El rei Roy

Una vegada hi ha via un rei... que ja començava a tenir una edat... i encara es mantenia solter. La cort -la del rei- volia que es casés i assegurés la seva descendència, però el rei Roy, que aquest era el seu nom, no estava per la feina. Ell ja vivia prou bé... i quan tenia alguna necessitat, ja s'ho solucionava sense complicar-se la vida.
Passaven els anys i el poble temia que el rei no es casés, i, que arribat el moment, el succeís el seu germà. El poble no és que s'estimés amb bogeria el rei. El poble tenia por del germà del rei que era un malgastador i no tenia cap consideració als seus servents. Això, això és el que els feia por.
Un dia, una vegada acabats de despatxar els assumptes oficials, el seu primer ministre, en Prudenci Bonabutxaca, li va dir:

-Roy -perquè en la intimitat li parlava de tu-. Ens hem de plantejar la teva successió. Ja tens una edat i t'hauries de casar.
-Però, Prudenci-digué, contrariat, el rei-. Tu ja saps que m'agrada la bona vida. Què faré jo amb una dona fixa? Què faré jo sense poder anar de gresca?
-Si que n'ets, d'innocent! Qui t'ha dit que hem de deixar de fer barrila? Jo, no!
-Ai, pillo, que et veig a venir! Tu el que vols és una tapadora oficial! Oi que sí?
-Home! Què vols que et digui... Sí!
-Fet! Fet!... Només que sigui per fer-te content.
-D'acord. I quan serà la boda?
-Ep! No corris tant... Primer, hem de trobar la parella... No et sembla?
-Perdó -replicà, escorregut, en Prudenci-. És veritat, primer, hem de trobar una mitja taronja que ens faci el pes.
-Què ens faci? Deus voler dir que em faci el pes a mi... que seré qui l'hauré d'aguantar.

Dit això, el rei es va fer un tip de riure, satisfet de la seva resposta.

-Més val que t'ho prenguis així. Haurem de mirar com tenim el ventall de princeses dels països veïns -digué amb displicència el primer ministre.

-- o O o --

Passaren els dies. Passaren revista de les princeses solteres... i passaren de llarg. No en van trobar cap que els acabés de convèncer.
Passaren més dies. Passaren revista de les dames solteres de l'alta societat del país... i, també, passaren de llarg. No en van trobar cap que els acabés de convèncer.
Passaren dies i més dies.
El primer ministre, que era una gran lector, un dia va trobar, o va creure trobar, la solució i es dirigí al rei amb aquestes paraules:

-Majestat, hauria de parlar amb vós en privat.

D'aquesta manera es dóna a entendre al lector que quan va dir aquesta frase no estaven sols.
El rei es va pensar que en Prudenci Bonabutxaca li volia proposar anar de tabola una altra vegada, i li va contestar amatent:

-Anem, Prudenci, anem.

I se'n van anar al despatx reial.

-Roy -digué en Prudenci així que va tancar la porta-. Roy, ja tinc la solució al nostre problema del casori.
-Voldràs dir el meu, de problema -digué el monarca, decebut-. O és que tu... també ets vols casar?
-I ara! No m'espantis! Jo sóc més jove que tu...
-Un parell de mesos, a tot estirar...
-Seixanta-cinc dies! -el rectificà ràpidament.
-Bé, tat se val! Digues el que volies dir. T'escolto.
-Com ja saps, a mi m'agrada llegir, m'agraden els llibre... Doncs bé, l'altre dia me'n va caure a les mans un... Un que... No cal que m'allargui. Anem al gra. Tenint en compte que, de princeses: res de res; de dames d'alta alcúrnia: res de res... Haurem de mirar entre el personal del poble... Organitzem un ball, al qual assisteixin les noies en edat de casori... i podràs triar i remenar.
-Triar i remenar! Segur? -va preguntar el rei amb uns ullets que li brillaven!
-És una manera de dir -contestà en Prudenci-. Què, què me'n dius?
-Home! No està malament del tot. I d'homes? També n'hem de convidar, d'homes?
-No queda més remei. Està mal vist que les noies vagin soles...
-Doncs... és una llàstima.

