El Retrat

«Més d`una vegada dubtava si havia escollit la professió adequada», pensava en Rafael mentre conduïa el seu SEAT 131 de color verd. Encara que de vegades se li feia pesat passar-se tantes hores al cotxe per les carreteres escasses i pèssimes que comunicaven la multitud de llogarets i poblets que feien una Galícia majoritàriament rural, el cas és que també li resultava força gratificant visitar i atendre els malalts d'una població de molta gent gran que l'esperaven amb candeletes i eren molt agraïts. Sí, se sentia amb l'obligació de estar agraït a Déu i sobretot als seus pares, per l'esforç que havien fet per pagar-li uns estudis. Ells, sí que havien tingut una vida força dura.... No, no s'havia de queixar. Ser metge li permetia gaudir al costat de la seva família d'una vida bastant confortable, ja que, tot i que la Maria, la seva dona, també treballava, el seu sou en un supermercat no era gaire elevat. Junts, somreia orgullós, havien creat una familia, el seu món, el seu petit món, o més ben dit, el seu gran món, en el qual havia nascut l'Elena, la seva filla, el seu tresor... Ah, ara que ho recordava: l'Elena faria 10 anys el 26 d'octubre, i tal com li havien promès, li regalarien un joc d'olis professional, ja que li agradava molt de pintar i, segons deien els seus professors, tenia aptituds i talent per a l'art, i per tant, els van aconsellar que l'ajudessin a potenciar la seva habilitat. Eren les 7.30 del vespre i començava a fer-se fosc. Intentaria arribar, abans que tanquessin, a una coneguda botiga d'art de la ciutat i comprar-li el regal. Ja que s'anava a desviar del seu camí, aprofitaria també per comprar cartutxos i material per a la caça, la seva altra gran passió, a la qual de tant en tant dedicava el seu temps de lleure. Diumenge vinent havia quedat amb dos dels seus millors amics, o sigui que aquest cap de setmana realment prometia molt. Tant entusiasme l'animava a prémer una mica més l'accelerador, dementre sintonitzava la ràdio i sentia les notícies: -El congrés aprova la despenalització parcial de l'avortament... El britànic William Golding, premi Nobel de Literatura... ETA segresta un capità per forçar l'alliberament de terroristes.
Aleshores la nit s'enfosquia pas a pas, i el fred agafava cada vegada major protagonisme. En Rafael intentava localitzar una altra emissora més divertida per fer front a la seva solitud:
«Aquesta mateixa», va pensar. Un locutor amb una veu entre sorneguera i pasota, oferia la benvinguda als oients: -Avui 7 d'octubre de 1983, comencem el programa amb la veu d'Alaska i Dinarama i el seu gran èxit Perles Ensangonades, desitgem que gaudeixin d'aquesta tarda de divendres amb la companyia de la millor música del moment.
Tot va passar de cop i volta. Com en un sospir. Encara que al mateix temps li va semblar una eternitat. A la següent corba un camió venia de cara, pel seu costat dret. Els llums li van encegar els ulls i li van cremar els pensaments. Segurament per un instint de supervivència o en un acte reflex, els braços li van fer un fort balanceig cap a l'esquerra. El vehicle va fer un terrabastall enorme en estavellar-se contra el guarda rail, en trencar-lo i en caure al barranc. Va sentir un gran impacte al cap, i mig estabornit va notar que li feia moltes voltes. Amb tot el cos macat, com un ninot trencat, s'anava donant cops pertot arreu. Gairebé amb una sensació d'alleujament, va sortir disparat per una de les finestres, va donar unes quantes tombarelles sobre un terreny abrupte i va rebre més cops encara. Finalment el seu cos inert va detenir-se al final d'un pendent. Tenia a la boca el sabor de la sang. Tots els ossos li feien mal. Intentà aixecar-se, però era incapaç de moure's. El cap semblava que li havia d'esclatar. El fort dolor feia que se sentís marejat i una sensació de son s'anava emparant a poc a poc de la seva consciència. No volia adormir-se. Volia estar alerta, per si passava algú i podia demanar-li ajuda... Però..., si passava algú, per on? No sabia on era, però s'imaginava que difícilment hi passaria algú per allà i menys a aquelles hores. No podia pensar amb claredat. Cada vegada se sentia més cansat i tenia més son, i desesperançat s'abandonava al seu destí. Sentia bufar del vent i com rugia alguna feristela que a poc a poc es perdia a la llunyania. Mentrestant, tenia molta son, son, molta son...
