Cercador
El senyor que compta
Un relat de: Ininde- Compartir:
El senyor que compta
“Hi entra” – Qui hi ha? Qui entra? – Sóc jo – Qui? – Jo – Com es diu? – Jo – Sí, tu. – Jo. – No estic per bromes! – No és cap broma. – Doncs ho sembla. – És que em dic Jo. – Et dius Jo? – Sí. – Quin nom més rar. – Ja m’ho han dit, ja. – Doncs fes-t’ho mirar. – Ja veure. – Que hi fas aquí? – Jo? – Sí, tu. – Doncs seguir endavant. – Com tots. – Tots van cap endavant? – Clar. – I per què? – Perquè ningú vol anar endarrere. – I per què no? – Perquè ja han passat per aquí. – I no hi volen tornar a passar? – Per què voldrien tornar-hi a passar? – Doncs no ho sé. – Tu tornaries a passar-hi? – Per aquí? – Sí. – No, suposo que no. – Doncs aquí ho tens. – Que fas? – Jo? – No, tu. – Sí, és el que dic. – Quin embolic! – No és pas per culpa meva. – I bé, que fas? – Doncs jo compto. – Que comptes? – Doncs compto persones. – Persones? – Sí, persones. – I per què? – Perquè és el meu ofici. – Vaja. – Em dic Comptador. – I per què? – Doncs per què compto. – Clar. – Evident. – I per què les comptes? – Per saber-ho. – I per què ho vols saber? – Per saber quantes persones han passat per aquí. – Per on? – Per aquesta porta. – Per aquesta porta? – Sí, per aquesta porta. – Doncs jo hi he passat. – Ho sé. – M’has comptat? – Faltaria més. – I per què? – Perquè és el meu ofici. – Vaja. – Ets el 31081994. – Tan alt? – Hi han passat moltes persones. – Ja veig ja. – I tu ets el 31081994. – No. Jo sóc en Jo. – I també el 31081994. – Vaja. – Doncs sí. – I comptes animals també? – No. – I per què comptes persones i no animals? – Quina tonteria! – Per què? – Qui voldria comptar animals? – No ho sé. – Quines bajanades! – I per què comptes persones? – Per què és el que m’ha tocat. – Comptar persones? – Sí, comptar persones. – Doncs vaja. – És el meu ofici. – Com el del Porter? – Qui és aquest Porter? – El que hi ha darrera aquesta porta. – A l’altre costat? – Sí. – Que hi ha passat per aquí? – No ho sé. – Si no ha passat, no el conec. – Ell vigila la porta. – I per què la vigila? – Per què és el seu ofici. – Com el meu de comptar? – Sí, es veu que sí. – Doncs si no ha passat, no el conec. – No l’has comptat? – No, no l’he comptat. – Vaja. – I quin és el teu ofici? – El meu ofici? – Sí, el teu ofici. – Doncs tirar endavant. – Tirar endavant? – Sí, seguir el camí. – Quin camí? – El que haig de seguir. – Cap a on vas? – No ho sé. – Que és molt llarg? – Suposo. – Difícil? – També ho suposo. – Que no ho saps? – No ho sé del cert, només ho suposo. – I per què segueixes un camí si no saps res d’ell? – Per què comptes números tu? – Perquè és el que m’ha tocat. – Doncs a mi m’ha tocat seguir aquest camí. – Doncs que avorrit. – Comptar persones també. – És el que he fet tota la vida. – Vaja. – És el meu ofici. – Ja ho sé ja. – I és el que faré sempre. – Sempre? – Sí, sempre. – Jo vull arribar a algun lloc. – No voldràs caminar sempre? – No, suposo que no. – Tot ho suposes! – És que jo no sé res. – Res de res? – Res de res. – Doncs tindries que saber alguna cosa. – Sí, ara sí. – El que? – Que sóc en Jo i també el 31081994. – Només això? – Tu que saps? – Moltes coses! – Com quines? – Són moltes! – Tinc temps. – Jo no. – Vaja. – Doncs sí. – Amb la il•lusió que em feia. – Que vols fer-hi. – Ja sabré més. – Com? – Pel camí. – Quin camí. – El que estic seguint. – Del que no en saps res? – Exacte. – Si no saps res, com vols aprendre? – Ja aprendré, ja. – Si tu ho dius. – Ja veuràs ja. – A mi no m’interessa. – I per què no? – A mi només m’interessa quin número ets. – Només quin número