El Sento i el seu Hispano-Suiza

Un relat de: Vicent Llémena i Jambet
(La nostra vida, la nostra cursa no és xicoteta ni ridícula, és com és, cada vida és un regal inesperat).
Hi ha personatges que haurien d’entrar com ho va fer Diògenes als llibres d’història, es deia Sento i era un enamorat dels cotxes, però dels antics, dels que estaven fets de ferro i no de plàstic com es construïen els actuals.
L’Hispano-suiza era la cimera de la creació humana quant a automòbils, pensava. Tot i que no volia demostrar que fora més ràpid, ell sabia que al segle XXI la velocitat era l’única cosa que havien après a fer els enginyers; quant a les altres prestacions no hi havia punt de comparació.
El Sento tenia una xicoteta planta baixa al barri del Canyamelar de la ciutat de València, i amb ella un menut garatge en el que dormia el seu bòlid.
El succés no va eixir als mitjans de comunicació, calia mantenir la ciutat fora del ridícul, però vos jure que és cert el que ara vos contaré:
Va ser el dia 20 d’agost de 2020 en que a la nostra ciutat es feia el Gran Premi d’Europa al circuit del Grau, el Sento s'ho havia estat rumiant una llarga setmana abans i havia llegit algunes novel·les d’Estefanía per a trempar el seu caràcter dies abans de la prova, de la seua prova.
Hores abans de la cursa va entrar al seu garatge i va netejar amb rentavaixelles el cotxe, en ser diumenge no va poder anar a Mercadona per comprar cap detergent, que haguera sigut allò més pràctic.
Va esperar a que la prova estiguera a les darreres voltes i va eixir de ca seua amb la seua tartana. Llançant d’un colp de volant una de les tanques va entrar al circuit i hi va fer la darrera volta, la primera que faria en la seua vida i també la última per les repercussions que hi va tenir.
Els bocabadats fórmula u li xiulaven i li passaven amb una velocitat i un perill que alguns espectadors que en van ser conscients es desmaiaven esfereïts, però allà un quart d’hora més tard arribava a la meta, totalment conscient del que acabava de fer, cofoi, satisfet, panxacontent, l’últim, és clar, però havia fet la seua carrera; en passar per la meta una bandera li va donar la benvinguda, era la de la quadrilla de la guàrdia civil per a ficar-lo a la garjola, l’alcaldessa va pregar a la Mare de Déu i va persignar-se tres vegades, sota la horroritzada mirada del President de la Generalitat, tot es va oblidar, només els més vells del lloc en parlaven a llurs néts però el Sento havia acomplert el seu somni, fer la seua carrera a la seua ciutat malgrat tot.
Dos mesos més tard va eixir de la presó i va ingressar a un asil per a malalts mentals, va morir algun temps després i va deixar un grandíssim deute amb el no-res, i amb l’Ajuntament, doncs les pèrdues per la repercussió del ridícul esdeveniment van ser monstruoses en posar tot l’aparell de seguretat de la cursa en entredit. El cas és que va poder fer la seua darrera correguda a la seua ciutat i amb el seu Hispano-suiza, les tres coses que més s’estimava.

Comentaris

  • Gràcies ...[Ofensiu]
    Sergi Elias Bandres | 27-08-2016

    ... per comentar-me, Vicent. Al que em referia jo en el relat és que hi ha tanta gent abandonada i vés a saber on, completament sola, que no es poden desenvolupar en societat i que, irremeiablement, topen amb la mort doncs l'ésser humà precisa l'ajuda de l'ésser humà.


    Sergi : )

  • Sobre el teu interessant comentari.[Ofensiu]
    jomagi | 17-08-2016 | Valoració: 10

    Jomagi /Agost 2016/

    T’entenc perfectament Vicent. Però abans de seguir no voldria, és més, em dol que pensis que no valoro la teva intencionalitat descriptiva que, mai, i prou me’n guardaré de menysprear-la amb els termes que menciones com de beat o camanduler, això mai!.. Vaig néixer en una llar on sempre hi he vist un estimat oratori amb un Sant Crist de fusta del segle XVIII; tot i no ser d’una família massa creient i menys practicant, aquest racó de casa ha estat i és l’únic lloc on si ha buscat i si recerca sovint l’oxímoron de la plenitud/buidor de la fe. Tot i així, paradoxalment, la melomania per Bach, Mozart i altres creadors ens ha embolcallat sempre, tant els que vivim com els nostres avantpassats. Un referent, potser el més significatiu podria molt ben ser l’Ave Verum Corpus...
    Soc llicenciat per Belles Arts-Historia de l’Art - Barcelona 1975. L’existencialisme ha estat i és la meva orientació inteŀlectual. Recordo ja fa anys en una ponència sobre l’ateisme pictòric del segle XIX i XX on es pretenia provar/demostrar la contradicció de Déu, de l’esperit i de la immortalitat, més o menys vaig dir:

    ...”els filòsofs de l’absurd, o com diuen els anglosaxons del nonsens, es veuen impel•lits a crear a partir del no res (ex nihilo) un sentit, una teologia per a la vida humana i per a la historia. Atès que no hi ha cap model prefixat, ni cap Ésser necessari que pugui donar raó del món, de l’esperit, i de la vida, cal inventar valors, discursos de sentit que permetin viure la vida amb un mínim d’esperança i dignitat, encara que sigui imaginada. La tomba posa fi a tota il•lusió, a tot objectiu, a tota empresa i iniciativa humanes. Sols els electrons i la mecànica quàntica com el gat de Schrödinger ens continuaran traspassant in aternum...” Durant els quatre dies d’existència que haurem de viure caldrà inventar quelcom que sigui pràctic i útil per evitar la temptació eutanàsica creixent. Ho penso fermament.
    Una forta abraçada Vicent.

    PD: En Miquel Bauçà sobre l’existència escriví: “Existència anterior.- No es una canallada pensar que jo ja existia abans d’iniciar-se el procés ontogènic. No com a projecte o idea o potencialitat: realment. Ara: no estaria tant segur si digués el mateix de la supervivència. Aquí és fàcil encallar-se, encanallar-se i emporquir-se.”

  • Hola Vicent![Ofensiu]
    Nonna_Carme | 14-08-2016

    Feia temps que no et llegia i avui m'he trobat aquest relat tan original i amè.
    Pobre Sento! Li va resultar car el seu desig però imagino com disfrutaria sentint-se corredor de fòrmula 1.
    Salutacions, Vicent.

  • Tot cap per avall[Ofensiu]
    Sergi Elias Bandres | 12-08-2016 | Valoració: 10

    Em sembla que sé què vols dir, Vicent. L'injust és el just i el just l'injust?


    Sergi : )

  • Moltes gràcies pel comentari[Ofensiu]
    aleshores | 29-05-2016

    Més ben dit, comentaris. Ningú n'ha de fer res si som o no ridículs, si som profonds o lleugers.
    Però cal tenir en compte que de vegades magnifiquem teatralment les nostres qualitats. Això no deixa de ser un art, o una afició i de vegades no és exactament la nostra persona aquella de qui parlem. Potser voldríem ser-ho.
    Vull posar de manifest que t'interessen les idees, psicodinàmiques ni diuen crec, que a mi m'inculca la meva santa. Tota la literatura en va plena, sinó, en seria? Mirem Edip!, per exemple.

  • Realitat, veritat o mentida. L’absurd.[Ofensiu]
    jomagi | 23-05-2016

    Estimat Vicent. Et felicito pel teu impressionant apunt bibliogràfic.

    Quan tenia uns vuit o deu anys ja vaig començar a copsar l’absurd de la vida des d’aquella innocència preadolescent.

    El meu pare era vint anys més gran que la meva mare. Per circumstancies clíniques accidentals al néixer el meu germà gran quedà discapacitat profund fins els divuit anys que morí. Quan ell tenia cinc anys varen anar per mi; vaig sortir més o menys normal i de nou l’alegria d’aquella casa va ser més portadora. Mentrestant el meu pare sempre el vaig veure com un avi, comparat amb els pares dels meus amics i companys.

    Soc llicenciat en Belles Arts, he treballat sempre en el món del disseny. Han passat els anys i ara prop ja dels seixanta, l’absurditat segueix. Que vull dir? Doncs que dels tres fills que tenim, la nostra filla mitjana nasqué discapacitada severa (i per designi dels Déus de la Natura) amb anoftàlmia congènita total, sordesa i mudesa... És la raó de la nostra vida perquè ella per sort, no coneix precisament l’absurditat que tant esmento.

