El Senyor del cigar

Com cada dia, després de dinar al menjador de l'empresa, els tres

companys de treball sortien a passejar al voltant del polígon,

parlant de les seves batalletes, del temps, del punyeter treball, de la maleïda

crisi econòmica envoltant, fins marejadora, de les coses del dia a dia.

Josep, el major, Daniel i Miquel, per aquest ordre d'edat, ja havien

sobrepassat els cinquanta o estaven prop d'ells, amb família fills i mil

històries tant passades com presents... algunes ja més que perdudes al

temps, havien confraternitzat i pràcticament sempre realitzaven aquest

passeig, que per alguna cosa diuen els metges que és molt recomanable.

Abdul, l'operari de raça negra i més negre que l'atzabeja, quan els veia

passar sempre deia:

- ¿Ja estan de passeig? Hauríeu d’anar descalços, com a l’Àfrica, així segur

que se us posarien els peus durs.

Altres com Fermín, el de tendències esquerranes i ex-sindicalista, quan

els veia de lluny exclamava:

-Per aquí va el Front de Joventuts.

A ells els donava igual, doncs d'una banda feien exercici i per una altra

mataven aquesta tediosa hora de no-saber-què-fer.

Ja feia uns dies que a mig camí es creuaven amb un senyor vestit

amb bata blanca, una mica encorbat, ulleres com antigues i amb un cigar mig

gastat i rosegat a la mà dreta ... Era curiós, perquè l'home donava la

mateixa volta que ells però en direcció contrària.

S'havien creuat ja tantes vegades que fins es saludaven:

-Avui fa un bon dia!

-Adéu, que vagi bé!

I últimament fins i tot encetaven petites converses, les típiques de

futbol:

-Vaja partit que vam fer diumenge, una mica més i els hi fiquem cinc.

-Sí, ha, ha, ha! i com corria el lateral dret!

Fumera de pur al vent ...

-És que el nostre davanter argentí fa filigranes de tota mena.

-Ja veuràs quan juguem contra els de la capital, els fiquem dos

manetes.

Més fumera de cigar al vent ...

I pocs segons després continuaven camí els tres col•legues per una banda i el

Senyor del cigar per l'altra.

Un dia al menjador, i recollint els estris de la taula, a Miguel se li va ocórrer:

-Escolteu, què us sembla si li proposem al Senyor del cigar fer

una travessa entre els quatre?

- Però què dius, Miquel? Crec que has begut alguna cosa-, va dir Josep.

Però llavors, Daniel, amb aire entusiasmat, va exclamar:

-Sí home, Josep, perquè no? Potser ens toca ... total, posem un parell

d'euros cada un i a prendre pel sac.

-No sé no sé- va somriure amb cara de nen dolent en Josep.

-Va home, anem provar a veure què li sembla, i si diu que sí podem

repetir cada setmana. Demà porto unes travesses i quan ens creuem

amb el Senyor del cigar l'hi proposem-, va tornar a insistir en Miquel.

Així que l'endemà, en havent dinat van sortir els tres companys de

nou a poligonejar, si bé l'objectiu d'aquesta vegada era el de encreuar-se amb

el Senyor del cigar per proposar-li allò de la travessa.

Quan duien mitja volta, van veure com de lluny s'acostava l’individu, xino xano,

amb el seu cigar a la mà i en arribar a la seva altura, el Miquel va deixar anar:

-Bon dia, Senyor ¿Senyor?

-Bon dia, Malaquies Basses per servir-los.

Es va avançar Daniel, nerviós i amb una espurna d'ansietat:

-Que havíem pensat que com sempre ens creuem amb tu i parlem de futbol,

doncs que podríem fer ...

- Una travessa junts? No em digueu això ¡si us volia proposar el mateix!

-Collons quina casualitat! - Va exclamar Josep..

Total, que es van situar sota l'ombra d'un arbre i van fer una travessa

de diverses apostes, discutint sobre alguns dels signes que posar i

altres coses més relacionades amb l'esport rei.

Un cop feta cada un va posar la seva part de diners, van jugar a sorts per veure

qui s’enduia els diners i l’entregava... curiosament li va tocar a el Senyor del

cigar i aquest no va posar cap objecció.

-Farem una cosa: demà porto el resguard, ho posem en un

sobre i l’amaguem sota aquests matolls en una bosseta, i dilluns

quan ens creuem l'obrim i veiem com ha quedat, amb la condició de

que ni tan sols ens apuntem els resultats, fins dilluns res. Us

sembla?

Ningú es va oposar.

I ja som al dilluns següent i els tres companys recollint de

nou els estris del menjar i sortint tot seguit a donar de nou

aquest passeig diari pel polígon.

-A que ens haurà tocat un quinze i el Senyor del cigar s'haurà folrat? -

va dir Miquel.

-Doncs no creguis-, va dir Daniel, gairebé interrompent-, no recordo tots els

resultats que vam posar però dels que sí que he recordat durant el cap de

setmana crec que els hem encertat tots.

-Això és una bestiesa, potser ni hi ha la bosseta amb el resguard o ni

tan sols ve el tio aquest-, va dir el Josep.

Quan van arribar sota l'arbre, van romandre durant uns minuts

esperant que vingués el Senyor del cigar, però veient que passaven els

minuts i una mica estranyats es van posar a elucubrar:

-Què estrany, cada dia ens hem creuat amb ell des de fa un mes i just

avui no es passa-, murmurava Josep.

-Ja vindrà, esperem un parell de minuts més-, deia el Miquel.

Però en canvi Daniel, sense voler perdre més temps, ja que quedava poc

per tornar a entrar de nou a treballar va dir:

-Doncs jo passo i vaig a veure el resultat de la travessa i ho torno a deixar al

seu lloc.

-No està bé això, però si no ha vingut, endavant- va afegir Josep.

Es va ajupir Daniel per buscar la bosseta de sota el matoll on la

havien amagat però ...

-El que no està és la bosseta, aquest tio se l'ha endut-, va exclamar el Daniel.

- No fotis! -, van exclamar gairebé a l'uníson Miquel i Josep.

-Però si el divendres la vam deixar tots, el molt cabrit se l'ha endut o ens

l'ha jugat, ha tocat el premi i se l'ha quedat-, rondinava Daniel.

-A veure si s'ha posat malalt, quina casualitat-, deia Josep.

Així que vet aquí els tres col•legues tornant a pas lleuger i amb un cert

cabreig cap a la feina.

El dia següent va ser un dia de treball rutinari. Durant el menjar,

en Miquel va dir que si al passeig habitual no es creuaven amb el Senyor del

cigar o aquest no els estava esperant sota l'arbre, aprofitant la caminada, es

podien acostar fins a l'empresa càrnia on els havia dit que treballava.

I dit i fet, una altra vegada els tres col•legues anant amb el seu passeig

habitual, aquesta vegada ja sense mosqueig, dirigint-se on trobar-se amb el

Senyor del cigar fins que van arribar al costat de l’arbre.

Res, el Senyor del cigar no els esperava i el resguard de la travessa, per

descomptat que seguia sense estar.

Així que tots tres es van dirigir cap a l'empresa càrnia on suposadament

treballava el Senyor Basses.

A recepció Daniel preguntar:

-Volíem veure Malaquies, l'home aquest que surt a passejar al migdia

fumant un cigar.

La noia de recepció, una monada morena respongué:

-Aquí no hi ha cap Malaquies treballant, senyors, crec que s'equivoquen.

- Com que no? Si portem creuant-nos amb ell des de fa dies-, va insistir el

Miquel.

-Els dic que aquí no hi ha cap Malaquies. Diguin-me, ¿recorden el seu

cognom?-, va respondre la noia.

-Basses, de cognom Basses-, van respondre Miquel i Josep gairebé al mateix

temps.

La noia va despenjar el telèfon que tenia a la seva taula i després d'esperar uns

segons va preguntar al seu interlocutor sobre si li sonava que algú anomenat

Malaquies Basses treballés allà.

Després de penjar el telèfon els va demanar que esperessin un moment. Tot

seguit es va obrir una de les portes d'entrada a l'oficina i un executiu amb

corbata es va acostar cap a ells.

- Vostès han preguntat per Malaquies Basses? Aquest senyor va ser el jardiner

d'aquesta empresa durant molts anys, però va morir fa més de trenta, jo ho

sé perquè sóc nét del fundador i m'explicaven moltes anècdotes

divertides d'aquest entranyable senyor a qui no vaig conèixer. Com saben res?

Els tres col•legues estaven atònits, ¿que feia trenta anys que havia

mort? ¿Que va ser jardiner d'aquesta empresa?

-No, ehem, mmm, suposo que ens hem equivocat ... -, Va dir Josep.

-Pura coincidència, de veritat, això del nom... pura coincidència-, va dir

Miquel, ja que en Daniel ni tan sols va poder parlar.

Una estona més tard tornaven de nou a la feina per a la jornada de la

tarda.

Quan Josep va passar per recepció, la noia li va donar un sobre que li havia

lliurat un missatger.

En arribar a la seva taula el va obrir i amb cara d'admiració hi va trobar el

resguard de la travessa, una foto antiga amb el Senyor del cigar amb el

braç dret saludant i una inscripció al darrere que deia:

-Em sap greu nois, però només vam fer un nou, una altra vegada serà.

I signava: “Malaquies Basses”