El senyor dels Violoncels

Un relat de: Marc Pujol Rios
1 El naixement

Des de temps immemorials, l’home m’ha temut i m’ha respectat. Ha tingut por d’anar a parar a casa meva després de morir, i fins i tot, certs grups, m’han venerat. I sincerament trobo que la gent té una idea equivocada de mi ja que no soc ni vermell ni tinc banyes... Però fins i tot en algunes ocasions el mateix home ha acudit a mi, fent tractes, perquè l’ajudés i el salvés. Però asclar, tot té un mòdic preu...Tanmateix, aquest relat no tracta sobre mi, sinó que tracta sobre un client meu, si és que se’l pot anomenar així. La nostra història, vull dir la seva història, comença en l’ Anglaterra Londinenca de finals del segle XIX, en l’any 1870, durant la revolució industrial.
Sir Richard Blackwood, era el propietari de l’empresa Blackwood de teleria i roba. Era un gran home entre els homes, provenia d’una gran família anglesa i tenia molts títols i era una persona molt reconeguda entre la noblesa anglesa. Però, de res li servirien els títols en el que se li estava apunt de vindre a sobre, ja que Sir Richard estava a punt de ser pare. Exactament a les 18:30 d’aquella lúgubre tarda anglesa, havia rebut la inesperada trucada, i deixant la fàbrica en mans del seu segon cap, ara mateix es dirigia corrents a través de Londres per arribar a casa seva on la seva dona Míriam ja estava donant a llum.
-Ja estic aquí! Oh mare de Déu- va dir Sir Richard desconcertat quan va veure l’horrorós panorama del seu llit matrimonial.
-No et quedis miraaaaaant!..AAAAh!- va dir la seva dona mentre donava a llum
-Empenyi, tranquil•litzis ho està fent molt bé -va dir el doctor, que semblava el més tranquil de la casa.
-Porti un llençol!-li va dir a en Walter el majordom de la família.
I en un segon i entre molta sang va néixer el petit Carles, en un món de desigualtats i molts avanços.

2 El violoncel i el bastó

Van passar els anys i el noi va créixer i es va criar entre la noblesa anglesa amb un pare el qual el va educar i estimar. Però quan el noi ja tenia 7 anys Sir Richard va haver de marxar tot un any a Europa per negocis. Així dons amb un ràpid petó tan al seu fill com a la seva dona, es va acomiadar i se’n va anar.
La senyora Blackwood, ara sola amb el seu fill, va decidir inculcar-li tota la cultura que pogués per així fer-lo una persona culta. Anaven un cop per setmana, durant la nit, a veure un concert. AL principi, tot anava be i al nen li semblava fascinant tota aquella processo de notes, però quan es va quedar estupefacte de veritat va ser quan va veure en aquell escenari aquell meravellós instrument de fusta ataronjada amb 4 cordes que feien literalment música per les seves orelles. I va ser així que amb la interpretació de la suite n 1 de Bach el noi es va quedar totalment enamorat del violoncel. Quan el nen va dir que volia tocar aquell instrument, el violoncel, la seva mare no s’hi va poder negar, així que li va comprar un. El noi va aprendre a tocar l’instrument, i bé que el tocava! .La seva mare convidava a gent de tota la ciutat perquè l’escoltés. Però el temps passava i aquell any es va acabar. Un dia d’agost Sir Richard Blackwood va tornar a la seva casa.
-Estimat Richard t’he de dir una gran noticia-li va dir la seva dona mentre anaven a traves del passadís cap al menjador
- Mentre has estat fora, el teu fill ha après a tocar el...I mentre deia aquestes paraules Sir Richard va obrir la porta del menjador i a dintre hi va veure el seu fill tocant el violoncel. I mentre el seu fill tocava aquell fantàstic seguit de notes la cara del seu pare es va anar arrugar i enfurrunyar.
-PARAAA! Para jaaa!!! Qui t’ha deixat fer això ?-va dir Sir Richard emprenyat mentre li extreia l’ instrument de les seves mans.
-La mare- va dir el nen terroritzat.
I de sobte, el pare amb una gran fúria va agafar el violoncel i amb força el va estampar contra el terra, va agafar la pala de la llar de foc i va començar a destrossar l’instrument amb fúria.
-Noooo!-va dir el nen ja plorant mentre la seva mare l’agafava.
Llavors, el pare va deixar la pala sobre el munt de fusta esmicolada i va agafar la seva dona, i amb un empenta la va fer fora de la habitació cap al passadís, tancant les portes al seu darrera. Llavors es va dirigir al seu fill.
-Ara aprendràs que mai més tocaràs un instrument !-li va dir al Carles mentre el començava a pegar amb ira. I des de darrera la porta la seva dona plorava desconcertada mentre sentia com el seu marit pegava el seu fill que no parava de plorar i cridar.
Una setmana més tard, un repartidor va arribar a la casa amb un llarg paquet. El pare va agafar-lo i va cridar el seu fill al menjador i va obrir el paquet.
-Això, és perquè sempre recordis que no m’has de desobeir.
I mentre deia aquestes paraules, va treure de la caixa un llarg bastó negre, que tenia el pom fet amb la voluta en forma de cargol del violoncel destrossat del seu fill, el qual el mirava mig plorós sabent que mai més estimaria al seu pare.