Al cap de poc, es va fer públic un ban, que els pregoners van difondre per tot arreu, que deia:

Gran ball a Palau

Al qual han d'assistir,
si pot ser voluntàriament millor,
totes les donzelles
en edat de casori del regne.

El rei Roy
escollirà la seva futura esposa
d'entre totes les assistentes

El ball se celebrarà el
28 de febrer de 1869

Tot el poble estava expectant. Semblava que havia arribat el moment. El rei es casaria. Ja era hora! Ja començava a passar-li l'edat. Moltes noies sospiraven. Moltes mares i molts pares també, i ja es veien dient a les seves amistats: "No ho sabeu? El nostre gendre és el rei!"

-- o O o --

El rei no va poder resistir tanta ballaruca. Ho van tenir de repetir en diferents caps de setmana. Entre ballades i trepitjades tenia els peus fets una desgràcia.
Ho van deixar córrer una temporada, per veure si el rei es refeia. En Prudenci Bonabutxaca estava una mica escorregut. La seva solució no va resultar ser tal solució.
Els metges de palau li van receptar, per dir alguna cosa, un canvi d'aires. A l'alta muntanya, respirant aires sans i sense fer gaires excursions, hi trobaria millora.
No s'ho va pensar dues vegades. D'acord amb el seu ministre Prudenci Bonabutxaca, van organitzar un viatge col·lectiu perquè sortís millor de preu, i, a més a més, tots dos s'hi van inscriure amb pseudònim. El rei es va inscriure com a Roy Rey, i en Prudenci Bonabutxaca com a Perfecte Bossaplena.
El poble va quedar molt afectat. El rei no havia fet fira, i moltes noies van tenir feina a repescar el promès que havien deixat.

-- o O o --

Ja portaven una setmana a Muntanyalta, menjant bé i bevent millor, i el rei... perdó, en Roy Rey ja començava a trobar-se força bé. Els peus ja no li feien tan de mal. Van començar fent excursions curtes.
Un bon dia van veure una ramat de bens i dues pastores encantadores.

"Calla, que lligarem!" va pensar en Roy.
"Aquestes belleses no van venir al ball" va pensar en Perfecte.

Les noies, en veure els forasters, van cridar dissimuladament els gossos i van agafar ben fort el seu gaiato. El pare els havia dit que els de ciutat eren uns poca-vergonyes, i que sempre anaven a la que salta. No sabien ben bé que volia dir... però... el pare era el pare.

-Hola, nenes! -digué en Roy.
-Hola, senyoretes -digué en Perfecte, que era més tímid.
-Què voleu? -remugaren les dues alhora.
-Una mica de companyia! -s'animà a dir en Roy.
-Una mica de companyia! Aquí teniu companyia!

I, mentre contestaven, les dues pastores els clavaren dues garrotades a l'esquena i els gossos els van empaitar fins arribar a l'hostal.
L'amo de l'hostal, ens veure'ls arribar tan precipitadament, els va dir:

-Ja torneu a ser aquí? Quina excursió més curta! El dinar encara no és a punt. Ja us ho he dit abans de marxar, que agaféssiu un cistellet amb unes bones llesques de pa amb tomàquet i pernil, que de beguda fresca ja en trobaríeu a la font de la Roureda...
-Para, para! -el tallà, mentre panteixava en Roy-. No ens faltava gaire per arribar-hi seguint les teves indicacions, quan hem vist dues precioses pastores...
-La Rosa i la Bel! Les de les trenes d'or! Sí, sí que en són, de maques -ratificà l'hostaler-. Són dues preciositats que embelleixen les muntanyes.
-Sí, però gasten una mala bava!... -protestà en Perfecte-. Ens han clavat unes garrotades!...
-Però -matisà en Roy- ho han fet amb una certa gràcia.
-El cert... -continuà l'hostaler-. El cert és que... Bé, com que suposo que ja sabeu que fa quinze dies hi va haver una citació general a palau... Aquell babau de rei que tenim, que aviat no s'aguantarà de vell...
-Més respecte -cridà en Perfecte.
-Deixa, deixa que s'expliqui -el tallà en Roy.
-Vaja! Sí que em sap greu. Vosaltres sou del règim, no? Ho hauria d'haver suposat! Perdoneu. Ho he dit sense cap mala intenció.
-Digues, digues... segueix.
-Perdoneu. Aquí a les muntanyes el rei no s'hi acosta gaire. Com que mai no hi ha eleccions...
-Continua -insistí en Roy-. Què anaves a dir de la Rosa i de la Bel?
-Ah! Sí! És que parlant de política m'exalto una mica. No ho faré més. Continuo -s'apressà a dir l'hostaler, veient que en Roy anava a posar cullerada-. La Rosa i la Bel, que són guapíssimes, volien anar al ball, per curiositat, per veure de prop el monarca i la seva trepa. Però el seu pare, que és republicà de tota la vida, no en va voler saber res i no les hi va deixar anar. Estan una mica enfurismades. Deuen haver vist que feu cara de ser de la capital... i heu pagat els plats trencats.
-Doncs, una mica més i ens obren el cap -remugà en Perfecte.
-Si ens els haguessin obert..., ara ens estarien curant... -sospirà en Roy.
-Això sí! -intervingué l'hostaler-. N'haurien tingut cura, de vosaltres. Tenen un natural molt bo. Segurament que a hores d'ara ja els deu saber greu haver-vos estomacat.

