El senyor Tommaso i jo. Primera part

Nota de l’editor: Tommaso Campanella (1568-1639) Va ser un frare calabrès que va escriure “La ciutat del Sol”, una utopia platònica, teocràtica, comunista, astrològica, una mica ingènua i un bastant esgarrifosa. Als que ja hem vist com va això de les utopies ens pot recordar al feixisme, l’estalinisme i altres formes de la filantropia aplicada. Aquests, però, només són els diaris d’un brètol que va conèixer Fra Tommaso, impròpiament anomenat “Senyor”.

Ells sostenen que tota la propietat neix de tenir casa per separat, i fills i dona pròpia, i d'aquí neix l'amor propi, ja que per encimbellar amb riqueses o dignitats al fill o per deixar-li béns en herència, tots es converteixen o en depredadors dels béns públics, si no tenen por, per ser poderosos, o en avars, insidiosos i hipòcrites, si no tenen poder. Per contra, quan deixen de preocupar-se per l'amor propi, només els queda el comú.
T.Campanella . La Ciutat del Sol

Ahir vaig conèixer al senyor Tommaso. Em va dir que al seu país els enamorats es casaven, es guardaven fidelitat, tenien fills i els criaven ells sols. Aquests estrangers sempre et surten amb sopars de duro. No sé per què m’ho havia de dir a mi, precisament. Potser em veia com a un bon candidat. El senyor Tommaso diu que li agrada observar el nostres costums, són molts el que diuen que és un xafarder que es posa a tots els forats com una fura. Aquesta mostela xafardera no devia ignorar el que ens passava a la Mònica i a mi.
Vaig conèixer la Mónica a l’exèrcit. Jo era llancer i ella arquera. Formàvem part d’una unitat defensiva destinada a parar la cavalleria enemiga: primer un mur de llances molt llargues i darrere els arquers. El nostre exèrcit era poderós. El teníem només per defensar-nos dels atacs de les ciutats veïnes. Tothom en formava part des de molt jove; els vells també col•laboraven en allò que les seves forces els permetien. La nostra força venia del fet que era un exèrcit format tant per homes com per dones; aquestes eren a totes les armes, però destacaven a l’arqueria i a la cavalleria; especialment temudes eren les arqueres i llanceres a cavall per la seva agilitat i la seva intel•ligència per maniobrar. Les ciutats enemigues ja feia anys que no ens atacaven per por de la nostra superioritat, però no vam deixar l’exercici, l’aprenentatge i la simulació de batalles. Volíem ser superiors per molts anys més. Es curiós que els nostres enemics no ens copiessin aquesta forma d’organitzar-se; sempre van usar exèrcits exclusivament masculins; això els posava en desavantatge; no sé com és que no ho van veure
Per mi, l’exèrcit no representava tant com per a la majoria. Si m’hagués vist amb la llança davant d’una carrega de cavalleria no hagués pensat més que en dues opcions : desertar o rendir-me. Jo era un covard, l’absència de guerres reals em permetia dissimular bastant bé aquest defecte, com ho consideraven els altres, o aquesta virtut, com ho considerava jo.
La Mònica era una arquera com Déu mana; una gran militar: joves com érem, ella ja sonava com a caporal d’arquers; no era covarda; sempre feia el que s’esperava que fes.
La Mònica no era guapa.

Mitjançant l'exercici, aquestes dones adquireixen un color saludable i membres forts i grans, i entre ells la bellesa consisteix en la gallardia, la vivesa i la grandesa.
T.C.o.c.

