El secret del ram de violetes

Un relat de: Josep Clínez

En una pedania situada a la falda del Teide, vivia una família d'agricultors que tenia dos fills i una filla. La família la formaven el pare, la mare, el fill major, que es deia Salvador, el fill menor, que es deia Fernando i la filla, que es deia Nàdia. Des que, fa uns dos anys, els pares de Maria i Miranda moriren en un accident, les xiquetes es quedaren a viure amb la família. Maria i Miranda són nebodes dels pares, per tant, cosines dels fills. Com cada dia, el fill menor, la filla i les cosines se n'anaven a escola, el pare i el fill major se n'anaven a l'hort i la mare es quedava a casa cuinant puré de verdures i sopa de fideus. Ja era la una i quart, se'ls havia retardat un poc l'hora de dinar, però ja estaven tots reunits a taula assaborint el puré de verdures de la mama:

-Mare, t'enrecordes que ens vas prometre que si no repetiem curs aniríem a pegar una passejadeta pel Teide?- digué Nàdia, la filla
-Sí, i a més, la meua germana i jo hem tret un excel·lent.- digué la cosina Miranda.
-Vosaltres ja sabeu que entrar al el Teide està prohibit.- digué la mare fredament.
-Però dona, ja ho hem fet milions de vegades, i a més, s'ho mereixen, oi que sí?- digué el pare dirigint-se al fills.
-Jo conec una persona que es mereix molt més i no ho té.- digué fredament Salvador, el fill major, que li guardava rancúnia a son pare per haver-lo ficat a treballar.
-Vinga, no comencem...- digué el pare amenaçador.
-Està bé, anirem, però no ho conteu a ningun amic, d'acord?- digué la mare.
-D'acord!!!- contestaren somrients tots els fills menys Salvador, que menjava callat com sempre des d'aquell incident que va ser treballar a tan poca edat.

I, tot seguit, el fill menor, la filla i les cosines se n'anaren a l'escola pensant com es divertirien al Teide, passejant entre ginestes i savines.


Ja eren les cinc i Fernando, Nàdia i les cosines se n'anaren a corre-cuita a casa a berenar i preparar-se les poques coses que s'endurien. Arribaren a casa i berenaren tan ràpid com van poder i s'enduren les motxilles. La família botà la valla que impedia el pas i començaren a caminar Teide amunt. El fill menor, Fernando, es quedà enrere i començà a arreplegar violetes del Teide, unes flors prohibides d'agafar però que ell no sabia. El cel ja s'estava ennegrint i la família se'n tornava cap a casa, però de seguida s'adonaren que Fernando no els seguia i començàren a buscar-lo, perque si cridaven el seu nom algú els sentiria i ho denunciaria a la policia. Mentrestant, Fernando trobà una violeta del Teide que tenia un no-se-qué especial, una lluentor que atreïa, com un imant al que ningú es podia resistir, i, no podia faltar, anà com un gosset a agafar-la, però ningú s'imaginaria que passaria a llavors. Quan les mans delicades de Fernando anàren a parar a aquella misteriosa violeta, la lluentor que desprenia es convertí en una boira d'un negre àcid que el rodejà, i del mateix cor de la flor, eixí una silueta que anà prenguent forma fins a convertir-se en el llegendari Analla, un déu estrany protagonista de moltes llegendes canàries. Analla, aquell llegendari monstre, s'alimentava d'ànimes febles, normalment infantils, ja que eren, segons ell, les més suculentes i fàcils d'agafar. Fernando era l'aperitiu perfecte, i poc a poc, com un persona a pas lent que té que arribar al seu destí, l'ànima del fill menor s'anà esfumant, els seus ulls esdevenien plors que no van arribar a caure per les seues galtes rosades, ja que, en uns cinc minuts, el seu cos va caure estés a la vora d'una laurisilva, una laurisilva que l'acompanyaria per sempre més. La família el buscava incansable i, al final, arribaren al lloc on jeia el cadàver, al costat d'una laurisilva, però no es pararen a mirar, ja que, a uns pocs metres estava la violeta, que, al igual que ho havia fet amb Fernando, el seu efecte "imant" afectà a tots, que es tiraren cap a ella amb el propòsit d'agafar-la, i l'agafà Salvador, el fill major, el més àgil. Aleshores Analla resurgí i, en veure que no podia menjar-se a Salvador, perquè era d'espèrit fort, desencantà a tota la família i senyalà el cadàver del fill menor i els digué, que si volien que tornara a la vida, tenien que entrar tots dins la violeta per a jugar a un joc letal, mortífer, però que si aconseguien guanyar, suposaria el retorn a la vida de Fernando, així que ningun membre es negà a participar: Calia jugar.

