El senyor Josep

Un relat de: Pere Bartrés
Avui el senyor Josep fa anys. Cent, concretament. L’home s’està morint, pobret. Es consumeix lentament, postrat al llit de casa seva des de fa un mes. El càncer que avança implacablement però d’aquí a un o dos dies ja serà mort, em va dir la seva dona ahir i va afegir amb un somriure de glaç, No pateixis, dona. Però digui el que digui ella, els ulls del senyor Josep són ben vius. Vius i àgils. Sempre que entro a la seva habitació el primer que noto és l’esguard del vellot damunt dels meus pits. Quan netejo la còmoda que hi ha als peus del llit, sé que el senyor Josep m’està mirant el cul fixament. De fet, el senyor Josep no deixa de mirar-me, de repassar-me de dalt a baix, durant els vuit minuts que trigo en fer la seva habitació. Jo, la dona de fer feines, el deixo fer, si fos ell, també ho faria.
Estic davant la còmoda. El senyor Josep, des del llit, em mira amb determinació el cul. Segons les previsions de la seva dona, avui ha de ser l’últim dia de la seva vida. Això vol dir que no em queda més temps. He de fer-ho ara. Em giro i el meu esguard es queda fixat en el seu. El vell em somriu i jo estiro l’esquena i trec pit. Li somric, i, lentament, molt lentament, em desplaço cap a ell. Camino sensualment sense saber ben bé perquè però no deixo de fer-ho. Ho tinc tot pensat. Un pla senzill però implacable. Potser per això estic tan excitada.
El senyor Josep és un vellet entranyable i familiar que ara, manoi, es mor. Els habitants de Sotalloma, el poble on ha viscut els últims seixanta quatre anys de la seva vida, el ploraran llargament quan expiri. I és que el senyor Josep s’ha forjat una reputació digne d’admiració en aquesta localitat. Al senyor Josep, per començar, tothom l’anomena senyor Josep, mai Josep a seques. La seva història, que és coneguda per tothom, arrenca el mateix dia que va arribar al poblet. Venia de Barcelona i parlava amb un accent diferent com pertocava als de ciutat. Tenia trenta-sis anys i molts diners, el senyor Josep. Per això no va resultar-li difícil convèncer l’ajuntament per dur a terme els seus projectes. Amb els diners del senyor Josep es va construir una escola que va omplir-se de monges, de capellans i de nens i nenes. També, amb els diners del senyor Josep, es va rehabilitar l’església del poble, el mercat i la plaça major. Amb els anys, el poble va créixer i el senyor Josep va construir habitatges prou dignes per arreu que va vendre als seus amics i veïns a preu de mercat. El senyor Josep és una persona molt coneguda a Sotalloma. Una persona exemplar i estimada. La seva dona, la Marta, noranta anys, és la filla de l’antic alcalde. Ara l’alcalde és el fill gran del senyor Josep. Van casar-se fa cinquanta cinc anys i encara avui ha d’arribar el dia que la Marta deixi d’estimar-lo un sol segon. Tenen tres fills. Dos nois i una noia. Aquets dies d’agonia són per aquí però normalment, com correspon a tres fills que ronden els cinquanta, no hi són. Se l’estimen amb bogeria, al senyor Josep. Per a ells és un referent. Sobretot per a la filla, la Rut, que és tan bona noia com el senyor Josep. El senyor Josep té, a més, set nets. Tres nois i quatre noies que ronden la vintena. Els set se l’estimen com s’estima a un avi fraternal i generós. Sempre duu bitllets a la butxaca pels seus nets que, des que raonen, és el que més els agrada. És un avi exemplar el senyor Josep. Un pare com cal. Un marit impecable. Un bon amic. Tothom ho sap això, a Sotalloma.
I un be negre.
No va ser fins fa quatre dies que vaig assabentar-me’n. Estava netejant la còmoda del senyor Josep i ell no em mirava el cul perquè dormia. Aquell dia, no sabria explicar ben bé perquè, vaig moure el moble lentament fins separar-lo mig metre de la paret. Només volia treure la pols acumulada, les teranyines que potser hi havia al darrere. Mentre fregava la part posterior del moble, amb el colze, sense voler, vaig colpejar la paret. De seguida el so del cop va posar-me en alerta. Havia sonat completament buit i la paret era feta de maons i guix. Vaig resseguir amb la punta dels dits el lloc exacte on havia aterrat el meu colze però no vaig veure res estrany... tret de... Hi havia una petita i finíssima esquerda d’un centímetre de llargada a la paret. Vaig picar damunt la fissura amb els artells, tres cops. Un cop més, sonava buit. Al costat, en canvi, no. Amb l’ungla, vaig treure una mica de guix de l’esquerda. Vaig girar-me per comprovar que el senyor Josep encara dormia i vaig gratar una mica més. Un instant abans de desistir, un tros quadrat de paret que podria cabre-hi al palmell de la mà, va caure al terra. Vaig mirar enrere, aterrida, però els ulls del senyor Josep no em repassaven les corbes, seguia dormint. Dins del forat quadrat de la paret hi havia una caixeta allargada, metàl•lica, com la d’una harmònica. La meva intenció no era emportar-me-la, només volia mirar el que hi havia al seu interior i prou, ho juro. Però quan vaig fer-ho, vaig tornar a posar el trosset de paret caigut al seu lloc, vaig recollir el guix esmicolat del terra, vaig posar lentament la còmoda arrambada de nou a la paret i vaig emportar-me la caixeta metàl•lica sense cap mena de remordiment.
