El Sabater

Corria l’any 1960 quan a la localitat de Sant Celoni hi van succeir uns fets que van impactar i esporuguir la població. Aquí us faig cinc cèntims del record que va deixar aquesta vivència en una nena de 6 anys.
Era el mes de gener, la Laia passava les vacances de Nadal a casa dels avis a Sant Celoni, com sempre. Aquell jorn a la vesprada arribaven els reis i a pesar del fred que feia, la nena es va llevar eufòrica, comptant les hores que faltaven per anar a veure la cavalcada. L’àvia ja feia dies que li havia comprat el fanalet. Cada dia se’l mirava cofoia, que n’era de bonic, amb aquells dibuixos amb forma d’estrelles de tots colors... “I demà em duran els regals”, cantussejava tota sola pel passadís.
Un silenci estrany regnava per la casa, fins i tot pel carrer, normalment era un dia de tràfec, les dones corrien amb els cabassos carregats de menges per celebrar la diada i obsequiar els reis amb galetes i vi bo, cosa que ella no es descuidava mai de preparar junt amb els avis. També recollia palla de la que donaven al bestiar, perquè els cavalls reials no passessin gana.
- Iaia, que no anem a comprar? - repetia la nena impacient.
– No cridis - li va contestar l’àvia amb veu fluixeta, però nerviosa, mentre trafegava per la casa esverada - Va Laia, afanya’t a esmorzar! que tinc molta feina.
- Què et passa àvia? - va preguntar la nena amb aquella intuïció infantil de que quelcom no anava bé però a ella no li dirien. Tal i com pensava, la resposta va ser: res, res... tu menja. La nena va remenar la tassa de llet i galetes amb desgana, pensant si sense adonar-se’n havia fet enfadar l’àvia, que tan contenta i afectuosa es mostrava sempre amb ella.
Una veïna va treure el cap per la finestra de la cuina i tot dient “Ah Maria”, a manera de presentació, va començar a explicar alguna cosa a l’àvia, que amb el rostre contret, els ulls oberts com taronges i la veu estrident, no deixava cap dubte de que estava espantada. En adonar-se que la nena era a prop va baixar la veu i amb una mena de xiuxiueig van continuar la conversa.
La Laia tan sols sentia “Sí, si m’ho ha dit en Jaume de ca la coixa... i la Pepeta del forn ha afegit que...tren... guàrdia civil ... diuen que va ferit... no la treguis pas al carrer avui!” La nena callava perquè no se li escapés res, però l’únic que va entendre a més que en passava alguna, era que ella no sortiria i això ja la va mosquejar.
Va arribar l’avi que no venia mai fins l’hora de dinar; feia cara de preocupació; va agafar l’àvia pel braç i, apartant-se de la nena van parlar amb gestos inconfusibles, d’aquells que vol dir que n’amaguen alguna i que potser ella no se’n assabentaria. Ofesa per la manca de confiança que mostraven els grans, va dirigir-se cap a la porta amb intenció de sortir al jardí. Encara no havia tingut temps de girar la maneta del pany, que va sentir com els avis corrien esglaiats al seu darrere i no la van deixar sortir. L’avi li va tocar el cap i tot dient-li a l’àvia que anés en compte i, a ella que fes bondat, va marxar.
- Avui no podràs venir amb mi a comprar Laia - li va dir l’àvia tot seguit. - No et vull espantar, però diuen que pel poble hi ha un home dolent, que la policia busca; es passeja mig d’amagat amb una pistola a la mà. Ja sé que no t’agrada quedar-te sola, però avui no hi ha més remei. Jo sortiré a comprar i tornaré de seguida .Tancaré la porta amb clau i tu sentis el que sentis no t’enfilis a la finestra, ni diguis res.
- Jo vull venir, deia la nena plorosa. I si et fa mal a tu, iaia?
No hi va haver manera de convèncer l’àvia i, una Laia esporuguida s’arrupia a la cuina amb el cor en un puny. El cel gris i ennuvolat no ajudava gaire, l’atmosfera densa semblava que no la deixava respirar bé i la por feia que sentís passos, veus i sorolls que no sabia identificar. A poc a poc es va anar aixecant i amb l’ajut d’una cadira d’espart es va enfilar. Tot i estant de puntetes tan sols veia el cel i algun cap de dona que passava rabent.
Li va semblar segles, aquella hora escassa en què es va quedar sola. Abans d’escoltar com girava la clau al pany ja va sentir la veu de l’àvia que ressonava entre les dels veïns. El que va començar com un murmuri, va anar pujant de to fins que es va convertir en un baladreig.
La Laia dissimulant el seu neguit esperava asseguda a la cadira on abans havia fet cabrioles, com si mai no hagués trencat cap plat. Aleshores l’àvia li va voler explicar el que havia succeït, però no paraven d’entrar veïnes i la criatura tan sols caçava paraules al vol. El que sí que va comprendre és que a l’home de la pistola l’havien matat i, que estrany! ningú semblava content. Potser nomes els movia l’eufòria per l’aventura que havia succeït en un poble tranquil.