El va despertar el soroll dels trons i llampecs. Encara era de nit. El dolor s'havia calmat. Una sensació estranya li envaïa el cap. Quant temps feia que era allà? Hores? Dies?... La pluja sobre la seva cara li va animar a incorporar-se. Després d'una mica de forcejament, va aconseguir desfer-se de la brossa. Coixejant, va començar a caminar amb dificultat. Xop, suat, estabornit... Pensava, com és que fa tanta xafogor? No era normal en aquella època. Res no era normal. No és que hi passés sovint per allà, però tot i així, el paisatge no tan sols li semblava desconegut..., era estrany. Començava a fer-se de dia i aviat va arribar a un camí. A pocs metres s'entreveia una casa. Es va dirigir decidit cap a ella per demanar ajuda i sobretot per avisar la seva família. Devien d'estar tan preocupats...! Va vorejar l'edifici. Per l'altra banda s'albirava una carretera asfaltada que mai no havia vist. Malgrat l'hora que era, va fer tocar el timbre amb insistència i, veient que ningú no contestava, va bastonejar la porta desesperat. De nou silenci. Va mirar per la finestra que apuntava al porxo i entre les escletxes de la persiana va entreveure un ampli saló i... allà hi havia... un telèfon! No va dubtar ni un instant. Va agafar una aixada del jardí i en pocs segons va destrossar la finestra. Es va ficar a dins amb una certa destresa i tremolós va agafar el telèfon. Amb autèntica fúria el va estavellar a terra, després de comprovar que no tenia línia. Per tal de tranquil·litzar-se va començar a examinar el lloc. Un mobiliari rústic i de bon gust contrastava amb les parets recarregades de multitud de quadres. Cridava l'atenció l'excés de llenços de tots els estils i temes que amb prou feines deixaven veure el color de les parets. La majoria representaven escenes campestres i relacionades amb el món de la cacera. D'un plegat, la seva mirada incrèdula es va clavar en.... No podia ser!. S'estava tornant boig? A l'extrem dret, una xemeneia de pedra semblava presidir la sala. A la cornisa hi havia dos gerros de fang, un a cada extrem, i al centre hi descansava una escopeta de cacera idèntica a la seva, però una mica envellida. I just a sobre... era. Mirant-lo. Un retrat seu! Com era possible? No hi havia dubte... era ell, el personatge del quadre. Es va fregar els ulls en un intent d'escapar del seu deliri, però no, allà seguia ell, el Rafael. Vestit amb l'abillament i els estris de caçador, estava dret majestuosament amb el braç dret repenjat a l'escopeta, com si fos un bastó. Des de tots els punts del saló l'observava amb un lleu somriure, com burlant-se del seu desconcert. La seva mà esquerra descansava un tant xulesca a la canana, de la qual penjaven dos conills i una perdiu. Just al seu costat, Sultán, el seu gos. No s'ho podia creure! A la part inferior esquerra es llegia: Elena Núñez. Pres d'ira, va agafar un dels gerros i el va estavellar amb ràbia contra el quadre. De cop va sentir el soroll d'un cotxe. Va sortir ràpidament a l'exterior i es va amagar entre les bardisses del jardí. El sol començava a escalfar amb una mica de força. Un vehicle amb la ràdio a tot volum s'apropava cap a la casa i es va parar justament al costat del porxo. Van sortir disparats un home, una dona i un nen d'uns vuit anys, en direcció a la finestra destrossada.
-Trucaré a la policia -deia l'home, mentre la que devia ser la seva esposa obria la porta i s'introduïa a l'interior de la casa.
-Sí..., hola bon dia..., trucava per denunciar un robatori. -Agafava un petit aparell com si fos un telèfon, i aleshores va aparèixer el nen cridant: -Pare, pare, han trencat el retrat de l'avi, però no s'han emportat res. -Seguidament va sortir ella plorant histèricament i dient: -Déu del cel! Qui ha pogut fer això?
Es va abraçar al seu marit que intentava consolar-la acariciant-li els cabells.
-Aviat vindrà la policia i ja veurem que ens diuen. Tranquil·litzat, Elena, amor meu, no t'amoïnis.
-Mare, no ploris -deia el nen plorant al mateix temps.
Déu meu!, Acabava d'entendre'l... Es va aixecar bruscament. Havia d'explicar-los el que havia passat. Va començar a cridar-los però no li feien cas. Agitant amb força els braços intentava cridar la seva atenció. Ni cas.
-Entrem, prenem alguna cosa a veure si ens asserenem una mica.
Amb llàgrimes als ulls, comprenent tot el que havia passat, la mirava a ella. Era ella. Va veure el patiment als seus ulls, el sofriment a la seva cara. Aleshores va notar com les seves ferides anaven desapareixent. Ja no hi havia dolor. Dolor físic, almenys. Darrere d'ell, es va fer un camí entre els arbusts, il·luminat per una forta llum i al fons, a l'horitzó, una gran resplendor. Sí, ho va entendre tot. Per fi. Llavors va començar a caminar cap a la llum, plorant, mentre la ràdio del cotxe continuava sonant cada vegada més lluny: -Bon dia, són les 11 del matí d'avui diumenge 29 de juny de 2008. Comencem l'informatiu...