sóc? – Quin número és tothom. – Només els que han passat per aquí. – Bé, sí. – Doncs tothom no. – Només els que han passat per aquesta porta. – Sí. – Tota la resta no m’interessa. – I per què no? – Perquè no han passat per aquesta porta. – Però també hi són. – A on? – A tot arreu. – Però no han passat per aquesta porta. – Però hi són. – Però no han passat per aquesta porta. – Ja ho sé això. – I per què ho preguntes? – Per què vull saber perquè. – Ja ho veig. – Doncs per què? – Perquè és el que m’ha tocat. – I per això no t’interessa? – No. – A ningú més? – Per mi només sou números. – No t’interessen els noms? – Gens ni mica. – No saps el nom de cap? – No. – Qui va ser el primer? – El número 1. – Com es deia? – Ni idea. – Ja en fa molt? – De que? – Del número 1 – Sí. – Quant? – Fa molt. – Fa quant? – Fa més d’un any. – Ostres! – Més de deu anys. – Tant? – I fa més de cent anys. – I més de mil? – Més d’un milió. – Doncs sí que fa temps sí. – Bé, potser no tant. – Vaja, quina pena. – Però fa molt. – Doncs sí. – I te’n recordes? – De que? – De qui. – Què? – Eh? – Què dius? – Que si te’n recordes de com era. – Doncs no. – Vaja. – Ja fa molt, com vols que me’n recordi? – Bé que saps que era el número 1. – Perquè era el primer. – Clar. – Evident. – I del número 2? – Del número 2 què? – Si te’n recordes del número 2. – Tampoc – I del 3? – No. – I del 4? – No. – I del 5? – Diràs tots els números? – Puc? – No! – Està bé. – Que ni han molts. – Quants? – Tu ets l’últim. – Ah sí. – 31081994. – Sí, sí. – Ja sóc dues coses. – Quines? – Jo i 31081994. – Només? – Com que només? Si només ets aquestes dues coses. – Per tu només sóc un número. – Cert. – I com has dit abans, no t’interessa res més . – Més que cert. – I com que no t’interessa res més, seguiré el meu camí. – Del que no saps res? – Del que no sé res, res de res.
“Hi entra” – Qui hi ha? Qui entra? – Sóc jo – Qui? – Jo – Com es diu? – Jo – Sí, tu. – Jo. – No estic per bromes! – No és cap broma. – Doncs ho sembla. – És que em dic Jo. – Et dius Jo? – Sí. – Quin nom més rar. – Ja m’ho han dit, ja. – Doncs fes-t’ho mirar. – Ja veure. – Que hi fas aquí? – Jo? – Sí, tu. – Doncs seguir endavant. – Com tots. – Tots van cap endavant? – Clar. – I per què? – Perquè ningú vol anar endarrere. – I per què no? – Perquè ja han passat per aquí. – I no hi volen tornar a passar? – Per què voldrien tornar-hi a passar? – Doncs no ho sé. – Tu tornaries a passar-hi? – Per aquí? – Sí. – No, suposo que no. – Doncs aquí ho tens. – Que fas? – Jo? – No, tu. – Sí, és el que dic. – Quin embolic! – No és pas per culpa meva. – I bé, que fas? – Doncs jo compto. – Que comptes? – Doncs compto persones. – Persones? – Sí, persones. – I per què? – Perquè és el meu ofici. – Vaja. – Em dic Comptador. – I per què? – Doncs per què compto. – Clar. – Evident. – I per què les comptes? – Per saber-ho. – I per què ho vols saber? – Per saber quantes persones han passat per aquí. – Per on? – Per aquesta porta. – Per aquesta porta? – Sí, per aquesta porta. – Doncs jo hi he passat. – Ho sé. – M’has comptat? – Faltaria més. – I per què? – Perquè és el meu ofici. – Vaja. – Ets el 31081994. – Tan alt? – Hi han passat moltes persones. – Ja veig ja. – I tu ets el 31081994. – No. Jo sóc en Jo. – I també el 31081994. – Vaja. – Doncs sí. – I comptes animals també? – No. – I per què comptes persones i no animals? – Quina tonteria! – Per què? – Qui voldria comptar animals? – No ho sé. – Quines bajanades! – I per què comptes persones? – Per què és el que m’ha tocat. – Comptar persones? – Sí, comptar persones. – Doncs vaja. – És el meu