Després de repassar tots els papers de la caixeta metàl•lica, per sortir de dubtes, teclejo el nom de Helmut R.H al Google del meu ordinador. Hi ha mil i una web que parlen d’ell. Trio la primera. La foto que acompanya la denúncia és la d’un jove senyor Josep. De fet és exactament la mateixa foto que hi ha al carnet plastificat que en aquets instants tinc a la mà. Helmut R.H és un criminal. Un assassí despietat. Un genocida. Se li atribueixen milers d’assassinats. La seva llista de crims de guerra és tan extensa com atroç. Està en busca i captura des del 1945.
Quin malparit, el senyor Josep.
Fa deu anys que treballo per la família del senyor Josep. Jornada de vuit hores. Sempre m’han tractat molt bé i el sou, no està gens malament. Però admeto que, de la mateixa manera que m’he equivocat amb ell, és possible que també m’equivoqui amb la seva dona i els seus tres fills. Però després de pensar-ho molt crec que ells no en poden saber res del seu tèrbol passat. Impossible. La Marta és un trosset de pa, com la filla, la Rut, que és amiga meva des de fa deu anys. Els seus germans també són trempats i bona gent, menys sensibles potser, però bons nois. Definitivament ells no en saben res del senyor Helmut R.H. A més, tots els papers que he trobat a la caixeta metàl•lica només el citen a ell. Així doncs, crec en la innocència de la seva família. Ells són d’aquí, són catalans. Però no crec en la innocència del senyor Josep. No en la del senyor Helmut R.H.
Mentre m’acosto lentament cap a ell no em deixa de sorprendre l’alt grau d’excitació que em produeix saber que, d’aquí a ben poc, amb les meves pròpies mans i l’ajuda d’un coixí, eliminaré d’una vegada per totes a una persona responsable de la mort de milers d’innocents. Mataré a un genocida. No tinc cap dubte de les meves intencions. De fet, mai he dubtat del que havia de fer d’ençà que vaig trobar la caixeta metàl•lica del senyor Josep. Més ben bé igual que sigui un vell moribund. Me la sua que tingui cent anys. M’importa ben poc si pateix o no pateix mentre l’ofego. No, això no és cert. Si m’importa. Vull que pateixi. Que sàpiga que l’estic assassinant. Vull veure-ho en els seus ulls de merda quan sigui mort. Però no penso dir-li res a la família del motiu real del seu traspàs. Quan arribi la senyora Marta, que ha anat a comprar, li diré que me l’he trobat ja mort quan he entrat a fer l’habitació. Res més. No li diré res de la caixeta, ni als fills tampoc. No diré res que pugui incrementar encara més la tristor que envairà els seus fràgils cors quan s’assabentin que el seu estimat senyor Josep, pobrissó, ha mort. Amb això en tindran prou. Perquè ells no s’ho mereixen. No es mereixen saber la veritat. No es mereixen rebre un tracte tan ignominiós com aquest. Però donat el cas que això no el volgués matar, tampoc aniria a denunciar-ho a la justícia i així esbombar el que la premsa potser anomenaria “El cas Helmut”, perquè què en fa la justícia d’un vell moribund genocida de cent anys, pregunto i responc, l’immunitza. L’immunitza i punt, com si no hagués fet res, el senyor Helmut R.H. Jo això no ho puc permetre. No és just. Ja he arribat al costat del senyor Josep. Des que he començat a avançar cap a ell que no m’ha tret els ulls dels pits ni un instant. És un vell inofensiu però no em fa cap mena de pena. Fa dies que no s’aixeca del llit i sé que gairebé no té forces per a res. Serà fàcil. L’únic que he de fer és treure-li el coixí de sota del cap i posar-lo davant del seu rostre. Després, prémer fort amb ambdues mans fins que el cabró del senyor Helmut R.H. deixi aquest món d’una vegada per totes. Res més. Hola, li dic. Ell em somriu però no deixa de repassar-me. M’inclino cap a ell, per treure-li el coixí de sota del cap i inevitablement, els meus pits s’apropen al seu rostre. Noto la punta de la llengua del senyor Josep per damunt del meu pit dret però estic tan concentrada en el que faig que el deixo fer. Quan ja tinc el coixí, el deixo damunt de la seva panxa, em separo d’ell una passa enrere i el miro fixament. Hola, senyor Helmut, li dic triomfant. Però ell no deixa de mirar-me els pits i de somriure. No sembla sorprès. Els nostres ulls es topen. De sobte me n’adono que el seu esguard m’indica que miri cap a un lloc concret. Miro cap al lloc, cap al meu melic, i m’adono que la mà dreta del senyor Helmut ha aparegut per sota del llençol. Empunya una pistola negra amb, a jutjar per les pel•lícules que he vist, un silenciador incorporat. El miro, aterrada, i comprenc el que m’espera. M’ha descobert. Ell somriu i amb un fil de veu, abans de prémer el gallet dues vegades, em diu, Auf Wiedersehen. No sé alemany però l’entenc perfectament. Caic de genolls. Del meu estómac en comença a rajar sang a dojo. Em moro, només puc pensar en això. M’estiro al terra i començo a tossir sang per la boca. Noto un dolor tan intens a la panxa com insuportable. Sóc incapaç de cridar. Estic aterrida. Em moro, em moro. De sobte sento que s’obre la porta de l’habitació i neix un fil d’esperança al meu interior. És la senyora Marta. La bondadosa senyora Marta. Em mira i fa un pas endavant. Darrere seu entra la Rut, que duu un ganivet enorme, com un matxet. Em mira d’una manera ben estranya. Els seu germans, que també han entrat, duen plàstics grans de color negre enrotllats a sota l’aixella i una destral cadascun d’ells. No entenc el que està passant, no vull entendre-ho. L’únic que sé, el que entenc, és que em moro. Quin mal. Quina llàstima. Quina merda. Em Moro. De reüll veig com la Rut, la meva amiga, agafa la pistola de la mà tremolosa del senyor Josep, m’apunta al cap, em somriu amb malícia i un instant abans de disparar em diu lentament, mastegant les paraules amb ràbia, Mala Puta.

