El relat del relat.

Un relat de: Joan Colom
A LA VANGUÀRDIA del dimecres 5 de gener de 2000, en la seva col·laboració setmanal "El Runrun", Quim Monzó va escriure l'article "El tema del tema", títol que tres anys més tard donaria nom al recull dels articles apareguts entre 1999 i 2001, editat per Quaderns Crema. Per no reproduir-lo íntegrament, hom pot copsar-ne la intenció llegint només aquesta frase: "Em refereixo al que són aquestes persones que no parlen de transports, de mitjans de comunicació o de peres llimoneres, sinó del tema transports, del tema mitjans de comunicació i del tema peres llimoneres." I he posat també en negreta al que són, cap a l'inici, perquè encara que la diatriba més ferotge (i la presència en el títol) se l'endugui la falca el tema, l'additament el que és o el que són, potser menys estès, també és objecte de sàtira. Ens ho trobem cap al final: "Tret d'alguna excepció, els polítics també es passen el dia amb el tema a la boca. Per això no em va sorpendre l'adscripció del conseller Pomés a la penya temàtica. En el que és el nostre país, està absolutament demostrat que per ser conseller no cal tenir cap mena de domini especial del tema lèxic ni del tema sintàctic, i com a mostra n'hi ha prou amb Vilajoana, que és conseller del tema cultural. En el que són la Gran Bretanya o França, a nivell del tema ministerial són impensables ministres que caiguin en el que serien clixés i falques d'aquesta magnitud, i menys amb la lleugeresa i assiduïtat amb què hi cauen el que serien els nostres."

Aprofito l'avinentesa per fer-li una objecció a l'optimista Sr. Monzó, encara que sigui amb tant de retard: no sé si, en la Gran Bretanya o França, a nivell ministerial seran impensables ministres que caiguin en clixés i falques d'aquesta magnitud, però en la Unió Europea no és tan impensable que un Rector exhibeixi un nivell de cutura general per sota de l'exigible a un batxiller, perquè el que ara escriu això, en la "Introducció sense vaselina" d'una publicació de novembre del 2010 que més val oblidar, va escriure: "Aquesta és una mostra de com burocratisme i defensa aferrissada del progrés són termes antagònics (i ara que la burocràcia de l'Espai Bolonya se suma a l'estatal, autonòmica i local, que el Déu catòlic ens agafi confessats!). Serà una minúcia irrellevant, que l'autor no voldria pas que fos interpretada com un atac personal a un dels cervells més ben moblats del socialisme espanyol (i conspicu representant de la majoritària ala jacobina del partit), però l'actual Rector de l'Institut Universitari Europeu de Florència, Dr. Josep Borrell, de qui aquest admira més els seus articles d'opinió com economista en EL PERIÓDICO DE CATALUNYA que la crònica dominical en el mateix diari, "Carta des de Florència", el va deixar perplex quan la del diumenge 8/11/2009, titulada "Un palau per al saber" començava amb aquesta frase, a propòsit de l'estada d'Stendhal a la ciutat en 1817 i l'aclaparament que el va envair a la vista de tanta saturació artística (reacció homologada anys després com a síndrome d'Stendhal): 'Contemplant Florència des dels turons de Fiesole, a la tèbia llum dels últims sols de tardor, és fàcil sentir la síndrome de Stendhal, aquella malaltia de l'ànima que el romàntic alemany va patir al descobrir la bellesa d'Itàlia.' Que el lector tregui les seves pròpies conclusions, de la perla que l'autor ha destacat en negreta, i passarem full...". Podem ser condescendents i tolerar que el més primerenc dels escriptors realistes passi per un romàntic, per l'època que li va tocar viure, però això d'alemany, en boca de tot un Rector de l'Institut Universitari Europeu de Florència, no diu massa a favor de la persona ni de la institució.

Perdoneu la marrada i torno al discurs principal. Abans que qualsevol dia el Sr. Monzó se m'avanci i m'arrabassi la paternitat del tema que tenia pensat, "El relat del relat" en aquest cas, m'apresso a enviar-lo a "Relats en Català", per dues raons: 1) perquè no crec que LA VANGUÀRDIA me'l publiqués i 2) perquè de relats va el tema.