A l’hora de dinar el més calent era a l’aigüera, però, semblava que a ningú no li importava, ja anaven tips de notícies i, a la Laia que no solia tenir mai gaire gana tant se li’n feia. L’àvia s’entestava a fer uns ous ferrats i de tants nervis la paella li anava amunt i avall, fins i tot es va esquitxar amb l’oli calent. Motiu pel qual va recitar unes paraules que a ella no li deixaven dir. Va arribar l’avi i, amb un porró de vi, pa i ous ja en van tenir prou per dinar.
- “Verge Santíssima” Què n’és de gros el que ha succeït avui en aquest poble! - va dir l’àvia sense alè.
- I tu - deia l’avi enutjat - mira que t’he avisat, a qui se li acut anar pel carrer amb el perill que hi havia. Pobre home - va seguir l’avi - si ja es veia que l’acabarien matant a sang freda.
- A sang freda no - replicava l’àvia - el policia m’ho ha explicat tot. Es veu que ha sigut un accident, una confusió, deia ella defensant el que li havia explicat el seu amic vigilant de l’ordre.
- Ja pots comptar si ha sigut una confusió - deia l’avi. Aquesta colla de fatxendes diran el que vulguin i tu, Angelina - t`ho creus tot, però l’han rematat a sang freda. Ja ho saps que el teu amic policia no hi era? Estava ben amagat a l’ajuntament. No ho veus que no els convenia deixar-lo viu?
Aleshores l’avi va explicar la història d’aquell home des dels inicis, no va dir que era un bon home perquè jo era al davant i se m’havia d’ensenyar que tothom qui porta armes i va contra la llei fa malfet. Però jo m’adonava que no creia que fos dolent.
- Ell anava contra els que manen i això no es pot fer; un home casat i amb fills no pot lluitar contra el govern encara que no l’hi agradi, veus, ara ha deixat vídua i orfes a qui tothom assenyalarà amb el dit. És veu que aquest tal Quico ja vivia a l’estranger amb la família, però va haver de tornar per ajudar un amic que havien fet presoner a Barcelona. La policia ja l’esperava, totes les entrades estaven vigilades. El van trobar junt a altres guerrillers anarquistes refugiat en un mas a prop de Banyoles. Allà els van tirotejar i tan sols va quedar ell, viu però malferit. Es veu que era un home valent i encara va tenir forces per pujar al tren que anava cap a Barcelona. En arribar aquí a Sant Celoni, no s’aguantava i ha baixat, amb intenció d’anar a trobar un metge conegut a fi que li curés les 17 ferides que tenia repartides per tot el cos - va afegir l’àvia i, es veu que s’ha confós de porta i, ha entrat a cal barber, allà al carrer de Santa Tecla. El pobre home de la barberia en veure un home brut, desarrapat i ple de ferides sagnants, l’ha fet fora. Es veu que en tocar-lo, s’ha adonat que anava armat, han forcejat i amb aquestes ha arribat el sometent que veient que l’home anava a treure l’arma, l’ha tirotejat i mort en defensa pròpia. L’avi replicava, però no te n’adones que el Sabaté amb prou feines es podia moure! El que deu haver fet ha sigut agafar-se el costat de tant mal que li feia. El barber no sé si estava en la conxorxa o no, però el cas és que l’ha immobilitzat pels braços i l’ha tret al carrer. Ell o algú altre ha avisat el sometent que l’ha metrallat sense miraments. L’home en caure a terra ja era mort i el barber per poc no hi va anar al darrera, ja que ha quedat ferit i tot.
- I el metge qui deu ser? deia l’àvia intrigada. Per aquells voltants n’hi ha dos, però diuen que cap d’ells era a casa a aquelles hores.
- I si hagués estat el metge el traïdor? Repetia ella negant amb el cap - No, no pot ser cap dels dos, son bons homes...
Durant dies i mesos no es va parlar d’altra cosa per tot el poble. Amb els anys la història es va anar diluint, encara que sempre s’ha tingut present, fins i tot s’han escrit llibres d’aquesta història. Jo mateixa la Laia, ho he recordat sempre més com un succés terrible. De gran he sabut que es deia Francesc Sabaté i Llompart anarquista. Un dels maquis més coneguts que va lluitar contra el franquisme. Al 1939 va passar a França. Més tard va tornar travessant els Pirineus i va lluitar contra el règim amb un grup de maquis. Segons diuen per finançar les seves accions, com ara repartir propaganda contra el règim i fer algun sabotatge fins i tot varen robar. De la història de la seva mort en circulen moltes versions no sé quina és la certa, però tant se val, la veritat només la sabien els que ho van maquinar i ell va morir com la majoria del maquis, lluitant fins al final.
Jo personalment en tinc una opinió molt clara, però això ja és una altra història.