Comentaris

  • Aparences i sorpreses [Ofensiu]
    Aleix de Ferrater | 07-01-2012 | Valoració: 10

    Ostres, quin final més bèstia! M'ha encantat, però. M'ha encantat perquè l'he trobat molt ben narrat des del principi, molt ben descrit, amb una emoció que va pujant a mesura que avança la lectura i amb un final trepidant, absolutament sorprenent. Les corves de la protagonista donen un toc d'alegria, un toc distès de picardia ideal per a amorosir. Un relat amb un ritme excel.lent, molt ben portat i que m'ha encantat. Una forta abraçada i un molt bon any nou!

    Aleix

  • Bo, i molt negre[Ofensiu]
    bloodymaruja | 05-01-2012 | Valoració: 10

    No he pogut parar fins acabar. Tens i molt intens. Hi ha coses que , per això no em lliguen en la personalitat de la senyora de la neteja que em sembla que deuria de passr que el senyor Josep fos un genocida, potser encara el trobaria , no ho sé, més amo...
    això mereix un altre relat. Però m'ha agradat i m'ha fet pensar. I gràcies pels comentaris a les meves noies i al Jonàs. De veritat eren temps de merda, però em sembla que els que s'acosten ara seran semblants, oi??

  • Una bona posada en escena[Ofensiu]
    allan lee | 05-01-2012

    i una transformació que vivim i que fa glatir. Pas a pas, a cada troballa un daltabaix. M'ha agradat molt com ho desenvolupes, fa que la lectura, a més de ser elegant, es faci àgil, interessant. Molt bo! Una abraçada

    a

Ajuda'ns amb un donatiu

Ajuda'ns a pagar el manteniment de relatsencatala.cat Qualsevol aportació és més que benvinguda:

l´Autor

Pere Bartrés

14 Relats

40 Comentaris

11339 Lectures

Valoració de l'autor: 9.94

Biografia:
Hola!

Si us interessa la literatura fantàstica, visiteu el meu blog:

http://perebartres.blogspot.com/

Ah!... i gràcies a tots/es per llegir els meus relats!!!