3 EL banc del Diable

Dotze anys més tard en el 1889, amb l’edat de 19 anys el jove Carles ja s’havia tornat tot un home. Durant aquets 12 anys la seva vida havia passat d’intent de formació culta entre la noblesa anglesa a intent d’acabar amb la felicitat del seu pare tal i com ell havia fet amb ell mateix. Fins i tot, a mi em feia pena veure com dos persones que s’havien estimat tant ara, de la mateixa forma, s’odiaven. Però molt aviat s’odiarien més, ja que aquell dia el jove Carles em coneixeria.
Aquell matí, els Blackwood tenien visita, uns companys associats d’una altra empresa de teleria. El Carles va baixar i va entrar al menjador
-Bon dia senyors espero que el meu pare no els estigui avorrint amb els seus falsos i desiguals contractes- va dir mentre irrompia a la cambra..
-Ja tenim aquí a el meu mal educat i pesat fill, sempre amb les seves tonteries- va dir amb un to i un somriure sarcàstic - fill, perquè no ens fas un favor i te’n vas al banc a recollir els contractes firmats pel notari- li va dir senyalant la porta amb el bastó fet del violoncel.
-Així ho faré estimat pare, però si per el camí se me’n perd algun després no diguis que ha estat culpa meva- va dir marxant també amb un to sarcàstic mentre el seu pare se’l mirava amb cara malhumorada.
Així és com el Carles va arribar a la plaça major on hi havia el banc davant seu. Però, de sobte es va parar i entre tota aquella multitud i el soroll, només va sentir un so, i aquell so eren unes senzilles notes d’un violoncel. Es va girar, i va començar a buscar amb la vista a través de la gentada l’instrument. I de cop ho va veure, a la paret del cantó nord de la plaça, ajagut sobre una manta hi havia un home cobert per una capa i una caputxa de un vellut granat. No se li veia la cara, però en les seves mans sostenia un preciós violoncel de color vermell com la sang, que feia la més fina i meravellosa música que mai havia sentit.
En Carles s’hi va acostar
-Perdoni d’on ha tret aquest meravellós instrument ?
-Perquè, t’interessa? – va dir l’home amb una veu ronca i lúgubre mentre aixecava el cap sense que se li veiés la cara.
-Be...No, no podria comprar-me un instrument tan magnífic com aquest.
-Es gratuït, es teu, si el desitges tant.
-De veritat ? Però no li he de pagar res? No, no puc.
-Només una promesa: Que encara que t’ho prohibeixin, que encara que te l’arravatin, que encara que hagis de matar, tu sempre voldràs i l’hauràs de tocar, i hauràs d’aprendre que ell mateix serà tu i tu seràs ell.
-Entesos- va dir el noi totalment decidit.
I així, sense dir res ni l’un ni l’altre el home li va donar el violoncel dins la seva caixa. El Carles va marxar i no el va tornar a veure.
Quan el Carles va tornar a casa seva ja era de nit i va aprofitar l’absència dels seus pares que havien anat a un sopar, per entrar d’amagat el violoncel. Un cop a dintre no es va poder resistir de tocar, i quan va tocar aquell instrument va sentir com si per dins seu passés una meravellosa i fantàstica sensació. Però quan estava tocant va interrompre a la sala, Walter el majordom.
-Què significa això- va dir amb cara d’ interrogació.
-Sis plau Walter ho puc explicar- va dir el noi aixecant-se ràpidament.
-Li vaig prometre al seu pare que l’informaria de si algun cop tornava a tocar un instrument, i així ho faré- va dir mentre marxava.
I de sobte, una sensació de por i fúria va fer que el Carles agafés un ganivet que tenia damunt la taula i li clavés al majordom
I així, mentre contemplava al noi arrastrant el cos escales avall i a la meva vella amiga la mort emportar-se l’ànima del majordom, jo sàvia que la meva feina allà ja havia acabat.