-- o O o --

La Rosa i la Bel, a l'hora de sopar, explicaren al seus pares el que els havia passat pel matí.

-Molt bé, filles! Ben fet! Segur que aquests dos titelles de ciutat us volien passar per la pedra!
-Què és això, pare? -preguntaren candorosament.
-Ja us ho explicarà la mare! -defugí la resposta en Llibert.

Les nenes, com tantes vegades, es van quedar sense cap mena d'explicació.

··· ··· ···

-Prudenci... Ara que estem sols, et puc tornar a dir Prudenci? -preguntà, innecessàriament, el rei.
-Oh! I tant! Només faltaria!
-Què et sembla... si demà al matí tornem a veure si trobem les pastoretes?... No estaven gens malament!
-No sé què dir-te -contestà en Prudenci-. La veritat és que una vegada superada l'estomacada, eren unes nenes dignes de tenir en compte.
-Fet?
-Fet!

-- o O o --

L'endemà al matí, tornaren a l'excursió. Portaven unes capses amb dolços de l'època. Quan arribaren veieren un pastor. Les pastores no hi eren.
-Escolta noi, que no hi són la Rosa i la Bel? -preguntà, decidit, en Roy, com si les conegués de tota la vida.
-No! -contestà el rabadà.
-Per què? -interrogà en Roy.
-Perquè avui és di
ssabte.
-I què vols dir?
-El que he dit, que és dissabte.
-I què passa els dissabtes, si és que es pot saber -ironitzà en Roy.
-Que la Rosa i la Bel fan festa. Jo els faig la suplència.
-I on les podríem trobar?
-A casa seva.
-I... on és a casa seva?
-A casa d'en Llibert, el seu pare.
-I on és la casa d'en Llibert?! -cridà en Perfecte-. I no em diguis que a casa de la seva dona.
-Justa la fusta! Com ho haveu endevinat?
-Pura intuïció -respongué, resignadament, en Perfecte.
-Viuen en una cabana a cinc minuts d'aquí. Veieu aquella muntanya d'allà?... Doncs passeu-la. Només començar a baixar a la dreta hi ha un petit bosc; és... per allà.
-Moltes gràcies -digueren, per dir alguna cosa els dos excursionistes.

··· ··· ···
-Mama, papa... Aquells dos que s'acosten són els d'ahir el matí.
-Semblen poca cosa -murmurà en Llibert.
-Van molt mudats, semblen uns senyorassos -manifestà l'Engràcia.
-Són molt bufons -certificaren les nenes.

En Llibert es va avançar cap als visitants. Quan ja els tenia ben a prop, cridà:

-Roy! Prudenci! Veniu aquí de seguida!

En Roy i en Prudenci es van quedar parats. En Llibert, el republicà, els havia conegut. La passarien magra. Encara es van espantar més quan van veure els dos gossos que els havien empaitat, posant-se cada un al costat d'en Llibert.