No sóc filòleg però entenc que les acadèmies de llengua i els diccionaris normatius han de recollir la parla del carrer, argumentar-ne la pertinència o no i, si s'escau, homologar-la; el que no poden fer és ignorar-la d'entrada, perquè la seva missió és precisament encarrilar noves formulacions o nous usos de les existents, de manera que la llengua, organisme viu i en constant evolució, gaudeixi de bona salut. D'altra banda, sempre he sentit una profunda desconfiança per allò que mola, que és cool o, com diuen ara, que marca tendència. Per exemple, ¿qui els hagués dit a aquells pobres homes-anunci de fa seixanta anys, que es guanyaven la vida passejant-se pels carrers cèntrics de les ciutats emparedats entre dos taulers penjats de les espatlles i on hi figurava publicitat monogràfica o variada, o que transitaven, com si fossin gegants de festa major, dintre d'unes carrosseries de cartró que representaven ampolles de xampany (els francesos encara no ens havien empès a dir-ne cava); qui els hagués dit, repeteixo, que temps a venir el jovent de casa bona no sols no seria retribuït sinó que pagaria, i molt, per vestir prendes "de marca" i lluir aquesta marca de manera ostensible (els de casa no tan bona s'haurien de conformar amb imitacions comprades als basars xinesos, als mercats ambulants o als top-manta, però amb la marca falsificada també ben visible), en lloc de dur-la discretament estampada per dintre, com s'havia fet sempre? I el mateix m'ha passat amb el llenguatge a l'ús, però de tant en tant tinc dubtes sobre si voler-hi interferir ès una actitud progressista o conservadora, però quan m'interpel·lo en aquest sentit mai no en trec l'entrellat i segueixo fent el que m'agrada de debò, que és repartir llenya com aquella "Orden especial" d'Els Joglars que, al crit de guerra "¡Purgandus pópulus!", es dedicava a perseguir col·lectius susceptibles d'estendre la seva estúpida influència a tota la societat, en una sèrie setmanal emesa per La 2 fa vint-i-cinc anys. Obviament, tinc el dret, i fins i tot el deure, de comunicar-me amb els demés de forma conseqüent amb les meves opinions, però pel que fa als altres, ¿no hauria de deixar que cadascú parlés com li rotés i que la selecció natural, en connivència o no amb les institucions normatives oficials, s'encarregués de deixar cada mutació lingüística on li pertoqués? Esgotat el soliloqui, segueixo.

Fa aproximadament un any i mig que aquesta inquietud per la proliferació de usos lingüístics de dubtosa consistència es va traduir en una sèrie de comentaris penjats en el "Fil espontani linguístic" del fòrum de Llengua, Literatura i Història de "Racó Català", que normalment eren preguntes adreçades a "DK" (poca broma, que aquest senyor portava un blog de dialectologia i d'ictionímia mediterrànies) i que reproduiré parcialment tot seguit, prenent-me la llibertat d'introduir algun canvi.

El dia 21 de març de 2016 en vaig publicar un que acabava així:

"Si la temptativa de croada contra l'ús compulsiu de la falca "tio!" anava adreçada contra allò que qualificaria més d'argot lumpen que de vulgarisme, ara us proposo corregir el tir per elevació i començar a disparar contra un cert registre esnob (més que culte) del llenguatge. Per ordre més o menys cronològic,
- ¿Què n'opineu d'argumentar a nivell de o en base a?
- ¿Què n'opineu d'afirmar que d'alguna manera... (les coses sempre ho són, d'alguna manera)?
- ¿Què n'opineu de l'ús abusiu d'escenificar (quan, amb fer públic o donar a conèixer, ja ho entenia tothom)?
- ¿Què n'opineu de prendre com a hipòtesi de treball... (quan amb hipòtesi ja n'hi ha prou)?
- ¿Què n'opineu de contemplar un escenari... (quan ja existeixen els mots supòsit o hipòtesi)?
- ¿Què n'opineu de dir que el relat de tal partit polític o ideologia... (quan ja existeix versió)?
- ¿Què n'opineu d'empoderar els ciutadans... (quan ja existia apoderar, tot i que en aquest cas el neologisme es refereix més a conscienciar del propi poder)?
I així, per llogar-hi cadires. Només heu d'escoltar regularment els mitjans. A veure si us animeu!"

