El Retrat de Romeu Llanç (Setena part)

Un relat de: Joan Ferrer Hernando

M'estrenyia amb força el cos, sentia el seu dolç ale acaronant-me el pit, Anaís em contava el perquè de tot plegat:

-Àfrica és Anaís.Vaig utilitzar el mateix mètode per canviar els rostres, la tècnica del Retrat de foc o Degenerat, és de la poetissa Marina Argemí, que morí fent-se ella mateixa aquesta pràctica.Tu vares vore el primer mètode, que és el que la matà, però hi havia un segón menys perillós però que es desfeia del amteix mode que el primer.
L'únic que havia de fer era pintar el meu rostre de blanc, amb un pincell fi, marcant el perfil de la cara, sense deixar cap espai de la meva carn en blanc, després amb un altre pincell, tornar a pintar damunt el rostre que jo vullguera, la meva antiga cara s'adaptava a allò que pintava, tal i com jo la volia.

-Però per què ho feres?Sí ets preciosa, i sempre m'has agradat així, no et canviaria per res del món.Per què?

-Jo pensava uqe no t'agradava pel simple fet que cada cop erem més amics, però ni jo m'atrevia a dir-te que t'estimava ni tu em deies res, per tant, pensava que no m'estimaves, que no t'agradava.Només volies que forem bons amics, però el que ocorria es que jo cada cop m'enamorava més de tu.El primer cop que vaig voler confessar-te que t'estiamva era a la Facultat, ani a l'aula de dibuix tècnic, i et vaig trobar parlant amb el Jordi, li deies que estaves enamorat d'una noia "imaginària", que es deia Àfrica, la descrigueres amb tot detall, jo plorava i plorava agenollada al costat de la porta, els singlots m'ho dificultaven i les llàgriems també però vaig prendre nota d'allò que deies, i un cop em vaig calmar vaig pensar "Sí ell em vol així, jo em faré així".

-Anaís espera crec que hi jha un malentés i tinc tota la culpa...

-Shhhh!Tranquil, ja ho sé, el que descrigures al Jordiera el "suposat" rostre perfecte d'una escultura grega, era el treball que haviem de fer per la classe d'escultura, jo quan el vaig fer et vaig descriure a tu.

-Però sí ho sabies per què continuares amb el pla?I com ho esbrinares?

-Vaig llegir el teu treball quan el deixares a sobre de la taula del mestre, em quedí més tranquil·la al saber que només era pel treball, però de totes formes vaig voler continuar perquè volia saber sí de totes formes et podies enamorar de veritat d'aquella dona que havies descrit, així que, durant uns deu cops em vaig fer passar per Àfrica, per vore quin efecte provocava en tu.
Sí així t'enamoraves de mi, d'aquesta nova Anaís, i tu així em declaraves el teu amor, jo em passaria la resat de la meva vida així.

-Per què? T'hauria enfonsat la vida, i t'hauria desfigurat per tota la vida.

-Per tu faira qualsevol cosa, i açò només era una petita partícula de que faria per tu, i a més a més, a mesura que passara el temps, el rostre inventat s'apegaria al meu antic rostre fent que l'antic desapareguera.

-No mereixia que feres açò per mi, a més, em senti avergonyit, hauria d'haver sigut valent i reconeixer que en veritat estava enamorat de tu i no refugiar-me en una imatge false, però si ho vaig fer és perquè pensava que tu no m'estimaves, sempre parlaves del teu "estimat", i pensava que jo per tu, al igual que tu pensaves, només volies que forem amics.

-Quan deia el meu "estimat", queda una mica poètic i cursi.Va riure Anaís i em besà buscant la emva llengua i abraçant-me amb força.
Bé, quan deia això em referia a tu.

-Hauria d'haver'm-ho imaginat.