Era la Mònica, tampoc tan lletja. L’atletisme era important per a nosaltres; una preparació per a la vida militar i laboral, una forma de lleure i una manera de mantenir la salut.
Per la meva part, jo no és que fos només un covard, també era un inútil, un dropo, un descregut i un autèntic ruc, un ignorant, un panxacontenta; resumint: un imbècil. Un fracàs del perfectíssim sistema educatiu.
Els astròlegs eren els que manegaven la vida a la Ciutat del sol; van decidir que els astres indicaven que jo havia de ser ferrer. Treballaria quatre hores al dia en una ferreria i en dedicaria la resta als exercicis militars, als atlètics, a la poesia, a la música, a la ciència, a menjar i a dormir.
Els astròlegs eren uns carallots, no cal ni dir-ho. Feien prediccions amb l’acreditat mètode de si l’encerto l’endevino. A mi em va tocar ser ferrer.
Vaig entrar a la ferreria. El primer dia se’m va apagar el foc. El mestre ferrer em va perseguir amb un martell a la mà; si m’arriba a agafar m’hagués obert el cap com a una síndria madura.
Naturalment vaig seguir les meves opcions tàctiques: desertar era inviable; vaig fugir; vaig córrer com un esperitat; aquell home amb una martell cridant “et mataré” em va fer veure quin era el futur que m’esperava.
Un covard, un inútil, un dropo: encara tinc altres virtuts que ja sortiran.
Va ser una sort que arribés la collita; es necessitava gent per al treball; els astròlegs havien fet predicions de mal temps i era molt urgent segar el blat, batre’l i emmagatzemar-lo. La Mònica i jo vam estar a la mateixa colla. Jo segava, ella batia i emmagatzemava. Vam treballar molt més de les quatre hores assignades; corria pressa; els astròlegs ho havien dit. Naturalment, vam treballar com si s’hagués d’acabar el món... i va fer un temps magnífic; un cop més els astròlegs es van equivocar i no va passar res.
Desprès de la collita ens van tocar un dies de lleure, dos dies per cada dia treballat, havíem sobrepassat amb molt les quatre hores de treball al dia que teníem assignades.
La Mònica i jo vam decidir passar-los junts.

Si algú s'enamora d'alguna dona, està permès parlar entre ells, fer versos, bromes, regals de flors i de plantes. Però de cap manera es permet el coit entre ells (...)No obstant això, en general, només es coneix entre ells l'amor d'amistat, no el d'ardent concupiscència.
T.C. o.c.

¿Com puc descriure aquests dies? Molt joves que érem, molt ignorants i molt tímids. Van ser uns dies d’atletisme, petons, abraçades, rialles, somriures, pors, vergonyes, mirades, i més atletisme; la Mònica era una bona militar, és el que s’esperava d’ella, jo no volia res més que el que ella volia. Molt córrer, llençar, grimpar, saltar, arrossegar, rodolar, caure, alçar, baixar, pujar, cridar, suar; molt caminar per la vora de les sèquies; molt agafar-nos de les mans i xerrar de totes les bestieses que se’ns podien ocórrer; no teníem cap altre tema de conversa: bestieses i prou, i alguna rojor de cara; i riure, i dir-li ets la dona més guapa que he vist mai i posar-se roja d’una exageració tan evident... i petons...
Està molt clar que això no podia durar. La Mònica va voler ensenyar-me a tirar amb arc. Vaig ferir una vaca que pasturava pel camp de tir; l’armenter em va pegar tantes bastonades que gairebé em mata. La Mónica va riure, va plorar, em va cuidar, va acollonir l’armenter, em va posar benes i va tocar el dos.
D’aquest fet vaig treure el nom; a partir d’aquell moment tothom em va conèixer com “En Severí Matavaques”, no van servir les reclamacions que només l’havia ferida, “Matavaques” ja va ser el meu nom per sempre.
Li vaig dir al senyor Tommaso que no tot era tan bonic com ell ho escrivia (em solia llegir les seves notes); els ferrers i els armenters no eren tan amables com es podia suposar a partir dels seus escrits; eren molt donats als cops de martell al cap i als cops de bastó a les costelles. El senyor Tommaso em va dir que s’havia de donar esperança. A més d’una mostela xafardera era un mentider; em sembla que era una mica astròleg...
Ben aviat em vaig posar bé i vaig continuar amb l’atletisme, els petons i la Mónica. Ella només volia fer allò que s’esperava de nosaltres. La perfecta militar tenia interès en ser una dona respectada i fer carrera. No en va tenir prou amb l’atletisme, les flors, el passeig a la vora de les sèquies i va voler que li dediqués un poema. Jo era més dolent com a poeta que com a ferrer i ja n’estava una mica tip de tant respecte a les normes astrològiques, de tant fer el que s’esperava i li vaig dir que amb tantes abraçades i petons ja tenia els ous com les castanyes a la tardor, tirant cap a moniatos a la mateixa alçada de l’any. Això era tot el que podia donar com a poeta. Em sembla que a la Mònica el poema no li va agradar gaire i, com sempre, es va negar a “l’ardent concupiscència”, com deia el senyor Tommaso, d’una manera molt macarrònica, per cert.
El senyor Tommaso em va dir que al seu país, en aquestes circumstàncies se solia recórrer a unes dones que anomenaven “putes”. Aquest concepte m’era totalment desconegut, però, estranyament en mi, el vaig entendre ràpidament. La cosa era trobar-ne alguna a la Ciutat del Sol.