(Observeu que l'últim dels reprovats -empoderar encara l'acceptava- era precisament relat, sobre el qual tornaré més endavant.) Dos dies més tard, tornava a la càrrega i hi afegia:

"Per cert que, repassant el missatge de dilluns, m'he adonat que hi faltava la cirereta confitada: ofertar, que no veig per què calia com a especialització d'oferir. Ni sóc filòleg ni tinc nocions bàsiques de lingüística, però em dóna la sensació que, així com hi deu haver una relació evolutiva oferir -> ofrena -> ofrenar en la direcció de culte religiós, se n'ha forçat una altra oferir -> oferta -> ofertar en la direcció d'una de les regles de mercat. Però així com la generació d'un nou verb a partir del complement directe de l'antic no em fa mal a l'oïda, quan aquest complement directe prové del participi del verb primigeni, no sé, no sé...
Algun raconaire expert ens podria donar un cop de mà?"

A fi de mes, suposo que influenciat per declaracions polítiques que ja llavors ocupaven les primeres planes, em va donar per ficar-me amb una de les falques retòriques en voga:

"I és aquí on torno a llançar la xarxa per veure si algú em sap donar raó de mots o d'expressions que es posen de moda sense ser realment modismes. Ben al contrari, afecten transversalment moltes llengües. L'última, que tots haureu sentida en boca de polítics (sobretot, però no exclusivament), i darrerament en declaracions de Mariano Rajoy (en castellà, és clar) i de Carles Puigdemont, que ja és abastar un ventall ben ampli, aquesta: '...com no podia ser d'altra manera', reblant alguna afirmació."

I encara l'u d'abril insistia:

"M'acabo de sorprendre a mi mateix havent escrit '...com que la tecnologia gairebé ho permet tot...' en un comentari del fil 'Confessions' (fòrum Miscel·lània; no us confongueu amb el fil 'Confessions II' del fòrum Sexe).
¿A què es deu la progressiva substitució del mot Tècnica per Tecnologia, en gairebé totes les accepcions, quan abans la segona era metallenguatge? Ara, tret dels qui no han estudiat cap ofici però que es presenten com a 'tècnics', res no és tècnic sinó tecnològic.
El mateix ha passat amb Mètode i Metodologia. Ara ningú no afirma que en un estudi s'hagi seguit tal mètode sinó tal metodologia.
I no diguem quan un urbanista opina que en aquell barri predomina no un determinat tipus arquitectònic sinó una determinada tipologia. I suposo que així amb força paraules més.
Ja sé que aquest procés no és ben bé el mateix que allò que passava en els anys seixanta i setanta, quan en determinats ambients la impostació intel·lectual es volia aconseguir recargolant artificiosament els termes (concretitzar per concretar, i altres perles per l'estil), però ¿no n'estem fent un gra massa?"

Admeto que les relacions entre els mots i els seus significats varien amb els temps i que, a més, depenen del context. Però, de la mateixa manera que les noves realitats mereixen neologismes, si l'única alternativa són perífrasis rocambolesques ("fer clic" estaria en el límit just d'allò acceptable, per no haver d'instaurar "clicar"), opino que no hem de jugar frívolament intercanviant accepcions mentre els camps semàntics de diferents mots estiguin perfectament delimitats (parlar de delimitació no exclou que hi hagi ocasionals encavalcaments, és a dir, sinònims). I aquí és on voldria treure el tema del relat, paraula sobre la qual abans havia formulat la pregunta "¿Què n'opineu de dir que el relat de tal partit polític o ideologia... (quan ja existeix versió)?" Retòrica, la pregunta, perquè ja n'avançàvem una resposta; però n'hi ha d'altres, a més de versió: punt de vista, visió, interpretació... En els últims dies, ¿quantes vegades haurem sentit a dir, a comentaristes polítics o als mateixos protagonistes de l'enfrontament entre nacionalisme espanyol i nacionalisme català, per exemple a propòsit de l'u d'octubre (sigui quant a la participació, les càrregues policials contra defensors de la votació o quant als resultats d'aquesta), que cada bàndol tractava d'imposar el seu relat a través de les declaracions als mitjans de comunicació i de les imatges filmades? Per acabar-ho d'adobar, l'altre dia llegia, en EL PERIÓDICO DE CATALUNYA del divendres 13 d'octubre i sota l'epígraf "El pols independentista", un article de Xavier Bru de Sala que duia per títol "Poder, relat, majoria". A més del relat del títol, n'hi havia sis aparicions més, i a totes es podia substituir per raó, argumentari o justificació, i no pas per les equivalències consignades unes línies enrera. Fins i tot en l'última aparició, l'equivalència es feia explícita: "Segons reporta Tucídides, els representants de Melos, contraris a doblegar-se, s'emparaven en la raó i la justícia, és a dir el relat, però la resposta atenensa, fonamentada només en la llei del més fort va resultar inapelable i els habitants de Melos van ser exterminats o venuts com a esclaus." Puc discrepar de les opinions i del posicionament ideològic de l'autor de l'article, pero no de la seva competència filològica i literària: encara recordo com, fa uns trenta-cinc anys, en un programa de tarda a Ràdio 4, mai no defallia amonestant amigablement els interlocutors telefònics, majoritàriament adolescents, que assentien o preparaven el comiat dient "bueno...", i convidant-los a fer servir la fórmula correcta "bé" o "d'acord".