La mateixa boira que envoltà a Fernando, rodejà a tota la família, però aquesta boira era diferent, era d'un color ocre que intuïa por, dolor i sang. En un tres i no res la família sencera es trobava en una espècie de plaça dins d'una cova, que tenia sis sortides. Una dona alta, d'aspecte fort i cara de distreta, se'ls acostà i amb una veu dolça i alhora espantosa, els digué:

-Sóc la senyoreta A, una de les sis personalitats del déu Analla.
-Sis personalitats?- digué el pare, que era l'únic que s'atrevia a parlar.
-Ara mateix esteu en el món que Analla ha creat. Al llarg d'aquesta vida, el déu Analla, a més de la seua, ha creat sis personalitats dins del seu cor, unes personalitats que ha materialitzat i ha convertit en serventes seues. Jo sóc la primera personalitat, la persona distreta i alhora inflexible. Sóc la preferida del déu Analla i us faré de guia i us explicare de que va el joc. Com veieu, ací darrere hi han sis tunels. Un túnel duu a la vertadera personalitat del déu Analla, un altre túnel duu directament a l'infern, i els altres quatre túnels duen cada u a una personalitat diferent del déu Analla. Vosaltres decidireu a quin túnel anireu.

Aleshores, la família començà a senyalar i a dir per ací o per allà, però al final decidiren entrar pel segon túnel a l'esquerra. Avançaven sigilosament, amb Salvador i el pare al capdavant, i la mare, la filla i les cosines darrere plorant. Al final, arribaren a un lloc ple de videojocs, xocolata i tabac. Aleshores aparegué un home amb un puro a la boca, era jove però tenia les faccions gastades i caminava mal. Aquell home els digué:

-Sóc el senyor N, represente el vici, l'adicció, la dependència. Heu entrat al meu món i ara jo us he de fer una prova. Si la supereu, passareu directament al déu Analla, i si no la supereu, tindreu que donar una de les vostres ànimes com ofrena al déu Analla i tornareu a començar des del lloc on abans us havia deixat la senyoreta A. La prova consisteix en una partida al videojoc Mortal Kombat en nivell d'expert. Qui s'atreveix a retar-me?
-Jo.- digué la cosina Maria -Sóc una mestra en l'art dels videojocs, quan vivia amb els pares i la meua germana tenia un munt de videojocs i me'ls havia passat tots.

Maria i el senyor N s'acostaren als videojocs, es ficaren els cascs i desapareixeren. Al cap d'uns vint minuts, Salvador s'atreví a mirar per la pantalla del videojoc a veure qui guanyava, i quan s'asomà vegé una imatge horripilant: la pantalla subtitulava "Game Over" i apareixia Maria estesa en terra amb una espasa clavada al cor i un bany de sang al seu voltant. El germà major soltà un crit esfereïdor que va fer plorar a tota la família, perquè ja intuïen el perquè d'aquell crit. En eixe mateix instant, aparegué el senyor N i, amb un conjur estrany, els portà a tots un altre cop al començament amb la senyoreta A:

-Vaja, vaja, veig que el senyor N us ha fet estralls.- Digué la senyoreta A.
-Ara que tenim que fer?- Digué el pare entre plors.
-Jo us ensenyaré directament la cova que porta a la vertadera personalitat del déu Analla, i allí, ens reunirem totes les personalitats i triarem la prova més adequada per a vosaltres, i si la supereu, us tornarem la vida de Fernando i també la vida de Maria.

