El riu negre

El dia que el riu va començar a baixar negre a la ciutat encara hi feia força calor. Les temperatures havien estat altíssimes durant tot l’estiu i aquella va ser una de les primeres nits que van baixar. Al principi inclús es deia que era per això. Ja se sap, els canvis bruscos, que descompensen sempre, afirmaven alguns dels que s’abocaven als diversos ponts de la ciutat per contemplar aquella massa negra i viscosa en què s’havia convertit el riu.

La gent s’amuntegava a la vora per veure’l passar negre. Hi tiraven objectes diversos i s’ho empassava tot. Alguns fins i tot gosaven afirmar haver sentit com deglutia. Com un glop nauseabund d’un llimac immens.
L’ajuntament va haver de tancar aviat els ponts i obrir-los tan sols a professionals: premsa i científics immortalitzaven el fenomen, intentant trobar una resposta. Abillats amb vestimenta de protecció especial, els geòlegs prenien mostres. Semblava petroli, però no feia olor de combustible. No se sabria explicar ben bé de què en feia, potser de caramel cremat o pastilla de regalèssia. Tothom prenia moltes precaucions per evitar tocar-lo, però no semblava afectar els arbres del voltant. Al contrari, es veien més forts i reverdits.

La ciutat sencera semblava més neta i brillant, fins i tot es va generar feina en hostaleria i serveis. Els resultats de les anàlisis no van ser gens esclaridors. Eren calcats a les dades dels darrers mesos. Com si a l’aigua no li passés res. L’alcaldessa no sabia què dir. Es va limitar a afirmar que no donaven senyal de toxicitat i a quedar-se hores mirant des del pont, com qualsevol altre, bocabadada veient passar el gran llimac. Als mitjans es va parlar de contaminació, de freses d’ous d’una espècie no autòctona de peix, de residus vitivinícoles, de fenomen sobrenatural. Però cap resposta semblava totalment satisfactòria. Mentre uns es preocupaven per trobar una explicació racional, altres es dedicaven a explotar els avantatges de la situació. A les nits, quan la vigilància baixava, tothom qui tenia alguna cosa de la qual es volia despendre s’apropava i la llançava perquè l’obscuritat se l’empassés.

La situació va durar deu dies, fins que va començar a ploure. Després de la primera nit, el riu va tornar al color marró tèrbol de sempre. Va ploure molt aquell hivern. Tant, que va arribar a desbordar-se i els edificis més propers van sofrir inundacions. Els veïns van tardar mesos a recuperar-se dels desperfectes. I després la pluja va cessar, va sortir el sol i les cases pintades lluïen altre cop al cantó del riu.

De sobre, el nivell va baixar estrepitosament. Van començar a surar tots els objectes que els veïns havien llançat al riu quan va ser negre. Mobles vells i deixalles, restes de vehicles desmanegats, joguines destrossades. La porqueria flotava i es deixava endur suaument pel corrent lent. A les nits, els individus nerviosos i solitaris passejaven insomnes a la vora del riu per ser els primers a veure els nous objectes traient el cap per sobre del brou tèrbol.

No plovia, i l’horror cada cop era pitjor. Les mosques es multiplicaven i atreien algun biòleg, però sobretot a tafaners que deixaven constància del moment amb els seus mòbils. Al cap de dos dies va aparèixer el cadàver d’una coneguda prostituta per la qui ningú havia preguntat. El riu es va tancar amb un llarg cordó policial i al mes d’agost es va habilitar un mecanisme directe al tanatori per als veïns escandalitzats i la premsa embogida perquè no poguessin veure els morts sortint del riu.
La mateixa tarda que van enterrar l’últim, un gos negre difunt va aparèixer flotant i va tornar la negror. El riu estava quasi sec, però en els trams on s’havia desbordat i havia mullat façanes i carrers, van aparèixer unes taques fosques que feien olor de caramel cremat o regalèssia. Els arbres reverdits ara es morien carbonitzats i la plaga de cendra a les vinyes va ser la pitjor en dècades. Van tancar molts bars. La ciutat estava pansida, abatuda.

I després, de nou, va començar a ploure a bots i barrals.