És lícit a alguns el coit amb les dones estèrils o prenyades, però no fer-ho contra natura i, les mestres matrones amb els més vells de la seva generació, es preocupen de proveir-los, segons els ha estat dit a ells en secret per aquells que estan més apressats per Venus
T.C. o.c.

Jo devia estar totalment apressat per Venus; encara que no sabia què volia dir això. A la ciutat del Sol les relacions sexuals tenien una finalitat reproductiva i prou, excepte en els casos d’urgència en que algú quedava, com en el meu cas, totalment apressat per Venus (que vés a saber què vol dir). Aleshores les úniques dones disponibles eren les que no es podien quedar prenyades: les estèrils i les que ja ho estaven. Ho vaig comunicar en secret i les matrones i els més vells astròlegs em van buscar una parella d’urgència per veure si la tal Venus em deixava en pau.
Es va acordar la cita i em vaig trobar amb una prenyada guapíssima, alta i forta. Li vaig preguntar com es deia i em va respondre que havia vingut a follar, no a xerrar; llavors em vaig fixar en la seva expressió, més semblant a la d’algú que fa un tast de vinagre que a altra cosa. Es va despullar i es va espatarrar damunt del llit. Com abans comencem abans acabarem, em va dir. I tant si vam acabar aviat..., ni els galls ho fan tan de pressa . Devia ser la Venus o l’emoció o la por que em mossegués, però vaig acabar en cosa de segons. Ella no va canviar la seva cara de toixó enfadat. Es va vestir i va ser l’únic moment en què va tenir un gest afectuós. Em va mirar i em va dir “Imbècil”. Se’n va anar i em vaig quedar amb el dubte de si havia follat amb una dona o amb un toixó.
El senyor Tommaso em va voler consolar. Em va dir que de males putes n’hi ha pertot arreu, que les dones prenyades tenien la sang regirada i que potser no els agradava aquesta activitat tan poc honorable. Es va oferir a fer investigacions per saber qui era aquell toixó anònim. Tot això en el màxim secret, és clar; però amb aquest home els secrets ho eren poc.
Com a detectiu sí que era infal•lible. Al poc temps vam saber la que prenyada tan guapa i antipàtica era capitana d’un esquadró de cavalleria; molt acostumada a manar i a que la creguessin. En la vida civil havia començat de molt jove en el ram de la construcció com a manobre i gràcies al seu talent havia pujat a oficial paleta i ja era mestra d’obres, a punt per a ser la primera arquitecta de la ciutat. Per arribar als més alts honors només li calia ser una matrona, és a dir, donar algun nen a la ciutat, i en aquest procés estava. El que no estava previst en una carrera tan ben dissenyada era que s`ho hagués de fer amb un trinxeraire.
Ja he dit que amb el senyor Tommaso els secrets eren improbables. Als pocs dies tots els de l’arma de cavalleria i els del ram de la construcció es descollonaven de viu en viu a costa nostra. No sé si se’n van burlar més d’ella o de mi, però va quedar una frase feta “ser més valent que en Matavaques” per referir-se als actes d’heroisme insensat. Es veu que aquella anònima es feia valdre com a militar i com a arquitecta, ningú no va pensar que com a puta pogués ser tan catastròfica. No sé si tot plegat va ser molt bo per a la seva brillant carrera d’honors i prestigi.
També vam poder esbrinar el seu nom. Es deia Ermesenda de Subirats-Sant Martí i Diaz de la Orbaneja, però tothom s’hi referia com “aquella mala puta”. També va passar a ser coneguda com “lo toixó d’en Matavaques”. El cognoms se'ls va inventar ella per presumir; en realitat no en gastàvem.
L’únic que va quedar de bo en tot allò va ser que uns quants astròlegs, els que ens havien aparellat, es van veure convertits en manobres. De fer prediccions van passar a picar pedra i a remenar el morter dels edificis més pomposos de la Ciutat del Sol. El ram de la construcció no hi va guanyar gaire. El ram dels carallots va veure que es feia lloc per a altres espavilats amb ganes de prosperar.