I ara ve quan el maten, senyores i senyors responsables de "Relats en Català", perquè en els pocs mesos que fa que hi participo mai no he vist clares les categories que heu establert per a que els enregistrats puquin qualificar temàticament els textos que envien: Assaig, Biogràfica, Ciència-Ficció, Crítica, Eròtica, Fantàstica, Històrica, Humor, Juvenil, Poesia, Policíaca, Política, Social, Terror i Viatges. Sobretot perquè trobo que hi manca Ficció, tret que considereu que Fantàstica ja la recull (jo crec que, per contra, aquesta té connotacions més restrictives) o que, per omissió, un relat no adscrit a la categoria Biogràfica ni Històrica es dóna per suposat que és de Ficció. Però, de la mateixa manera que admeteu que un relat pugui estar adscrit a més d'una categoria i que és concebible que una narració pugui ser Històrica i de Ciència-Ficció alhora (podria ser que la narració abastés èpoques passades i futures, sent històriques les primeres i de ciència-ficció les segones) o Biogràfica i Fantàstica (bàsicament inspirada en algú, però amb elements de ficció màgics o sobrenaturals), ¿com caldria indicar que en una narració realista coexisteixen elements biogràfics o històrics amb d'altres que són inventats? Per contra, en tant que aliens a la narrativa, trobo que Assaig i Poesia hi són de més, tret que complementin una altra qualificació (com podria ser un relat de tesi o en vers). Però aquí, un cop més, es troba a faltar la categoria addicional Ficció, que cobriria el buit dels relats que no són biogràfics ni de ciència-ficció, ni crítics, ni eròtics, ni fantàstics, ni històrics, ni d'humor, ni juvenils, ni policíacs, ni polítics, ni socials, ni de terror ni de viatges.

És clar que el discurs parteix d'una opinió que pot ser que no compartiu tots els relataires: que RELAT i NARRACIÓ són sinònims, o gairebé. Sense anar més lluny, el present text, que qualificaré com d'Assaig i de Crítica, crec que no és un relat en sentit estricte, tret que sigueu de la màniga ampla i accepteu els usos de relat que abans he comentat: versió, punt de vista, visió o interpretació, o també raó, argumentari o justificació. Però llavors, si tot s'hi val, ¿per què no canvieu "Relats en Català" per "Textos en Català"? Suposo que ja us ho haureu plantejat més d'una vegada, però no us volíeu arriscar que algun matemàtic us demanés la publicació d'una monografia sobre equacions diferencials o un reparador d'electrodomèstics us proposés la d'un manual per a usuaris d'algun model de rentadora de càrrega frontal. I que, encara menys, volíeu anar a petar a "Textos Literaris en Català", perquè és sabut que, quan un es posa deliberadament a fer Literatura en majúscula, és precisament quan la prosa surt menys intel·ligible i la poesia més carrinclona. I és que voler aplicar el rigor de la lògica formal a les arenes movedisses dels mots i els seus significats, i a les classificacions en funció d'aquests significats, és més pelut del que sembla.

Així doncs, havent manifestat que això jo no ho considero un relat, ¿encara me'l publicareu?

Comentaris

No hi ha comentaris, comenta'l tu primer

Ajuda'ns amb un donatiu

Ajuda'ns a pagar el manteniment de relatsencatala.cat Qualsevol aportació és més que benvinguda: