EL SECRET

Iaia Emília, avui faig vint anys! – vaig dir enjogassada. Quin és aquest regal tan especial que m’has promès? Dóna-me’l iaia guapa!
- Caram, filla, quina impaciència, sembles una criatura!
- Ho sóc, ho sóc, - vaig dir-li tot ballant amb pijama per l’habitació de la masia mentre la llum del matí es filtrava per les cortines de blonda.
La iaia era jove, totes les dones de la meva nissaga parien a poc més de vint anys , i era com una amiga. Jo sabia com fer-la riure i com aconseguir d’ella tot allò que volia.
- El meu regal és un conte, filla. El conte més especial que mai t’he explicat. I tants com te n’he contat!
La idea que la iaia m’expliqués un conte als meus vint anys em va semblar una mica carrinclona, però jo l’estimava i si a ella li semblava important explicar-me’l precisament el dia del meu aniversari , no seria pas jo qui la desil•lusionés. O sigui que em vaig asseure al llit i em vaig disposar a escoltar-la.
“Has de saber, filla, que el dia que vaig complir vint anys la meva àvia, vaja, la teva quadràvia, em va fer el regal més especial de la meva vida.
Aquell dia, tot just obrir els ulls de bon matí, ella ja era al costat del meu llit mirant-me amb tendresa.
- Som-hi, princesa –va dir-me- aixeca’t i vesteix-te que tu i jo hem d’anar al bosc.
Vaig fer el que em deia tot i que tenia molta mandra. Era l’hivern de l’any 1972 i feia un fred que pelava. No obstant, sentia curiositat per saber què havíem de fer al bosc i per què s’enduia de la masia un caçó, un càntir ple d’aigua i uns llumins. Tot plegat semblava molt misteriós. Havia de ser important!
Pel camí l’àvia em va començar a parlar de com havia estat de feliç durant molts anys. Li venia de família, va dir-me”.
Vaig interrompre el relat de la iaia per dir-li que hi estava d’acord. Era un fet que les dones de casa meva sempre havien estat fortes, positives i alegres. Potser d’això ens venia el renom de la casa: Cal Alegret
Tot i que òbviament la iaia posava en aquell conte una estranya emoció, jo esperava un xic inquieta el final. Que coi, si el calendari no deia mentides era el 24 de juny de l’any 2014, jo feia vint anys i esperava un regalet d’aquells que fan patxoca com per exemple uns centenars d’euros per treure el cap al Desigual, una botiga de roba de moda.
La iaia va continuar el seu relat:
“Tot parlant, l’àvia i jo vam arribar a la Clariana de les Bruixes, ja saps on és. Allí em va fer seure a terra i va començar a dir-me.
- Escolta’m bé princesa - sempre em deia així- fa moltes generacions, no sabria pas dir-te quantes, una avantpassada nostra que era remeiera, bruixa en deien aleshores, va descobrir la fórmula d’un beuratge capaç d’alterar l’estat d’ànim de qui el bevia, de distreure’l de les seves cabòries i de fer-lo sentir un ésser especial en la creació del Bon Déu. Jo vaig rebre el secret de la seva fórmula l’any 1930, la meva àvia me’l va explicar com ara jo faré amb tu.
Aleshores va dir-me que recollís un parell de fulles d’una vintena de plantes diferents, algunes les coneixia bé, romaní, farigola, malrubí, espernallac,…, d’altres m’eren desconegudes i l’àvia va haver d’ensenyar-me-les. Després ella va posar totes aquelles fulles dins el caçó ple d’aigua i va preparar una infusió en un petit foc que va encendre a la clariana. Vet aquí perquè eren aquells estris, vaig pensar. ”
A l’explicar-me que ella i la seva àvia havien encès foc al bosc no vaig poder evitar una expressió de desaprovació, la iaia se’n va adonar perquè em va dir:
- Filla, això abans no estava prohibit! Els pagesos sabem què ens fem i no en provoquem d’incendis!
"Quan la infusió va estar a punt, la teva quadràvia em va demanar que me la begués. Així ho vaig fer.
Pocs minuts després, quasi imperceptiblement, tot va canviar al meu voltant, les olors del bosc que coneixia es van intensificar i algunes de dolcíssimes que desconeixia van adquirir textures perceptibles. Els colors es van pintar amb un ventall inimaginable de tonalitats i vaig ser capaç de veure els rastres lluminosos que deixaven els insectes a l’aire. Notava com milers de cants d’ocells diferents m’ acompanyaven com si fossin una sola veu i vaig començar a sentir una serenor i una alegria indescriptibles.
Al cap d’una estona, la percepció dels meus sentits va retornar a la normalitat, però aquell sentiment de pau i de felicitat em va durar molt dies. Quin magnífic regal!
Al tornar cap al mas, com si res no hagués passat, l’àvia em va fer un seguit de recomanacions: podia beure aquella poció tantes vegades com volgués, no només no em faria cap mal, sinó que fins i tots tenia virtuts curatives -va dir-me- i la podia compartir amb les persones estimades sense revelar mai la seva fórmula tot atribuint els seus efectes a l’estat d’ànim del bevedor, a les variacions meteorològiques, al relaxament muscular o a qualsevol altra causa excepte la real, havia de transmetre aquest coneixement a la meva primera neta el dia que complís vint anys i sobretot no havia de permetre mai que la seva existència fos coneguda per un home.
- Princesa -va dir-me- els homes són éssers necessaris, ens escalfen el cor amb les seves carícies, ens ajuden a engendrar filles i treballen al nostre costat per mantenir la llar, però mai podran entendre la saviesa de la terra ni els correspon conèixer els seus secrets. Qui sap què podria fer alguna d’aquestes criatures poc desenvolupades si descobrís la fórmula d’aquest beuratge, podria voler comercialitzar-la per fer-se ric o per exercir el poder sobre els seus congèneres,de ben segur que acabaria iniciant una guerra inacabable. Mai princesa, mai cap home ha de saber-la. Si en el devenir dels temps, la nostra nissaga no té netes a qui explicar-la, podrà ser escollida una neboda o una cosina, fins i tot una dona d’una altre estirp, però cal deixar que aquest coneixement s’oblidi definitivament en el devenir del temps abans que permetre que cap home l’assoleixi. Joiosa i dura és ara la teva responsabilitat. Actua amb seny"
El conte de la iaia, que al començament vaig escoltar només per complaure-la, finalment em va seduir tant que a l’acabar-lo no vaig saber què dir-li. I ens vam quedar en silenci, totes dues, fins que ella digué:
- Apa, noia vesteix-te que tu i jo hem d’anar al bosc! Vaig a buscar un termos amb aigua calenta!