Aleshores, la senyoreta A senyalà la primera cova a la dreta i digué que allí es trobava el déu Analla i, sens perdre temps, els membres de la família que encara eren vius anaren corrents desitjant que tot plegat s'acabara el més prompte possible. Arribaren a una sala no molt amplia, amb un tron fet d'or i sis trons de plata. De repent, sobre els trons s'alçaren totes les personalitats d'Analla i, finalment, el mateix Analla s'alçà sobre el gran tron d'or. Les personalitats eren d'alló més estranyes: A part de la senyoreta A i el senyor N estaven dos persones apegades que simbolitzaven la desesperació, es deien els senyors LL i també hi havia dos noies igualetes a la senyoreta A però amb diferent caràcter, ja que una simbolitzava la feblesa i l'altra la serenitat, eren les senyoretes A2 i A3, respectivament. El déu Analla sentencià:

-La prova que tindreu que superar serà la anomenada "prova de la mentida piadosa" que consisteix en que un de vosaltres s'entregue a la policia dient que ha sigut ell l'assassí de Fernando i Maria.
-Ens està dient que vol que ens entreguem a la policia dient que hem assassinat a Fernando i a Maria?- digué la mare.
-Exacte, però només s'ha d'entregar una persona de tots vosaltres.- digué Analla.
-Però si ens havien dit que si superavem una prova ens els tornaríeu!- digué la cosina Miranda, enrabiada.
-I aixó es el que farem, quan un de vosaltres haja complit la condena per l'assassinat d'aquestes persones, elles resuccitaran.- digué Analla.
-Mare de Déu, aixó no ho podeu fer!!!- Digué Salvador, el fill major, enrabiadíssim.
-Ningú us obliga, però si no accepteu us tindrem que matar a tots, perquè no ens podrem arriscar a que conteu a ningú aquesta història, així que si us negueu, no tinc més remei que...
-No, no, acceptem, jo em declararé culpable!!!- Digué Salvador mort de por.
-Molt bé...-Digué Analla entre riallades cruels

DIARI DE LES ILLES, A 2-3-04
S'han trobat els cadàvers de dos xiquets a la falda del Teide. Els cadàvers han sigut identificats per uns veïns. Resultà que eren cosins germans i vivien junts amb el pare, la mare, el germà i la germana d'un d'ells. El germà major d'un dels xiquets morts, ha confessat haver sigut l'autor d'aquest cruel assassinat. S'ha trobat un ramell de violetes del Teide al costat dels morts, amb la peculi
aritat que una de les violetes era negra i ficava "regal d'Analla". El suposat assassí serà jutjat el 3-5-04 per Baltasar Garzón.




Comentaris

  • Ah! les violetes!![Ofensiu]
    Lavínia | 11-01-2005

    De tot el que he llegit teu fins ara, Josep, potser és el relat més llarg i, per això més desigual de ritme. Veuràs:

    El plantejament comença bé quan descrius tota la família fins i tot les desavenències internes entre el pare i el fill gran, sobretot per part d'aquest últim que "odia" el pare perquè el va posar a treballar de jovenet i no el va deixar estudiar. Després les dues cosinetes que són "les adoptades" de la família. Sembla que això hagi d'incidir, d'alguna manera, en la resta del relat i no ho fa. I per fi la descripció de la violeta negra.

    En el nus la violeta d'estranys poders que aniquila el germà petit i tracta de fer el mateix amb la resta va quedant clar, però aquí els sentiments de controvèrsia hauríen d'haver jugat un paper més important.

    En el desenllaç, que és la sorpresa del conte i és, potser, quan aquests sentiments estan més dibuixats; també queda poc explícit, però això deu ser la gràcia del relat. És el fill qui mata el germà petit (per gelos?, perquè l'encisat la violeta fosca?) i la cosineta.
    Per tot plegat, però, continuo dient que ho fas molt bé i que m'agrada força la teva llengua, tot i que hauries de reforçar-ne més la part formal. ortografia, sintaxi... Sempre segons les Normes de Castelló. Això sí.

  • m'ha encantat[Ofensiu]
    Sergi3 | 13-06-2004 | Valoració: 10

    ha sigut entretingut, quin suspens, fins a l'últim moment. A sigut un gran final.

    Força Barça!!!