4 El retorn

Mai no es va saber qui havia matat en Walter, ni el perquè, ni el secret que es va emportar a la tomba. Tanmateix, es podria dir que quan amagues un secret, tard o d’hora s’acaba descobrint. En el cas del Carles, quan el va descobrir, el desig de tocar ja l’havia consumit de tal forma que podia sentir fins i tot aquell instrument sense tocar-lo!. La temptació de tocar era tan gran que un dia el seu pare, malgrat que tocava baixet, el va sentir. Però aquesta vegada no el va esbroncar, al contrari, es va esperar per desfer-se del violoncel. Va esperar que el seu fill no hi fos i va buscar-lo per treure’l de la casa i regalar-lo. Quan el seu fill se’n va assabentar només va dir que el propi violoncel ja li ho havia xiuxiuejat en la ment. Decidit a complir la promesa que m’havia fet va acomiadar-se de la seva mare i va maleir i desitjar la mort al seu pare. Va agafar l’abric i amb la poca informació que tenia sobre el violoncel del seu pare, va marxar a la recerca del seu instrument.
Cinc anys després en el 1894, el noi va aparèixer un altre cop a la seva antiga casa amb un gran objecte embolicat amb uns llençols, ja que havia rebut una carta de la seva mare que vingués urgentment.
Quan el va veure a la porta, la mare mig plorosa li va dir
-Per fi has tornat. Ni tan sols ploraràs oi?
-M’és igual que hagi mort mare.
-On has estat fill? Vas marxar fa cinc anys i ara tornes amb el que vas anar a buscar?
-Em va costar molt trobar-lo i vaig trigar, i nomes de pensar amb el mal que he fet a persones i famílies per recuperar-lo em repugna, però era necessari.
-Escota’m be perquè t’he de dir una cosa molt important- li va dir la seva mare tota misteriosa, -El teu pare em va explicar abans de morir que, ell també havia tocat un instrument i que el seu pare li havia obligat a deixar-lo, de la mateixa forma que a tu, i aquest el seu pare, i aquest el seu... A tots ells un estrany home encaputxat els el va regalar i a tots els va consumir i amargar. Ell em va dir que quan et tornés a veure’t et digues “ Ell ets tu i tu ets ell i ja sabries el que volia dir. El fet de que t’hagi consumit, t’ha acabat podrint l’ànima, fill- va dir la mare, -Però a quin preu? Perquè, si no m’equivoco, l’has mirat o tocat des de que has arribat, o et fa por?
I mentre deia això, el fill es donava compte que tenia raó, mentre sentia dins seu una veu llefiscosa que el cridava des de la seva habitació. Sense dir res, en Carles va marxar en direcció a l’habitació on hi havia el taüt amb el cos del seu pare, allà va arrencar de les mans del seu pare el bastó del violoncel i es va dirigir temorós a la seva habitació.
-Enfronta’t als teus dimonis fill, i vençel' s- va dir la seva mare des del final del passadís.

5 El senyor dels Violoncels

A poc a poc, va obrir la porta i davant del seu llit només hi havia el violoncel tapat amb un llençol. Del seu darrera emergia un potent tuf, i a dintre seu el noi sentia una veu decrèpita que el cridava. EL noi, agafant ben fort el bastó va destapar a poc a poc l’instrument, i quan el llençol va caure va contemplar davant seu un horrible violoncel amb el vernís escardat i amb forats, i insectes pujant i baixant per una fusta podrida com l’ànima del noi per haver comès els crims contra tanta gent, per recuperar el seu instrument. El noi movia el cap cap una banda i una altre dient que no, i acceptant que l’havia consumit completament. Llavors amb ira i fúria va aixecar el bastó i va començar a destrossar el violoncel amb la voluta, mentre des de dins seu sentia el seu violoncel cridar. Quan va acabar es sentia marejat i amb mal de cap, ja que només sentia aquell instrument i la seva pròpia ànima cridar, i amb un últim esforç va escapar i va tancar aquella habitació.
I així, sense despedir-se és com en Carles Blackwood, fill i hereu de Sir Richard Blacwood i Míriam Blackwood va marxar. La seva mare amb llàgrimes als ulls el veia marxar-se sense dir res, sense dir adéu, només amb el bastó a la seva mà. Marxava alliberat i descansat sabent que mai més tornaria a aquella casa, plena de secrets i de dimonis.


Comentaris

No hi ha comentaris, comenta'l tu primer

l´Autor

Marc Pujol Rios

3 Relats

0 Comentaris

825 Lectures

Valoració de l'autor: 5.00