El rellotge vell

Aquella quietud el matava, el consumia lentament com les minuteres del vell rellotge de corda s'anaven menjant les lentes hores a petites mossegades, degoteig constant de segons que sempre acaben per guanyar el pas feixuc del temps. Els dies es fan tan llargs quan esperes alguna cosa important.

L'habitació era senzilla però decorada amb molt d'encant: els mobles eren antics, d'aquells tant robusts que semblaven fets per aguantar el pas dels anys: el passat sempre té aspecte de llampec, però n'havien sobreviscut moltes, aquells mobles. Les parets, en canvi, contrastaven amb els mobles per la seva blancor immaculada: havien pintat l'interior de la casa durant les vacances d'estiu. Ara el sol es ponia cada dia més d'hora i una mica més cap al sud, de tal manera que, just abans d'anar-se'n del tot, banyava la capçalera del llit d'una llum roja i impertinent. Durant l'estiu, en Ramon preferia tenir els porticons blau cel de la finestra tancats, el sol era massa fort; en canvi durant la tardor gaudia amb aquell bany de sol, l'últim del dia, l'únic de cada dia. Era agradable sentir la darrera escalfor de l'estiu, puix cada dia l'ambient era més fred i l'aire més humit.

Quan arribava aquesta època de l'any, el fred li feia pensar que preferiria una cambra a la cara de llevant, per poder veure el sol cada matí, tot despertant-se amb la primera llum del dia. A més, des d'allí hauria pogut sentir la vida del poble; ara sols tenia per paisatge uns turonets llunyans i pelats per la intensa explotació forestal dels últims anys, així com la teulada d'un estable vell que també s'estava quedant sense cavalls: les coses canvien, a poc a poc, però canvien. Precisament, pensava en l'alegria que li aportaria poder viure a la part de davant de la casa. No només per poder-se despertar amb l'agradable i càlida carícia del sol cada matí, sinó perquè podria distreure's amb el pas de la canalla quan van cap a l'escola, amb la cridòria incansable d'aquells qui encara viuen la vida en el present més immediat. "La joventut porta alegria", pensava. I era cert. Després de l'hora d'entrada a l'escola, segurament el silenci no se li faria tant feixuc; fins i tot agrairia aquelles estones de calma que li permetrien ordenar els pensaments, no pas sense les interrupcions intermitents i aleatòries de la gent que, atrafegada, aniria a comprar pel poble, tot fent encàrrecs a corre-cuita i parlant amb gran cridòria de les coses típiques: el temps, la família, els maldecaps, els problemes per arribar a final de mes... Qui sap si s'assabentaria d'algunes xafarderies del poble i tot!
Cada dimarts, havent dinat, feia una migdiada més breu del normal, ja que vora les tres el visitava la seva germana. Ella era una noia enèrgica, a vegades fins i tot un pèl massa esverada, però li donava vitalitat, l'animava i li explicava coses del poble: curiositats, xafarderies. Ell l'escoltava atentament, com si d'una telenovel·la es tractés. En acabat parlaven de coses més transcendents, notícies de política o temes internacionals com els que acostumen a omplir els diaris. Abans de marxar, la seva germana sempre li demanava si necessitava res més, però ell s'hi negava. Sempre la mateixa escena:

- S'ha fet tard, haig d'anar a buscar la Marta a l'escola. Vols que et porti alguna cosa? Si necessites res, demana-m'ho i la setmana que ve t'ho porto.

- No, no, gràcies. Ja fas prou venint cada dimarts. No saps pas com espero les nostres tres hores de conversa!

Després d'aquestes frases, sempre idèntiques, es feien dos petons i ella marxava sense entretenir-se, sense girar-se per donar al seu germà una última mirada de complicitat. Ell ho entenia. L'estimava i no gosava demanar-li res que ella faria a contracor.

Després, es tornava a quedar sol fins l'hora de sopar. Durant unes setmanes el visitava el sol, per donar-li la bona nit amb un missatge càlid. A mitjans d'octubre, però, ja ni el sol es recordava d'ell, i havia de passar les tardes repetint els pensaments del matí, la majoria records, imatges viscudes un sol cop malgrat reviscudes mil vegades en aquell cul de llit. La més gran tristesa l'afligia quan, confós per l'embolic d'uns records massa gastats, no sabia distingir què havia viscut i què havia imaginat durant la llarga i avorrida estada en aquella habitació. A vegades la ment el traïa venent-li un passat que no era seu.

Era lletja aquella habitació: els mobles massa vells, gastats pel pas dels anys, i les parets tant blanques, impertinents per un home cansat com ell. I la quietud. Res es movia excepte la minutera del rellotge vell, que amb un tic tac constant anava engolint les hores avorrides del dia. De tant en tant, com per acte reflex, girava el cap devers la finestra dels porticons blau cel, cuitant els turons enllà, qui sap si esperant trobar-hi alguna novetat, alguna cosa per poder distreure la vista, per poder assegurar-se que allò era la vida real, i no un malson repetitiu i etern. Però no. Els turons el traïen cada vegada que els mirava, sense mostrar res mes que el seu llom erm i una eterna quietud immutable. La quietud. Per tot arreu quietud.

Però aquella quietud no el podia matar, malauradament. Sols el rosegava, com les minuteres roseguen les hores del vell rellotge de corda, marcant el pas del temps, tant lent per aquell qui espera alguna cosa important.