El seient del tren

Hi ha decisions quotidianes però importants (i molt), i la dificultat està en que la majoria d'aquestes decisions es disfressen de banalitats.

I quan vas en tren l'única decisió del grup de les importants, és decidir en quin sentit de la marxa t'asseus.

Si ho fas mirant cap a la cua del tren, estàs obrint el calaix de la nostàlgia.
Estàs mirant cap al passat, cap allò que deixes enrere.
Observes com, poc a poc, t'allunyes d'anhels que, fins ara, seguien sent anhels, però que tal com el tren va avançant, es fan tan petits que s'acaben difuminant amb l'horitzó.

Quan t'asseus en el mateix sentit que ho fa el conductor, el missatge que llances (en direcció a la teva ment) és que estàs preparat per mirar al futur cara a cara, vingui com vingui.
I allò que fins fa uns minuts no era més que uns punts suspensius en un paràgraf llunyà de la teva vida, l'imparable moviment del tren fa que vagi adquirint l'embolcall del moment present.

Asseure's mirant cap a la part davantera del tren, vol dir estar preparat per desembolcallar aquest present, i oferir-li estesa la mà dreta per començar a ballar-hi al ritme que vulgui.

Si jo decidís, trauria tots els seients del tren que miren cap a la cua, i els posaria tots mirant cap endavant.
Cap al futur.
Perquè sàpiga que,
vingui com vingui,
estem preparats.