-Després d'haver-ho eixos deu cops, em vaig sentir molt culpable, i decidí contar-te tota la veritat, no sabia com reaccionaries, t'ho volia dir al dia següent, però tu vingures la nit anterior i em donares el cuadre, vaig saber el queanaves a fer, dintre meu t'ho volia impedir, però sí ho feia ho descobriries tot.Sabia que ho anaves a fer per amor, per mi, així que et vaig seguir fins la Facultat.Vaig esser testic de l'espectacle horrorós que feies en nom meu, et desfiguraves perquè penaves que així m'agradaries més, plori com mai havia plroat, i em costava esforços titànics no entrar per ajudar-te i abraçar-te amb totes les meves forçes.
Em marxí a casa, i vaig esperar al dia següent, al vore't en la Universitat orgullós del teu nou rostre, ningú et reconeixia tret jo, em sé tota la teva anatomia.Torní a plorar, no m'agradava el rostre, l'odiava, jo volia al meu Romeu, no a eixe monstre, així doncs ani al banys i em tornía transformar en Àfrica.Així ho vaig fer per vore com el teu nou tu, Ausiàs, em conqueria.Ho feres, ja que, em vaig enamorar més encara de tu.Sabia com llevar-te aquest maleït rostre monstruós i tornar-te la teva preciosa cara, i tot i que em fera mal fer-ho, t'ho mereixies per haver fet aquesta ximpleria per mi, quan ja em tenies totalment enamorada, però també m'ho mereixia jo,per haver començat açò.

-Així doncs, jo et feia fàstic?I doncs per què feres l'amor amb mi?

-Perquè estimava al home que s'amagava sota eixa màscara fastigossa, i perquè, llevat del rostre, la resta del cos eras teu i jo des de que em quedí enamorada de tu, volia fer l'amro amb tu.M'agradà moltíssim, espere que no deixem de fer-ho, em tornacves boiga, de veritat, em derretia quan em tocaves o quan et llepava qualsevol part del teu cos.

-Estic molt avergonyit Anaís, no sé com encara em pots estimar.

-El mateix t'hauria de dir jo, per què estem junts?

-Doncs jo, perquè t'estime moltíssim i ara que ho sabem tot, no em vull tornar a separar de tu mai més. I tu?

-Romeu, mai he volgut perdre't, estic bojament enamorada de tu.Vols estar amb mi?

-Per sempre més, però abans hem de deixar una cosa clara.

-El que?

Els dos ens quedarem segons aturats i digurem sense voler a l'hora "Ens ho direm tot sempre".Ens mirarem sopressos i riguerem.

-I ara que fem amor?Em digué Anaís.
-Pintem els nostre nou amor.
-Com?
-Com tu vullgues.

Ens besarem al mateix temps, s'abraçarem i pujarem al llit, ens llevarem la roba que ens faltava i començarem afer l'amor, la saliva, líquids vaginals i semen corrien pesl dos cossos, els seus pis teus i a l'hora durs, suaors que ens feien esbarar fins els nostre sexes per llepar-los amb la boca del altre exitada, la pintura dels murs queia poc a poc degut amb la força amb la que la penetrava i ella em muntava movent el seu cos a velocitats vertiginosses...

De sobte la prta del carrer es tancà amb força, quin esglai!Em vaig alçar, Anaís em digué:

-Ves amb compte vida, no vagis, quedat.

-Tranquila, vine amb mi.

Agafà dues bates i ens cobrí a tots dos, anarem cap a la porta, un rastre de pintura al oli per tot el passadís, en la porta un nota clavada en la porta amb un dels pincells d'Anaís, deia:

"Açò no ha acabat, tornaré a pel que és meu".

Anaís agafà la nota, la cremà, em dugé a la nostra habitació ("puc dir la nostra habitació" "Clar vida, ara açò és casa nostra"), ens besarme vora el llit,c aigurem abraçats i continuarem fent l'amor bojament.

T'ESTIME, T'ESTIME, T'ESTIME...

CONTINUARÀ...

DEDICAT AL MEU AMOR, ÀFRICA, I A RAQUEL, QUE AVUI ÉS EL SEU ANIVERSARI.





Comentaris

  • Bon final[Ofensiu]
    vio18 | 10-11-2005 | Valoració: 10

    Bon final encara que una mica llarg, potser l'explicació que fa ella és molt llarga, però deixes un espai pel misteri amb eixa taca de pintura al passadís, qui és?hO DIRAS MÉS ENDAVANT?