El sentit de la vida

Un relat de: Raül Gay Pau
Una freda brisa em colpeja la cara. Quina sensació més agradable, als meus peus s’estén una immensa praderia verda. Quina quantitat d’olors, de sensacions, d’emocions em provoca. Un contacte amb la natura. L’agradable so dels insectes són musica per a les meues orelles, em fa la sensació que tot està en harmonia, que pertanc al món. Que tinc un lloc a l’existència, que la vida té sentit, encara que no el trobem. La llum del sol il•lumina aquest dia amb fervor, no fa calor, simplement impedeix que tinga fred. Perquè... què és la vida en si? Una simple cadena de reaccions químiques ajudades per la física? Doncs vaja, si fos així no seríem molt més que un cotxe, veritat? La pregunta és, som realment un cotxe? O millor dit, una maquinaria, o som alguna cosa més? Hi ha diferència? Quin és el sentit de la nostra existència? Eixa també és una gran pregunta que tota la humanitat es fa. Hi ha resposta possible? Qui sap, nosaltres actualment i amb anys i panys passats, encara no hem trobat la resposta. No hem trobat cap certesa que ens indique que sí, que té sentit. Aleshores per a què lluitem? Per a què sobrevivim i ens esforcem dia a dia? Per a res? No ho crec així, no sé per què, però tots els humans tenim la intuïció, o almenys la sensació, de que sí serveix, que sí té sentit, que els nostres esforços serveixen per a alguna cosa. Qui perda aquesta esperança caurà en un pou d’obscuritat o potser no. Aleshores açò em fa pensar en una altra cosa. No pot ser que la sensació de que el món ens necessita i que pertanyem a ell, siga simplement un mer instint de supervivència? Si fos així, tindríem una altra pregunta. Per a què el món necessita que sobrevivim? Si no té sentit la nostra existència, per què s'h hauria d’utilitzar energia per crear un ésser viu que pogués mitjanament pensar i que a més a més tingués instint de supervivència? Alguna cosa no quadra. Hauríem d’emular a pel•lícules com Matrix i pensar que els éssers vius som simples bateries? No seria lògic? És clar que en aquest cas no per a alimentar maquines, sinó per a moure la maquinaria que és l’univers. Si ho analitzem veiem que els éssers vius anem contra natura. La majoria de les coses tendeixen a alliberar la calor, és a dir, a perdre energia. Les estrelles es gelen, els planetes també, inclús els éssers vius. Aleshores, per què dic que som bateries? Perquè els éssers vius es gelen, sí, però recuperem la calor mitjançant el metabolisme i en generem. Eixa és una de les diferències bàsiques entre els éssers vius i la matèria inorgànica: el metabolisme. Si és així, la vida no seria més que una forma de regenerar l’energia perduda? És a dir, l’univers perd calor, i per tant la vida genera calor mitjançant el metabolisme. Com a éssers vius que som tornem a la terra, retornant la nostra matèria orgànica, i també ens reproduïm. Això fa que sempre puguem generar energia. El cicle de la vida, ho perpetua i no esgotem al planeta. No seria eixe el sentit de la nostra existència? Què pensaríeu si ens digueren que la nostra importància rau en que som la part essencial que fa moure l’univers? No ens sentiríem satisfets? No podríem dir?“Vaja tu, l’univers funciona gràcies a nosaltres. Quines coses. I estic parlant de l’univers, no del món o un país o una regió. Quina bonica realitat seria! Ara bé, aquesta resposta no ens deixaria una mica decebuts? Ser simplement unes bateries? Doncs és possible. És clar que ser l’energia que mou l’univers no és poca cosa. Però quina és la diferencia amb els humans? Nosaltres produïm més energia amb les nostres activitats i el nostre pensament? o a banda de ser bateries tenim alguna funció més? Alguna cosa així com els protectors de la vida? Per què no? Com veiem mai no estem satisfets i una vegada responem una pregunta busquem més interrogants i noves respostes.

Comentaris

No hi ha comentaris, comenta'l tu primer