    D’aquí ve la reflexió que el teu amable comentari m’ha suscitat sobre l’absurditat. Un gran amic meu filosof i teoleg, en Francesc Torralba em dedicà un llibre sobre “l’absurd” en un temps llunyà quan jo llegia i descobria escriptors com en Raymond Carver, John Fante, Bukowski o Chéjov o sobretot la Lucia Berlin entre altres. Eren anomenats els del “realisme brut”. Aquests autors com d’altres actuals (ben pocs al meu criteri) insistien cruament sobre l’absurditat creixent de aquesta humanitat cada vegada més mancada de reflexió coŀlectiva (ergo idiòcia)... He fullejat l’esmentat llibre hi he trobat un escrit que encara em colpeix amb duresa...

    ....”Que buida i absurda és la vida! Enterren un home, el segueixen fins a la tomba i els enterramorts llencen unes palades de terra al damunt o clouen el nínxol. La gent ha anat al cementiri i torna cap a casa amb luxosos i bells cotxes com el taüt del nou difunt. I tots és consolen amb la idea que encara els resta molta vida per viure...” (Diapsàlmata & 50 – Kierkegaard)

    Perdona aquesta intromissió d’un que no sap si el problema es ser un optimista o un pessimista enfront l’absurditat.
    Una forta abraçada Vicent.

  • Agraïment.[Ofensiu]
    jomagi | 23-05-2016

    T'agraeixo el teu comentari. Així que pugui et passare la meva opinió.
    Una abraçada.
    .

  • L'amor a la benzina[Ofensiu]
    Aleix de Ferrater | 21-05-2016 | Valoració: 10

    Ets un creador de primera! D'on treus la imaginació per escriure relats com aquest? Això de veure un Hispano Suiza corrent per un circuit de fórmula 1´ és d'una imaginació desbordant! De la seguretat del circuit, segur que se n'encarregava Joan Cotino i per això no va fer res per evitar res. Una abraçada.

    Aleix

  • Sorprenent! [Ofensiu]
    jomagi | 20-05-2016 | Valoració: 10

    M'agradat molt! Un relat Felliniå... Molt bò.
    Et seguiré. Una abraçada.

Valoració mitja: 10

Ajuda'ns amb un donatiu

Ajuda'ns a pagar el manteniment de relatsencatala.cat Qualsevol aportació és més que benvinguda:

l´Autor

Foto de perfil de Vicent Llémena i Jambet

Vicent Llémena i Jambet

30 Relats

144 Comentaris

26860 Lectures

Valoració de l'autor: 9.78

Biografia:
El meu bloc és: Volta de guant a la filosofia. Vaig nàixer al 1964 a València, al barri de Russafa i moriré, bé ja ho sabreu, sóc un treballador xic per a tot que li ha picat allò d'escriure i escric de tant en tant, tinc alguns contes i assaigs i m'agradaria publicar-ne alguns en aquesta plataforma literària. Comenteu els meus relats encara que siga críticament, vos necessite i vull aprendre a escriure. Citant Pep Roig "...camino a anys llum de la teva pròpia llum..." i "...el teu silenci tan poc breu no em permet ni respirar...", el meu pseudònim és Vicent Llémena i Jambet, el darrer i definitiu, mon pare em deia amorosament "llémena" per la meua curta edat i també en referir-se al meu germà i a mi ens deia els seus "jambets", d'ací el meu nom a relats. M'agraden els escacs, el meu jugador preferit es Aaron Nimzowitch, en literatura m'agraden autors com Jean-Paul Sartre, Albert Camus i tot l'existencialisme francès fins i tot el primer existencialista com era Kierkegaard, tota la novela del segle XIX francès i el romanticisme alemany, castellans m'agraden García Lorca, és clar el segle d'or del castellà, i Antonio Machado, César Vallejo, Juan Ramón Jiménez, dels "actuals" Juan Marsé, Eduardo Mendoza, Juan Goytisolo, Fernando Sánchez Dragó, Antonio Gala, etcètera, dels hispano-americans Borges, Cortázar, Neruda, Gabriel García Márquez, sobretot el realisme màgic, també Isabel Allende, Miguel Ángel Asturias, etcètera, i dels de la terra els del segle d'or del valencià, i Joan Fuster, Vicent Andrés Estellés, Ferran Torrent, Pere Calders, Salvador Espriu, Quim Monzó que és la meua inspiració, Enric Valor, Carme Riera, etcètera , en filosofia m'agraden els filòsofs de la sospita Marx, Freud i Nietzsche, també Darwin, tot i què sóc més partidari de Lamarck per la meua influència psicoanalítica, el meu filòsof preferit és Sòcrates, entre molts d'altres, m'agrada l'assaig en general, el futbol, el meu equip és el València i també m'agrada la psicoanàlisi. En música clàssica, autors com Schubert i Mahler i també Chopin, i de temàtica nacionalista el valencià Joaquim Rodrigo o Smetana, de Wagner m'agrada Tristà i Isolda i en música de cantautors Georges Brassens, Lluís Llach, Serrat, Raimon, Mª del Mar Bonet, Sabina i Luis Eduardo Aute. En informàtica sóc dels mig romàntics als que li agrada conjuminar allò pràctic amb allò ideal i tinc l'xp amb el service pack 3, espere que molts anys si el mercat ens deixa, com també la versió Suse 12 del Linux a una partició del disc dur, pero el que més m'agrada per sobre de tot és una bona conversa amb un cafè i una cigarreta, però semrpe viscuda des del discurs de l'analista, així doncs deixe fora l'histèric, el de l'amo, el capitalista i l'universitari per a fer-los servir de tant en tant, ah! i els meus polítics preferits Winston Churchill i Léon Blum.