-Passeu! Passeu! No tingueu por dels gossos. Estant amb mi, no us faran res. Les meves filles ja ho van dir que us havien espantat una mica.
-Com... com ens heu reconegut? -preguntà, quasi sense veu, en Roy.
-No costa pas gaire. Les noies ens van explicar el que va passar ahir, i ara, quan us han vist arribar, ens han dit qui éreu.
-Nosaltres venim a disculpar-nos, no volíem molestar... Hem portat aquestes capses de dolços...
-Passeu, passeu. Aquí a sota aquesta parra corre una mica de fresca. Au, quissos, fora. Aneu... va... "Roy", ves cap al celler; en "Prudenci" ja et seguirà...
-Així que... així que aquests gossos es diuen Roy i Prudenci? -inquirí amb un fil de veu en Roy-. Quins noms... tan originals.
-És que, com sap tothom, jo sóc republicà de tota la vida.
-I què voleu dir amb això? -preguntà en Roy.
-Això, això, i què voleu dir? -preguntà en Perfecte.
-Llamps i trons! Què no ho enteneu? Tenim un rei faldiller i un primer ministre manefles i el poble una vida de gos. Doncs jo als meus gossos els poso noms de rei i de ministre. Ha, ha, ha!
-Home! Ja serà menys -digué en Roy.
-Voleu dir que no en feu un gra massa? -intervingué en Perfecte.
-Vosaltres, vosaltres sou addictes al règim. Es veu ben clar. Vosaltres aneu molt mudats. Vosaltres teniu pela llarga. Es nota que l'abilleu. D'aquesta manera, no costa gaire ser del règim. Però... el poble... el poble n'està tip, de mantenir reis i aristocràcies... Engràcia! -cridà, autoritàriament-. Porta'ns una gerra de vi ben fresquet i quatre olives per a fer el vermut.

Dit això, continuà.

-Perquè suposo que us vindrà de gust una mica de refresc?
-Oh! I tant -contestà en Roy.
-Moltes gràcies -digué en Perfecte, tímidament i mirant de reüll la més baixeta de les nenes.
-I la vostra dona! I les vostres filles, perquè no seuen aquí amb nosaltres -preguntà en Roy, esperançat de tornar a veure a la més alta de les filles d'en Llibert.
-No cal! L'Engràcia té feina... i les nenes l'han d'ajudar! Ja seuran a l'hora de dinar... Engràcia, que estem esperant!...
-Ja va, home! -contestà la seva dona-. Ja va. Tu molt criticar l'aristogràcia, però manes més que el de la corona!
-Va, dóna't pressa, que fa estona que esperem! -rondinà en Llibert. A continuació es dirigí a en Roy i en Perfecte-. No en feu cas... Aquestes dones... les has de lligar curt!
-No, si ja és veu que sou d'esquerres, ja! -digué, divertit, en Roy.
-És que no ho podeu dissimular gens! Teniu una mà!... -aprofità per dir en Perfecte.
-M'agrada que la gent sigui lliure. Ja ho veieu, jo tinc la llibertat de manar a casa meva; la meva dona té la llibertat que li deixo; les meves filles tenen la llibertat que els deixem entre la meva dona i jo, i... els gossos tenen la llibertat de menjar o no menjar els ossos que els donem. Ho tenim molt ben organitzat... Engràcia!
-I que n'ets, de pesat, Llibert! Què pensaran els nostres convidats? Si sou servits? Vi, olives i una mica de cansalada ben cruixent.

-- o O o --

De tornada cap a l'hostal, en Roy i en Perfecte anaven xerrant animosament.
-Pru... Perfecte, has vist quina nina que és la Rosa, la més alta...
-No està gens malament, però jo només tenia ulls per la Bel...
-Es clar, com que ets més baix que jo, t'has de quedar amb la més baixeta...
-Roy -digué, en to molest, en Perfecte-. Roy, això que ets més alt, ho tens entès malament. Només em passes quan portes la corona...
-Calla, calla, no em facis riure, si sempre camines de puntetes per semblar més alt...
Dit això, tots dos es posaren a riure i s'abraçaren. Seguidament seguiren la conversa en un to més seriós.
-Pru... Prudenci, què caram! Ara no ens escolta ningú. Em sembla que hem caigut de quatre potes. Aquestes noies ens faran passar per l'adreçador!...
-A mi el que em fa por és el seu pare. De totes maneres... elles... encara no saben res... dels... nostres sentiments...
-Que ruc que ets! Elles ho saben tot. Tot... i abans que nosaltres!
-Vols dir?...
-Vull dir!
-Però... sabent com pensen, qui els hi diu qui som!...
-Ja tens raó, ja...
-Roy! I si oferim un càrrec a en Llibert? Té les idees bastant clares. Podríem instituir el càrrec... el càrrec de... Conseller en Cap?
-Ben pensat! Donem-hi voltes, donem-hi voltes...

