Cercador
EL RETAULE DELS APLAUDIMENTS
Un relat de: Juanjo Compairé- Compartir:
EL RETAULE DELS APLAUDIMENTS
Plou. Només falten uns instants per les vuit. Pel pati de mançana vola una oreneta que ens passa revista. Hi som tots? Tímidament, per no mullar-nos, es van obrint les finestres. No totes. De casa estant veig qui està mirant la tele o l’ordinador, sense cap intenció de sortir a aplaudir.
I a les vuit en punt començo a picar de mans. De seguida a les finestres de la casa de davant van apareixent bustos aplaudidors. És com els retaules de les esglésies, dividits en caselles que a mi em semblen com les vinyetes dels còmics. El retaule dels aplaudiments. Cada casella, cada finestra, una història. Però quina història hi ha darrere de cada una?
Em crida l’atenció una senyora que sempre treu el cap acompanyada del seu gos. Aquest treu el cap i borda, acompanyant-nos en una mena d’aplaudiment animal. La dama el fa entrar, no fos cosa que es mullés. I és que cada matí el treu al terrat i el renta i raspalla com si fos el seu fill. Pensa que no la veu ningú, però jo la veig parlant amb ell. En aquest meu barri són moltes les dones que passegen el gos, de vegades “vestit” ridículament amb una mena d’abric. Ella n’és una. No deixo de preguntar-me “qui “ o “què” és aquest animal per a ella?
Davant mateix de casa, una noia, prima, estilitzada com una figura del Greco, aplaudeix finament, movent les mans com si fossin ales d’un colom. Va amb vestit de ioga, però amb les espatlles nues, desafiant el fred que fa. Per què serà que les dones -almenys en aquest petit recó de món- piquen amb les mans paral·leles i els homes amb les mans creuades? La noia fins ara sortia sola a aplaudir, però avui ha aparegut al seu costat un home alt, ben plantat, que li acarona el coll amorosament. Aquesta noia – em dic per a mi- és delicada, no gaire cridanera, però de portes endins de ben segur que és molt apassionada.
A sota, una nena surt també a guaitar. És de les que no falla cada nit. Més aviat sembla que bati palmes com els flamencs o que jugui a fer ritmes amb les mans. La seva mare es posa al seu darrere, li acarona els cabells i al final acaben convertint l’aplaudiment en un joc d’aquells que fan els infants quan entrexoquen les mans mentre diuen una cançó.
Un home, disfressat com si anés a participar al Tour de França, pedala a la seva bicicleta estàtica que té muntada al balcó. Pica de mans mantenint el mateix ritme que les cames. Molt seriós, de tant en tant em saluda com ho faria Jacques Anquetil als seus fans. Si això del confinament dura molt, per a ell serà com pujar al Tourmalet, penso. La dona surt un moment amb el davantal posat. Segur que està preparant el sopar mentre el nostre esportista d’elit conquesta el món.
A sobre, un matrimoni d’edat ocupen dues caselles del retaule. Ell, grassonet, pica amb desgana. Li somric però no em respon. Ella, en canvi, prima, sempre em saluda i em fa. Al matí quan soc al terrat de casa fent exercici, la veig feinejant, netejant la casa. Ella amb davantal, jo en pijama, ens mirem i ens sentim còmplices l’un de l’altra. Parlarà -no deixo de pensar-hi - amb els seus nets per Skype? Serà feliç amb aquest estaquirot de marit que té?
Guaito avall, a la terrassa de l’entresol, on cada dia surt una parella (ella sempre davant, ell darrere seu, guardant les distàncies). Avui, però, com que plou, tan sols puc veure’ls les mans, aixoplugats sota el tendal. Això sí, les dues banderes estelades, situades a cada cantonada del terrat i avui xopes d’aigua, marquen territori indepe. Seran d’aquella gent que pensa que amb la independència el virus ja el tindríem foragitat?
I s’acaben els cinc minuts. Es tanca el gran teatre del petit pati. Ens acomiadem fins demà. La nostra comunitat ha durat això, una petita estona. Quan acabi tot això, serem capaços de mantenir aquesta complicitat o tornarem cadascú a tancar-nos en els nostres cubicles? Quantes vides, quantes maneres de viure! Però si la vida no és diversitat, llavors què és?