"A vosaltres ebris d'enigmes que gaudiu amb la llum del crepuscle" Així parlà Zaratustra. F. Nietzsche.
"Vaig créixer al mar i la pobresa em va ser fastuosa; després vaig perdre el mar i aleshores tots els luxes em van semblar grisos, la misèria intolerable". Albert Camus, del llibre El verano/Bodas.
"Hay mujeres en Génova cuya sonrisa he amado durante toda una mañana, no volveré a verlas evidentemente, nada hay más simple, pero ninguna palabra podrá apagar la llama de mi pena" Albert Camus, del llibre El revés y el derecho.
"Jo maleeixo ço que atreu i ensiborna l'esperit i, fent-se'l seu, el té bandit en una vall de plors; i maleeixo l'opinió enlairada que hom té de si mateix, els mirallets i somnis de fama i de conquesta, i la possessió que ens afalaga: muller, fills, servidors; i el treball i la paga esperonant-nos vers l'ardida gesta o estovant el coixí d'un llit platxeriós; i maleeixo el suc del raïm xardorós, la il·lusió divina, i la fe i l'esperança, i encara més a la paciència mansa!
El transitori és sols paràbola. Ací es performa el que ens mancava; l'indescriptible esdevé un acte aquí; atrets som tots els homes de l'Etern Femení".
Faust- Goethe.
Ara vull fer un xicotet homenatge al cinema, i en especial a aquella gran pel·lícula, Blade Runner de la qual una de les seues frases ens valdria a tots nosaltres, doncs cada individu és únic, aïllat i desconegut, i tots som esclaus, tots fracassem, tard o d'hora, com diu Margueritte Yourcenar en Memories d'Adrià, ... davant d'un fill massa estimat, .. la malaltia... la vellesa...finalment davant la mort, després les nostres gestes, els nostres amors, les nostres guerres, la nostra mateixa mort, moriran amb nosaltres després d'una xicoteta pròrroga. Hui no pense ben bé així, he trobat l'amor i amb ell l'eternitat, que no la seua il·lusió.
Son les darreres paraules de Batty, un replicant abans de morir:
Es toda una experiencia vivir con miedo... ¿verdad?
Eso es lo que significa ser esclavo
Yo... he visto cosas
que vosotros no creeríais...
atacar naves en llamas
más allá de Orión,
he visto rayos C
brillar en la oscuridad
cerca de la puerta de Tannhäuser
Todos esos momentos
se perderán en el tiempo
como lágrimas en la lluvia
Es hora de morir.
És molt semblant a aquells versos de Federico García Lorca en Poeta en Nueva York i la seua Oda a Walt Whitman:
Mañana los amores serán rocas y el Tiempo
una brisa que viene dormida por las ramas.
Por eso no levanto mi voz, viejo Walt Whitman contra el niño que escribe nombre de niña en su almohada.
Xicotetes joies que m'aborronen la pell. Magnífiques.