-- o O o --

Ja feia massa dies que estaven fora de servei. Havien de tornar a palau. Havien de deixar de veure les seves nenes. Havien de deixar de veure els seus sogres. A més a més havien de deixar de beure...
Es van acomiadar de les seves promeses. Amb els pares davant, naturalment; i en "Roy" i en "Prudenci", movent la cua i amb la llengua a fora.
-Abans no marxeu, us he de fer una pregunta -digué, seriós, en Llibert.
-Digueu. Què és el que voleu saber?
-Veureu... -continuà el Llibert, rascant-se la clepsa-. Veureu, us he agafat estima... què caram! Però això no vol dir que no continuï sent republicà de tota la vida. De què treballeu vosaltres?
-Som treballadors de palau...
-Llamps i trons! M'ho temia! M'ho temia!... Però primer la felicitat de les meves filles... Quan cobreu?
-Una quantitat que em fa vergonya dir -contestà en Roy.
-A mi, encara em fa més vergonya. I això que no cobro tant -digué en Prudenci.
-Amb això, no m'heu dit res. Encara no sé, si la vergonya és perquè cobreu poc o perquè cobreu massa.
-Si és per les vostres filles, no patiu. Estem ben situats a la vida.
-Ja em dono per satisfet. Ara quan tornareu?
-Anem a enllestir quatre coses. En quinze dies tornem a ser aquí.
-Què ens podem acomiadar de les noies? -quasi pregà en Prudenci.
-Ja ho heu fet! Home! No abuseu! Aneu, aneu, no feu tard!

-- o O o --

Quan arribaren al palau no hi havia gaires novetats. Bonpaís estava tranquil. El poble, la plebs, en principi, havia estat una mica neguitosa, perquè creia que amb els saraus que s'havien organitzat, els cauria algun impost nou. A mida que anaven passant dies, veieren que això no succeïa i s'anaren tranquil·litzant.
En Roy i en Prudenci revisaren molts impostos. Rebaixaren molts honoraris de les altes jerarquies: els seus, els primers.
Havien passat més de quinze dies. La Rosa i la Bel, en Llibert i l'Engràcia pensarien que eren uns pixapins de capital sense paraula. Havien de tornar a Muntanyalta... però tenien obligacions...

-Prudenci, enviarem a buscar les nostres pastores -decidí en Roy.
-I els nostres sogres. No oblidem que hi tenim un futur Conseller en Cap -afegí en Prudenci.
-Dóna les ordres oportunes perquè els vagin a buscar.
-Tot seguit!

··· ··· ···
Van venir tots, ovelles i gossos inclosos. A les noies, el fet de trobar-se que els seus promesos eren el rei i el primer ministre no les va molestar gens. Ara!, això sí, que les enganyessin amb el nom ja és una altra cosa... amb la quantitat de roba que havien brodat!
En Llibert, de primer, es molestà molt... Però, què hi farem! Les filles, primer. Se sacrificaria per elles!
L'Engràcia va veure de seguida que ja n'hi havia prou, de treballar!
Els gossos van deixar de menjar solament ossos.
El poble, la plebs, contenta de veure's sense tanta càrrega d'impostos i, possiblement, amb la successió en vies de solució.
En Roy i en Prudenci, que ja tenien una edat, van comprendre que ja els venia bé que els tinguessin ben amarrats.
En Llibert, així que li oferiren de ser el Conseller en Cap, s'hi llançà de cap. Ell, ell, de sempre... de tota la vida... havia estat un re(i)publicà.


-- o O o --

N. de l'A. - Algú, no sé qui, em va dir una vegada: "Hi ha una frase que diu: Hi ha polítics que són d'esquerres solament perquè encara no han arribat al poder."

***

La Rosabel de les trenes d'or és una obra d'en Josep M. Folch i Torres. Els noms s'han posat en clara referència, i, sense cap mala intenció.