El Retrat de Romeu Llanç (Primera part)

Estava arraconat, entre ella i la porta de sortida. Ho havia fet?Es que ella no m'estimava? No ho entenc, jo, Romeu Llanç, estudiant de Belles Arts no podia compendre que la dona, a la que estimava amb bogeria m'haguera fet això. M'havia desfigurat ella ho havia fet, per què?

Quan la veïa per la Facultat de Belles Arts de la Universitat Autònonma de Barcelona, se'm queia el món a sobre, una noia com ella, Àfrica de Rosella, bella, intel·ligent, espabilada, forta com un ullal de llop blanc, estava totalment enamorat d'ella.

Mai li parlava per què em feïa vergonya, només un cop ho vaig fer, ja que, ella em demanà que li diguera la meva opinió sobre una escultura que haviem de fer per la classe d'escultura, ella m'ho demanà per què segons ella li havien dit que jo era dels millors de la classe en escultura, dibuix...
Em vaig possar roig, li diguí el que pensava, i m'ho agraï amb un petó a la galta.

Estava content i feliç com un beneit fons que una vesprada, la del 11 de Setembre, la vaig vore abraçada a un noi de la Facultat de Ciències Polítiques, em cremà el cor, jo desitjava conquerir a Àfrica, però hi havia un problema, era molt lleig, no es per baixa autoestima, si no, per un accident que vaig sofrir que em deixà un tall a la meva part esquerra del rostre, un tal, des del front, que no em lleva l'ull de miracle, i que finalitzava en la galta.

Així doncs, vaig decidir buscar una solució per la meva desgracia, i buscant va ser la poesia la que em donà la solució definitiva contra el meu rostre escindit.

Per fer-ho havia de pintar-me un autorretrat, per què quedara constància de com era abans, després un altre, igual de ben fet.La veritat es que tots dos em quedaren força bé.Un havia d'esser amagat per què ningú el trobara, ni tan sols jo, per això, li vaig donar la pintura a la meva millor amiga, Anaís, per què l'amagara on ni tan sols jo el poguera trobar.

Un cop fet, marxí cap ala Facultat, era de nit, aní a la sala de pintura nº2, i allí mateix vaig fer el que havia de fer.El cuadre davant meu, i al seu costat, un llenç en blanc, amb les pintures preparades, a la meva mà esquerra tenia l'element més dolorós per tot pintor, una ampolla d'aiguarràs, havia de mirar fixament al meu autorretat, i aleshores ho vaig fer, per ella, per Àfrica, el meu amor, la dona per al qual faria i estava fent qualsevol cosa, només per què jo pensava que jo li feïa por pel meu rostre.

Vaig bessar el líquid corrosiu, l'aiguiarràs, per tot el cuadre, als 5 segons no passava res, però al sissé segon, el cuadre el començà a cremar, el meu rostre pictòric es desfeïa, i junt amb ell, al mateix compàs, la meva cara s'anava cremant desfigurant, tal i com li estava pasant al cuadre.Jo era una simfonia de crits, plors, sang per totes bandes, com si m'hagueren cremat al cara 1000 cops sense aturar-se per pietat, havia de suportar-me el dolor, no podia mullar-em la cara, ho tenia prohibit sí volia que la solució per al meu amor donara resultat.

Suportant el dolor com podia, recolçat en una crosa, per què estava massa dèbil pel dolor al rostre i els espasmes inhumans que tenia per tot el cos, però concentrat al màxim, aplicant al màxim tot el meu talent, vaig pintar de nou el meu rostre tal i com jo vaig escoltar i prendre nota de com era el roster ideal per a Àfrica, i del qual volia desitjava enamorar-se algun dia.

A mesura que pintava, el dolor al cos disminuïa, podia incorporar-me, i a mesura que feia una traça amb ell pincell eixa mateixa part de la emva cara és recomposava en pell ferma, el rostre perfecte s'anava fent i quan vaig finalitzar l'autorretrat, ell i jo erem iguals, per fi era una persona normal, per fi podria fer que Àfrica s'enamorara de mi, em presentaria a ella amb un altre nom, i si algú preguntava per Romeu Llanç, diria que havia mort, jo ara era Ausiàs Falcó.

Amaguí el cuadre amb el rostre bó dintre la facultat en un bon amagatall, per així, poder anant fent modificacions per sí algun cop escoltava nous detalls al meu amor sobre el seu estimat perfecte.El desfigurat el vaig guardar junt amb el bó, eixe fou el meu primer error.

Esperí a l'endemà, ara començava la conquesta del cor d'Africa.