EL SECRET DE LA MEVA FELICITAT

Un relat de: redrose
L’Ángela, és la dona més valenta que he conegut mai. Somreia i et calmava només amb una mirada. M’agradava apropar-me a ella i escoltar com parlava i somreia, al fer referència a aquells temps en que vivia en una casa senyorial i vestia cotilla i faldilles llargues. Parlava del passat, com si fos un temps que encara perdurava i sempre semblava estar absent. Era una dona gran, d’uns vuitanta anys, que donava més importància a l’interior que no pas a l’aparença. Llàstima que morí tan aviat, i llàstima de no haver-me recordat de preguntar-li el secret de la seva felicitat.

Ja feia temps, que jo estava vivint a les afores de Barcelona. Els meus pares ja m’ho havien dit que no els hi agradava el centre, i jo que n’estava de contenta de no haver de veure caos i preocupar-me per poder travessar una carretera sense ser atropellada per desenes de vehicles motoritzats. Tot i això, em sentia bastant sola, no era feliç, encara que ningú se n’adonava. El meu pare treballava en una empresa de mobles a domicili i la mare era una professora d’institut que tornava a casa amb massa mal de cap i esgotament. Jo solia sortir amb moto i avançava fins arribar a un llac molt gran que estava ubicat uns quilòmetres més enllà de casa meva. Solia estar-me allà una estona, fins que agafava fred o em cansava de contemplar el paisatge. Més que res, volia sortir d’un ambient de disputes constants o de negativitat i desordre. Un dia, però, una senyora gran, es va asseure al meu costat i em va donar conversa.
- T’agrada aquest llac?
Jo, vaig somriure i li vaig contestar que m’encantava, que dissolia els problemes i que em duia a un altre món on jo podia ser qui volgués i podia fer el que necessités per a ser feliç.
- Jo també tinc una època on puc retornar quan em trobo sola- va inquirir, assentint.
- De veritat?- jo estava molt emocionada i volia escoltar la resposta d’aquella senyora que al ser gran, segurament tindria moltes coses per explicar-me.
- Jo tanco els ulls- va tancar els ulls- i miro més enllà d’aquest llac. Em transporto i torno a la meva època, als anys quaranta- va fer una petita pausa, somrient encara amb els ulls tancats- allà sóc l’Ángela Cerdà i baixo les escales d’aquella mansió impecable, de la qual sóc propietària.
Jo l’escoltava, entusiasmada per la naturalitat amb la que m’explicava coses de feia més de seixanta anys.
- Llavors- va continuar- miro a aquell senyor tan ben plantat i m’hi acosto per poder marxar plegats i agafar aquell Austin 7 i anar a qualsevol lloc elegant i amb classe.
Les dues ens posàvem a riure quan l’Ángela, parlava més del compte. Ens vam passar, varies tardes fins que es feia fosc, parlant i criticant l’època actual i ens delitàvem al parlar dels anys quaranta i de com ens agradaria poder desplaçar-nos allà. Ens vam anar fent amigues. Aquella senyora cada dia estava asseguda en aquell banc. Jo arribava amb la meva Vespa i m’afanyava en agafar lloc al seu costat i parar de pensar en tots els meus problemes. El pitjor de tot, era que jo vaig confiar-me massa i donava per fet, que al final d’un dia terriblement esgotador i desgraciat, podria arribar allà i parlar amb ella, com a costum.
Un dia, me’n recordo que era el quinze de Març, vaig aparcar la meva moto al lloc de sempre i al mirar a aquell banc, a prop del llac, l’Ángela, no hi era asseguda. Vaig afanyar-me, per buscar-la, necessitava escoltar la seva veu, que em tranquil•litzés. Una dona gran, passejava per allà i se’m va acostar:
- Que busques a l’Ángela?- va dir-me, amb la veu ronca i parlant amb dificultats.
- Sí- vaig contestar-li- que no sap pas on és?
- Sí, noia, sí. L’Ángela va morir ahir a la nit- va posar cara de pena i llavors va finalitzar dient- ho sento maca.
Aquella silueta encarcarada i una mica doblegada, va anar desapareixent amb la foscor. Em vaig asseure en aquell banc rovellat i fred.
Aquells miratges en els que ens havíem estat reflectint aquelles setmanes, es van esborrar com si fossin boira. El llac estava diferent. Ho vaig notar. Ara, allà, hi feia fred i quasi no s’hi podia estar. Els ocells desapareixien de seguida i el sol s’amagava amb rapidesa. Quan l’Ángela va morir, van morir moltes més coses, entre elles, el secret de la meva diminuta i idònia felicitat.

Comentaris

  • DJG | 10-04-2012 | Valoració: 7

    està molt bé Roser. Ja sé quin relat és perquè dies anteriors ja te'l vaig llegir. Penja'n més i veurem què passa.

    Petons
    Dolo

l´Autor

Foto de perfil de redrose

redrose

21 Relats

30 Comentaris

16081 Lectures

Valoració de l'autor: 9.10

Biografia:
Sóc una ex-estudiant de dret plena d'inquietuds i emocions...somio massa, i de vegades no distingeixo els somnis de la realitat. Però...quin mal hi ha en això?
M'encanta llegir i escriure. Es pot descobrir un bon llibre, quan et pots imaginar el que llegeixes i t'arriba a l'ànima.

Penso que les coses que no es diuen, solen ser les més importants.
Aquí us deixo algunes de les coses que no he dit mai....