El Saló del Tinell convertit en taverna

Aquesta història crec que no la tinc explicada en cap dels meus papers i crec que val la pena.

Sí que havia dit que a partir de la creació de PROMOCIÓ CIUTAT VELLA, Societat creada per començar d'una santa vegada la dignificació del barri Gòtic, que els ajuntaments successius, des de feia molts i molts anys, tenien absolutament oblidada.

Per circumstàncies que seria llarg d'explicar, d'aquella Societat jo en vaig ser Conseller amb atribucions que mai podia haver somniat.

Un dia, quan les importants obres que estàvem fent ja parlaven per si mateixes explicant una autèntica renovació i la recuperació dels indrets més significatius de les arrels més fondes de la història de Catalunya, se'm va ocórrer presentar al Gerent de la Societat, que aleshores ocupava l'actual Alcalde senyor Clos, la possibilitat d'organitzar un molt important Concurs Internacional de Bridge en el Casc Antic, que té una durada de tres dies, i que faria que les famílies de la gran burgesia barcelonina, temptada per la important convocatòria, baixessin a reconeguessin, de passada, els llocs d'on van sortir els seus ancestres quan va començar a construir-se l'lEixample .

(S'ha de dir que aquelles importantissimes famílies portaven anys i panys sense donar una passejada per veure la botiga de l'avi o del besavi, que havien iniciat la fortuna de la que avui gaudeixen. Tota la part baixa de Barcelona els feia basarda i l'únic circuit que s'atrevien a fer era el primer tros de la Rambla fins a la Portaferrisa, i pel carrer de Cucurulla fins a la Porta de l'Àngel i tornar a la Plaça de Catalunya.)

La idea va semblar bona a en Joan Clos, que només em va posar la condició que totes les activitats es fessin sense sortir del barri.

Llavors només quedava el Saló del Tinell i el senyor Clos em va dirigir al Director del Museu de Barcelona, a la mateixa Plaça del Rei.

Aquell senyor Director, que no em coneixia, anava escoltant la meva proposta amb escepticisme creixent, fins que em va interrompre amb un gest autènticament menyspreatiu i em va dir:

"Ja ho entenc Fer de la Sala del Tron del Rei Martí una taverna, amb tot de gent jugant a cartes i escopint a terra i fumant caliquenyos."

Jo no vaig fer cap intent de seguir explicant res més, em vaig aixecar i, mentre li oferia la ma, li vaig recomanar que parlés amb qualsevol dels senyors Maragall o Clos i que després tingués la amabilitat de citar-me el dia i hora que l'hi resultés més convenient.

El Concurs va ser esplèndid i sorprenent. Aquell immens saló ple de gent (van quedar molts jugadors sense lloc per jugar), amb el taulell de la informàtica davant la xemeneia i els quatre àrbitres passejant entre les taules fent la seva feina.

La única falla la va materialitzar l'Hotel Ramada, que es va comprometre a atendre una multitud que no estava en condicions d'acollir, i el sopar va ser d'altíssima qualitat, però es va convertir en una immensa pila del greix indescriptible .

Jo, que sóc prudent per naturalesa, només vaig poder menjar-me una croqueta, que era, això si, boníssima.

SANTA DREU3