ofici. – Com el del Porter? – Qui és aquest Porter? – El que hi ha darrera aquesta porta. – A l’altre costat? – Sí. – Que hi ha passat per aquí? – No ho sé. – Si no ha passat, no el conec. – Ell vigila la porta. – I per què la vigila? – Per què és el seu ofici. – Com el meu de comptar? – Sí, es veu que sí. – Doncs si no ha passat, no el conec. – No l’has comptat? – No, no l’he comptat. – Vaja. – I quin és el teu ofici? – El meu ofici? – Sí, el teu ofici. – Doncs tirar endavant. – Tirar endavant? – Sí, seguir el camí. – Quin camí? – El que haig de seguir. – Cap a on vas? – No ho sé. – Que és molt llarg? – Suposo. – Difícil? – També ho suposo. – Que no ho saps? – No ho sé del cert, només ho suposo. – I per què segueixes un camí si no saps res d’ell? – Per què comptes números tu? – Perquè és el que m’ha tocat. – Doncs a mi m’ha tocat seguir aquest camí. – Doncs que avorrit. – Comptar persones també. – És el que he fet tota la vida. – Vaja. – És el meu ofici. – Ja ho sé ja. – I és el que faré sempre. – Sempre? – Sí, sempre. – Jo vull arribar a algun lloc. – No voldràs caminar sempre? – No, suposo que no. – Tot ho suposes! – És que jo no sé res. – Res de res? – Res de res. – Doncs tindries que saber alguna cosa. – Sí, ara sí. – El que? – Que sóc en Jo i també el 31081994. – Només això? – Tu que saps? – Moltes coses! – Com quines? – Són moltes! – Tinc temps. – Jo no. – Vaja. – Doncs sí. – Amb la il•lusió que em feia. – Que vols fer-hi. – Ja sabré més. – Com? – Pel camí. – Quin camí. – El que estic seguint. – Del que no en saps res? – Exacte. – Si no saps res, com vols aprendre? – Ja aprendré, ja. – Si tu ho dius. – Ja veuràs ja. – A mi no m’interessa. – I per què no? – A mi només m’interessa quin número ets. – Només quin número sóc? – Quin número és tothom. – Només els que han passat per aquí. – Bé, sí. – Doncs tothom no. – Només els que han passat per aquesta porta. – Sí. – Tota la resta no m’interessa. – I per què no? – Perquè no han passat per aquesta porta. – Però també hi són. – A on? – A tot arreu. – Però no han passat per aquesta porta. – Però hi són. – Però no han passat per aquesta porta. – Ja ho sé això. – I per què ho preguntes? – Per què vull saber perquè. – Ja ho veig. – Doncs per què? – Perquè és el que m’ha tocat. – I per això no t’interessa? – No. – A ningú més? – Per mi només sou números. – No t’interessen els noms? – Gens ni mica. – No saps el nom de cap? – No. – Qui va ser el primer? – El número 1. – Com es deia? – Ni idea. – Ja en fa molt? – De que? – Del número 1 – Sí. – Quant? – Fa molt. – Fa quant? – Fa més d’un any. – Ostres! – Més de deu anys. – Tant? – I fa més de cent anys. – I més de mil? – Més d’un milió. – Doncs sí que fa temps sí. – Bé, potser no tant. – Vaja, quina pena. – Però fa molt. – Doncs sí. – I te’n recordes? – De que? – De qui. – Què? – Eh? – Què dius? – Que si te’n recordes de com era. – Doncs no. – Vaja. – Ja fa molt, com vols que me’n recordi? – Bé que saps que era el número 1. – Perquè era el primer. – Clar. – Evident. – I del número 2? – Del número 2 què? – Si te’n recordes del número 2. – Tampoc – I del 3? – No. – I del 4? – No. – I del 5? – Diràs tots els números? – Puc? – No! – Està bé. – Que ni han molts. – Quants? – Tu ets l’últim. – Ah sí. – 31081994. – Sí, sí. – Ja sóc dues coses. – Quines? – Jo i 31081994. – Només? – Com que només? Si només ets aquestes dues coses. – Per tu només sóc un número. – Cert. – I com has dit abans, no t’interessa res més . – Més que cert. – I com que no t’interessa res més, seguiré el meu camí. – Del que no saps res? – Del que no sé res, res de res.