Plou. Només falten uns instants per les vuit. Pel pati de mançana vola una oreneta que ens passa revista. Hi som tots? Tímidament, per no mullar-nos, es van obrint les finestres. No totes. De casa estant veig qui està mirant la tele o l’ordinador, sense cap intenció de sortir a aplaudir.
I a les vuit en punt començo a picar de mans. De seguida a les finestres de la casa de davant van apareixent bustos aplaudidors. És com els retaules de les esglésies, dividits en caselles que a mi em semblen com les vinyetes dels còmics. El retaule dels aplaudiments. Cada casella, cada finestra, una història. Però quina història hi ha darrere de cada una?
Em crida l’atenció una senyora que sempre treu el cap acompanyada del seu gos. Aquest treu el cap i borda, acompanyant-nos en una mena d’aplaudiment animal. La dama el fa entrar, no fos cosa que es mullés. I és que cada matí el treu al terrat i el renta i raspalla com si fos el seu fill. Pensa que no la veu ningú, però jo la veig parlant amb ell. En aquest meu barri són moltes les dones que passegen el gos, de vegades “vestit” ridículament amb una mena d’abric. Ella n’és una. No deixo de preguntar-me “qui “ o “què” és aquest animal per a ella?
Davant mateix de casa, una noia, prima, estilitzada com una figura del Greco, aplaudeix finament, movent les mans com si fossin ales d’un colom. Va amb vestit de ioga, però amb les espatlles nues, desafiant el fred que fa. Per què serà que les dones -almenys en aquest petit recó de món- piquen amb les mans paral·leles i els homes amb les mans creuades? La noia fins ara sortia sola a aplaudir, però avui ha aparegut al seu costat un home alt, ben plantat, que li acarona el coll amorosament. Aquesta noia – em dic per a mi- és delicada, no gaire cridanera, però de portes endins de ben segur que és molt apassionada.
A sota, una nena surt també a guaitar. És de les que no falla cada nit. Més aviat sembla que bati palmes com els flamencs o que jugui a fer ritmes amb les mans. La seva mare es posa al seu darrere, li acarona els cabells i al final acaben convertint l’aplaudiment en un joc d’aquells que fan els infants quan entrexoquen les mans mentre diuen una cançó.
Un home, disfressat com si anés a participar al Tour de França, pedala a la seva bicicleta estàtica que té muntada al balcó. Pica de mans mantenint el mateix ritme que les cames. Molt seriós, de tant en tant em saluda com ho faria Jacques Anquetil als seus fans. Si això del confinament dura molt, per a ell serà com pujar al Tourmalet, penso. La dona surt un moment amb el davantal posat. Segur que està preparant el sopar mentre el nostre esportista d’elit conquesta el món.
A sobre, un matrimoni d’edat ocupen dues caselles del retaule. Ell, grassonet, pica amb desgana. Li somric però no em respon. Ella, en canvi, prima, sempre em saluda i em fa. Al matí quan soc al terrat de casa fent exercici, la veig feinejant, netejant la casa. Ella amb davantal, jo en pijama, ens mirem i ens sentim còmplices l’un de l’altra. Parlarà -no deixo de pensar-hi - amb els seus nets per Skype? Serà feliç amb aquest estaquirot de marit que té?
Guaito avall, a la terrassa de l’entresol, on cada dia surt una parella (ella sempre davant, ell darrere seu, guardant les distàncies). Avui, però, com que plou, tan sols puc veure’ls les mans, aixoplugats sota el tendal. Això sí, les dues banderes estelades, situades a cada cantonada del terrat i avui xopes d’aigua, marquen territori indepe. Seran d’aquella gent que pensa que amb la independència el virus ja el tindríem foragitat?
I s’acaben els cinc minuts. Es tanca el gran teatre del petit pati. Ens acomiadem fins demà. La nostra comunitat ha durat això, una petita estona. Quan acabi tot això, serem capaços de mantenir aquesta complicitat o tornarem cadascú a tancar-nos en els nostres cubicles? Quantes vides, quantes maneres de viure! Però si la vida no és diversitat, llavors què és?