El sastre que tots duem

Un relat de: Marc Freixas

És trista la mirada d'un bell rostre,
sota el sostre d'aquell sastre sense rastre;
podria haver-ho dit d'alguna altra manera, cert,
però què hi puc fer si t'ho dic i escric d'aquesta :

la manera que de dins em surt,...

El poema que t'he fet ben curt.

De totes maneres, un aclariment :

el sastre sense rastre, perquè va morir,
la mirada trista d'un bell rostre, perquè el recordis només tu,...

I recorda que sempre hi haurà un vestit ple de diseny,
en el cor del qui l'estima,
i en el temps de qui el fa ser viu, encara avui.

Perquè hi ha un sastre que tots duem a les nostres vides,
i ens vesteix els nostres cossos presumits,
i delicats,
i tendres, sempre tendres!!

I absolutament tots ens identifiquem per una roba determinada,
que ens fa diferents dels uns i dels altres,
però iguals al mateix temps.

Finalment aquest poema ha esdevingut més llarg del què em pensava, però he acabat escrivint allò que us volia transmetre :

el sastre que tots duem.

Comentaris

  • Potser sí...[Ofensiu]
    Llibre | 19-12-2004

    que és una manera de veure-ho. O de qualificar-ho. Tots duem un sastre dins. Sí. Potser aquest sastre interior no ens fa la roba, però decideix el que ens hem de posar. És el que guia la nostra aparença, el que perfila la façana...

    Tot duem un sastre dins, i és millor no oblidar-ho.

    LLIBRE

  • No m'ho havia plantejat mai[Ofensiu]

    Sí, segurament tots duem un sastre a dins. Jo fins i tot ho expansionaria a totes aquelles persones anònimes que ens ofereixen els aliments a punt de cuinar o menjar, o tota mena de serveis, o llibres, o productes de tota mena.
    Tots duem un sastre. Però tan endins que massa sovint no el veiem. Gràcies per recordar-nos-ho, Marc!
    Una abraçada,

    Vicenç

l´Autor

Foto de perfil de Marc Freixas

Marc Freixas

725 Relats

1414 Comentaris

869257 Lectures

Valoració de l'autor: 9.59

Biografia:
Vaig neixer a Sant Pere de Riudebitlles -poble situat a la comarca de l'Alt Penedes amb provincia de Barcelona- un 13 de gener de 1975... o sigui que jo vaig arribar quan un impresentable moria pel be de tots en aquest mateix any.
Es ben cert que jo tambe soc fill d'una generacio covarda, pero per fer-hi quelcom, faig servir el poema com a fil conductor de la meva propia vida, i aixi, d'aquesta manera ressegueixo el bell paisatge de punta a punta amb el vers ben primitiu i nu... sense poema no soc res, i aixo ho saben be la gent que m'estima i m'envolta per aquest fotut mon que ens fa viure sempre depressa i a contracorrent.
Tinc una dona meravellosa,i dos fills maquissims : la Marina de 10 anys i en Biel de 3.
Prefereixo que no em valoreu, gracies.