El Rei Truites

Sempre que la Xènia i en Pau estaven a casa dels avis, quan s'acostava al vespre i abans d'anar a dormir, deien un bona nit a l'avia i de pressa seien a prop de l'avi i li demanaven els hi expliqués un conte.

I també des de feia uns dies, li demanaven el mateix conte i l'avi, Miquel, joiós accedia i explicava de nou la història del REI TRUITES.

L'àvia cada cop els hi deia als néts....

-L'avi sap molts contes.... com és que sempre li demaneu el mateix.
-Avia és tan maco !
-M'agrada escoltar-lo una i altra vegada, deia la Xènia.
-Bé, doncs, us deixo. Jo ja me'l sé aquest conte.

Molt junts al costat de l'Avi Miquel uns ulls i orelles esperaven encandilats la història.

I l'avi Miquel començà.

Vet aquí, vet allà, en un Regne, al mig de muntanyes i valls, manava un Rei, benvolgut per la gent, doncs deixava viure.... menys en un tema. Llavors era un Rei molt temut.

Sols havia una llei curiosa que feia complir, sense excuses. Estava prohibir menjar truites. En aquell Regne no hi havia ous ni gallines i per tant ningú les cuinava ni les tastava.

El Rei, de nom oficial, Leopold, era conegut per la gent del regne i altres pobles veïnals, com el REI TRUITES.

Bocabadats, la Xènia i en Pau, seguien les explicacions de l'avi. Ja sabien el conte, però sempre algun detall afegit, li donava un aire nou.

L'avi Miquel fer una profunda respiració...

-Segueix avi !!!
-Continuo !

Un dia les avies i algun avi, cansat d'anar sempre a petar la xerrada al Bar, es reuniren en un graner d'una masia.

L'avia Margarida va dir en veu alta:

-Escolteu ! Cal fer quelcom ! Això no pot continuar així.
-Cert, afirmar l'avia Pepita. Tinc ganes de tornar a menjar un parell de llesques de pa amb tomàquet amb una bona truita de patata.
-Oi sí... què bona !!! fa tant de temps !!! corejar gairebé tothom.
-Calma, va intervenir l'avi Sisco, el Rei té els soldats i la força i no ho deixarà fer. És la llei.
-És la seva llei i no és justa. Les truites són un aliment. No les pot prohibir, digué una altra àvia.

Xiuxiueig general. La gent no es conformava amb aquesta situació.... però què podien fer...

De sobte, una veu del fons del grup va dir:

-Tinc una idea !
-Tothom es girà cap aquella veu.

Era l'àvia Isabel. Persona molt acceptada pel seu seny i experiència.

-Explica't Isabel.
-Demanem ajuda al Màgic Guifré.... no és lluny del Regne.
-I què pot fer un Màgic ?
-No ho sé. Li expliquem lo de les truites i...

Tothom convenir que era una bona idea i un grup, en representació del Regne, aniria a trobar-lo per demanar-li ajuda. I totes i tots acordaren mantenir el secret de la missió. Calia guardar molt bé el secret no arribés a orelles dels soldats ni del Rei TRUITES.

El màgic escoltà i acceptà fer un encanteri per solucionar aquella llei prohibitiva.

I una nit de lluna plena, al voltant de les 12, va iniciar la seva màgia, adreçant-la cap al castell del REI TRUITES.

Aquell matí, després de la lluna plena, va semblar a molta gent del Regne que el sol sortia amb molta força i color.

El Rei TRUITES baixar al menjador del Castell amb ganes d'esmorzar. Pel camí, li estranyar no trobar ningú. Ni soldats ni cambrers. No fer cas. I va seure. Tenia gana.

Mirar el plat de la taula i sorprès, molt sorprès, havien dos ous ferrats. Aixecar més el cap i tota la taula era plena de plats grans i petits, plenes de truites de tota mena. I no havia res més.

Cridar al cuiner.... no va aparèixer ningú... cridar als soldats i tampoc.

Molt enfadat agafà el mantell de la taula, i el va estirar... i tot el menjar, bé, totes les truites van caure per terra.

Enrabiat es tancà al seu despatx reial.

Al migdia, tornà al menjador i es trobà el mateix. Tot era recollit i a sobre la taula tot eren truites.

Va tornar a cridar... a cridar molt fort.... com crida un Rei.... però ningú es va presentar. El Castell semblava buit de persones. I així ho era.

Al vespre, tanmateix.

El Rei TRUITES no podia més. Tenia molta gana. Tot el dia no havia pogut menjar res. Bé, sí podia menjar, però havia de ser una truita.

Molt enfadat, se'n va a anar a dormir.

La Xènia i en Pau, reien. Ja sabien el que anava a succeir però volien escoltar-ho del seu avi.

I cap a la matinada, el Rei despertar.... i tenia una gana.... una gana....una gana molt gran....

I baixar a la cuina. Obrir la nevera. I la tancar de cop. Tota la nevera eren plenes de truites. No hi havia cap més menjar.

Va caure de cul a terra. Truites, tot eren truites....

La gana també apretava fort. I si provo un tros de truita ?

S'apropà a la nevera. Obrir la porta i agafar un tros de truita. Encara que estava freda, la va trobar bona. I provar un altre tros.

-Ai,Ai,Ai, aquesta truita és molt bona, digué el Rei i es va adormir a la cuina.

A l'endemà, va notar que dolçament unes mans el despertaven. Era una cambrera i el cuiner.

-Majestat, és hora de llevar-se. I si vol hora d'esmorzar .

L'acompanyaren al menjador.

A sobre la taula havia menjars de tota mena, formatges, fruita, i truites. Al Rei va menjar de tot, i també truites.

Després d'esmorzar, ordenar al seu capità que anés pel Regne comunicant a tothom que la LLEI DE PROHIBICIÓ DE LES TRUITES era abolida i que les truites eren molt bones.

Tothom celebrar aquesta ordre i van fer una festa i en aquella festa i tota la gent plena d'agraïment van invitar al màgic Guifré.

L'avi Miquel mirar al seu voltant i dos infants amb la cara dolça i somrient dormien arreplegadets.