El senyor Bernat

Un relat de: Ricard M. Aldea
S'ha convertit en un ancià fràgil, però conserva la determinació que sempre li ha sigut característica. Felip se'l mira amb tristesa, al llit, recolzat entre coixins contra el capçal. El senyor Bernat és prostrat per la malaltia, però, tot i així, té els estris d'escriptura ben a mà, com sempre. L'estilogràfica i un feix de fulls en blanc a la tauleta de nit. Fatigat, el vell deixa caure sobre la vànova el manuscrit que acaba de llegir amb veu balbucejant i tanca els ulls. El deixeble se sent aclaparat per l'emoció. No sap què dir i el silenci es fa gran i s'escampa pertot, entre tots dos i entorn.
Alertat per la família, Felip ha anat a visitar-lo. Què podia fer sinó, per qui ha sigut el seu mentor i l'ha empès a arribar on és ara? "Està molt malalt i ha demanat per tu", li han dit. És al senyor Bernat a qui Felip deu ser l'escriptor en què s'ha convertit amb els anys. Ara, assegut en una cadira al costat del moribund, recorda quan el va conèixer a l'institut.

La seva família acaba d'instal•lar-se a Barcelona, sempre seguint el pare, alt funcionari de l'estat. Fa dos mesos que ha començat el curs i té 14 anys. El senyor Bernat de seguida s'adona de la devoció del nou alumne per la lectura i de les seves aptituds narratives i, sense dubtar-ho, l'anima a escriure i li ofereix el seu suport. Felip és dòcil i tranquil, li agrada la proposta i es deixa guiar i se sotmet de bon grat al sistemàtic ensinistrament que el senyor Bernat li proporciona. I, per a fer-ho, moltes tardes, mentre els seus companys ja campen i juguen pels carrers, ell s'està una estona més al despatx del professor, rellegint, repassant i corregint el que ha escrit, prenent notes, escoltant consells. El senyor Bernat s'estima el que fa, és un bon professor i, a més a més, un estudiós de la literatura que ha escrit diversos assajos sobre narrativa espanyola. "Un erudit", diran més tard.

Jana, la filla del senyor Bernat, entra a l'habitació on han estat sols per voluntat del pare, i murmura una disculpa. El silenci és incòmode i la irrupció de la dona alleuja la tensió. Felip està enredat en records cada cop més difusos, més llunyans. El malalt dorm, ara ho veu. La Jana el desperta per a fer que s'empassi la medicació. El senyor Bernat remuga, encara abaltit. La filla li besa el front i engega el llum de la tauleta abans de marxar. La claror grisenca del capvespre ja envaeix tots els racons del dormitori. És una estança espaiosa i de sostre alt, com la resta del pis.

És el mateix pis de l'Eixample que Felip coneix de quan el visitava sovint, aquells anys d'estreta col•laboració, quan era universitari i encara un principiant i es tancava a treballar amb el senyor Bernat al seu despatx, a la galeria que s'aboca al xamfrà del carrer de Rosselló, un espai lluminós presidit per una majestuosa taula d'escriptori de caoba massissa, amb calaixos a banda i banda. En aquella època, el senyor Bernat reservava el primer calaix de la dreta per guardar el que feien. I també els esbossos de nous projectes, que catalogaven amb més estrelles com més dificultosos els consideraven. Era "el calaix de les estrelles", un cau ple de reptes.

― Com continua la novel•la, Bernat?
― Com vols que ho sàpiga?
El senyor Bernat parla amb un fil de veu i Felip se li acosta per sentir-lo. Panteixa, però continua:
― L’escriptor mai sap a priori allò que dirà. Tu ja ho has experimentat i saps que és el procés d'escriure qui et porta a saber, al final, com acabarà la història que has començat a explicar!
Després, Felip sent com la mort li arrabassa el mestre i plora en silenci. I quan remet el primer embat de dolor surt de l'estança, a buscar la Jana.

Comentaris

  • Mestre,alumne[Ofensiu]
    SrGarcia | 30-06-2017

    Sempre interessant la relació entre mestre i alumne, en aquest cas emocionant.

Ajuda'ns amb un donatiu

Ajuda'ns a pagar el manteniment de relatsencatala.cat Qualsevol aportació és més que benvinguda:

l´Autor

Foto de perfil de Ricard M. Aldea

Ricard M. Aldea

13 Relats

27 Comentaris

3244 Lectures

Valoració de l'autor: 9.80

Biografia:
Sovint penso que la vida que porto és insípida. Bé, de fet no és tant que ho pensi com que ho sé, la vida que porto és insulsa, monòtona, rutinària i previsible, i, per tant, pot semblar absurd que porti aquest diari, que hauria de registrar anotacions sobre les coses que faig o que em passen: si no faig res d’interessant, què puc anotar-hi?
I, no obstant això, sempre trobo alguna cosa sobre la qual escriure. A falta d’una vida interessant, la meva vida interior és rica en pensaments i reflexions ―i, quan no penso i reflexiono, imagino o somio, que també són activitats que no costen diners―, de manera que la meva vida interior és també font d’inspiració per a escriure, que és l’objecte d’aquest diari. No podem oblidar en cap moment que el meu diari és un propòsit i un repte. El propòsit d’un aprenent d’escriure sovint ―una mica, ni que siguin unes poques línies, del que sigui, de qualsevol cosa―. El repte d’un aprenent de convertir-se algun dia en escriptor gràcies al seu propòsit. El diari, doncs, és com una mena d’entrenament per a enfrontar-se a la pàgina en blanc. Com és sabut, la pàgina en blanc és el pitjor enemic d’un escriptor, la cosa que li causa més espant del món. Així que, els agradi o no, els escriptors són unes persones masoquistes ―parlo en tercera persona perquè jo no ho sóc, d’escriptor, o si més no, no me’n considero, encara― que sempre que inicien una feina, sigui un article periodístic sigui una novel·la, han d’enfrontar-se a la cosa que més els esgarrifa: la pàgina en blanc.
Això justament és el que m’ha passat a mi avui quan m’he assegut davant l’ordinador i he obert el processador de texts i ha aparegut la pàgina en blanc. Tot i que, insisteixo, jo no em considero escriptor, encara, se m’han posat els pèls de punta per no saber per on començar. I deu ser per això ―pels pèls de punta, vull dir― que he tingut una associació d’idees que m’ha dut directament a...

https://ricardaldea.com/