”, “Crideu una ambulància”, “La policia, s’ha tornat boig”.


Tot això és el que recordo d’aquell dia. Es van acabar les rutines i la vida ordenada, quants? Sis mil, set mil dies de rutina i contenció finiquitats i una altra vida que va començar. Una nova vida de vergonya, humiliacions, espais tancats, noves rutines i cap feina ni cap responsabilitat.