El secret de la felicitat

Un relat de: Ivan Bonache
Es varen conèixer en una festa i s’atragueren com dos imants de pols oposats. El llenguatge corporal va esdevenir el fil conductor de les seves passions fins a tal punt que les llengües tan sols es delien en l’exercici del plaer. Van conjugar verbs lascius quasi desconeguts pels seus coetanis i varen fruir de llur intimitat en una harmonia quasi insultant.
Amb el pas del temps, allò que semblava inversemblant va esdevenir ver i van formalitzar la seva relació de parella. Les boques lúbriques no perdien el temps en vocalitzacions i com a molt se’ls hi escapava algun sospir de desig imperiós. Amics i coneguts recelaven, i secretament es conxorxaven, corsecats d’enveja, per tal de soscavar els fonaments d’aquell vincle miraculós que deixava en evidencia la seva pròpia malaptesa amatòria.
Res no va poder vèncer aquell amor voluptuós i es varen casar. Compraren una caseta adossada en un barri tranquil i s’establiren amb la major de les discrecions. Els veïns es començaren a preocupar per l’absència de disputes conjugals; només sentien els cops rítmics de l’estructura del llit contra la paret com si fos la banda sonora de la seva relació. Picaven a la porta amb un pastís o una cistelleta de fruita esperant trobar resposta a les seves inquisicions, però només trobaven el silenci còmplice d’una parella perfecta.
Amb els anys es feren famosos al barri, car amb l’edat la passió no va disminuir ni un bri. Tothom se’ls mirava quan passejaven de la mà pel parc, si és que no s’estaven menjant a petons l’un a l’altre, fins que el temps, implacable, els hi reclamà la vida. Van ser enterrats junts, literalment junts, en un taüt doble. Entre enraonies, la gent comentava que el secret de la seva benastrugança havia estat el silenci: tots dos eren sordmuts.

Comentaris

  • Final[Ofensiu]
    SrGarcia | 19-11-2019

    Quin final: sorprenent i inesperat.
    Si el tornés a llegir, veus coses que la primera vegada se t'havien escapat: "El llenguatge corporal", "no perdien temps en vocalitzacions...", "Trobaven el silenci"...
    Sembla estrany que no fem gens de cas a uns senyals tan subtils.