El sentit de la meva vida

...que tocadeta me quedat !!! Com més et llegeixo més m'agrada el que dius!!
Aquí t'has ben despullat, i no ha passat res més que la constatació, de que tot i que de mentalitats podem ser molt diferents, en quant a sentiments i preguntes tots ens assemblem. >Del més alt al més baix, del més guapo al més lleig, ric o pobre...sols cal tenir dos dits de front. I ens necessitem, i molt els uns als altres o estem perduts.
La soledat no es bona, es com si una bombeta s'hens anes apagant per dintre i entrem en un estat molt poc desitjable. Amb mesura si que n'es de bona,ens permet posar ordre a moltes coses però has d'estar valent, si tens un mal dia , has de fer l'esforç´de buscar algun amic , de sortir...l'energia entre uns i els altres ha de fluir !!!!
El sentit de la vida , de la mort deu ser el mateix, a les filosofies orientals i occidentals creia haver-li trobat però no se ..ara no se res--- i es fotut !

filosòfic tan i tan debatut que mai es clourà. Et recomane a pel·li el sentit de la vida dels monthy paython si no l'has vista ja.
Pel que fa al poema...Gran Bell i ple de sentiment, preciós.
Bombeta

Puja l’ànim Joan. S’ha de saber omplir la soledat. Com? Anant a una platja propera, passejant vora l’aigua càlida del mar, anant al teatre, trobar i viure l’escalfor d’aquells actors que donen vida als personatges que interpreten d’una obra que va ser escrita per algú que com tu, sap posar lletres sobre el paper i trobar un bon argument.

Una trucada a un amic, unes paraules, un somrís, tantes coses... el que sigui, però NO tenir la soledat per companya.

Una abraçada. Com pots veure, em “torno a incorporar”

Gemma

és un sentiment que ens acompanya ja que neixem sols i morim sols i quan anem a dormir o decidim alguna cosa sempre estem amb nosaltres mateixos, hi ha moments en que és dur i dificil, ara bé la vida ja és això és com una muntanya rusa i hi ha moments de pujada però d'altres de baixada.
De totes maneres trobaràs el sentit en petites coses i en dies que a vegades no saps perqué tenen una màgia especial.
Una forta abraçada plena de tendresa

Joan, la teva capacitat d'emmirallar-nos és fantàstica. Cal gent com tu que faci aquesta feina tan difícil de posar sobre la taula els problemes. I el de la soledat n'és un de molt gran. A vegades, per molt que lluitem, ens trobem sols. Amagar-ho, no porta enlloc. Ensenyar-ho, és vital. Tu, com ningú, ens fas aquesta feina, que, n'estic segur, també farà en tu el treball més positiu. A escriure Joan, a fer-nos reflexionar! Una abraçada.

Aleix

se'ns fa remuntar el vol quan les ales flaquegen, oi Joan ? Però pensa que , no sé si ja t'ho he dit alguna vegada, que la pluja no dura sempre.
Escriu, escriu, escriu ! Encara que no comenti sempre, sempre et llegeixo i t'admiro.
Una abraçada, maco !

La solitud... que desconeguda, que cruel quan la coneixes, que injust quan la vius i tens gent al teu voltant...

Anaïs

Quin sentiment tan punyent... Ens corseca l'ànima tant si estem realment sols com si ens en sentim tenint companyia. No té res a veure amb l'aspecte físic, és una angoixa interior molt difícil de definir.

Un poema commovedor, felicitats!

Una abraçada,

Pilar

PD. T'he enviat un correu, Joan, espero que l'hagis rebut

Em sembla que jo no et seré de gaire ajuda doncs el que tu expreses en aquests versos bells i sensibles és exactament el que sento jo. Em sembla estar llegint el que jo penso de la vida i de la mort. Crec que hauriem de saber viure l'ara, gaudir intensament de les coses bones que ens rodejen i apartar tan com poguem el que ens sembli perjudicial i això inclou els pensaments negatius. Jo ho procuro cada dia. No és fàcil. Però si et serveix de consol, estimat Joan, no estàs sol.

Petonassos i passa un magnífic dia!
Marta

... la vida és viure-la, abraçar-la, estimar-la...
Com escriure per anar cantant. Sols i acompanyats és bonic caminar-la,
i de cada racó veure’n el seu encant.
Una abraçada ben forta!
Sempre amunt!!! (Sempre surt el Sol!)

Jo crec que abans de marxar trobaràs el sentit de la teva vida, però es tracta de trobar-lo abans que sigui tant tard... prova de buscar-lo canviant l'últim vers i demanat a la gent que et deixi una estona sol amb tu mateix.
molt bo el poema, expressiu, crític amb tu i amb el la societat: "la incomprensió d’un món que no acccepta la debilitat"
Salut!

Hola, guapo. Jo crec que l'únic sentit de la vida és estimar: estimar els amics i els amors, el fills i els arbres, les flors i la lluna, la pluja, les ones, l'àliga i l'estany. I, especialment per a nosaltres, la paraula compartida en el cant i a cau d'orella, en la lectura i en l'escriptura que intercanviem quan sentiments com els que tu tan bé expresses ens corprenen. No estàs sol. Estem aqui per llegir-te i per capir-te, i també per escriure't.
Una intensa abraçada
Illadestany