EL REI QUE NO VOLIA MORIR

“La història no és actual, per bé que podria ser-ne, en part. Mai no hi ha res nou del tot. Parla de reis, de mags, de l’egoisme i de l’ambició humanes; en definitiva, no hi ha qui se’n salvi en un moment o altre de la seva vida, sigui quin sigui el color de la sang, blava o vermella, que corri per les seves venes.
Un rei i un mag són els protagonistes d’un conte que Gianni Rodari explica en els “Cuentos por teléfono”, amb el títol de: “El rey que iba a morirse”.
La història que segueix es basa en la mateixa idea però des d’un punt de vista i circumstàncies diferents.
El rei no ha estat coronat, en el sentit que no porta corona ni s’asseu a cap tron. De rei en té tan sols el nom, li diuen el rei de l’acer, i el seu seient és al voltant d’una taula de Juntes que presideix habitualment.
El mag tampoc n’és de mag, tot i que sovint voldria ser-ne, ateses les difícils circumstàncies en què es troba l’economia, del país en general i la del sector de l’empresa que ell assessora, en particular. És l’home de confiança del rei que espera d’ell que faci miracles.
En aquests moments s’han quedat sols en acabar una reunió important amb els accionistes en la que han plantejat, per unanimitat, la possibilitat de la jubilació del rei, la qual cosa ha sorprès desfavorablement a l’interessat que no en té cap intenció, a pesar d’haver sofert recentment un lleuger atac de cor.
Aquest ha estat el motiu de què els dos, el rei i el mag, continuïn asseguts a la taula, ara isolada enmig de la gran sala, mirant-se de fit a fit.
L’home madur, emprenedor, el gran empresari que té el poder, no està disposat a abandonar les regnes; això ho saben prou els dos. El jove, malgrat comptar amb la confiança del rei, encara és a les seves ordres, li consta el recolzament que tindria dels altres directius arribat el moment. Han deixat ben palès el seu interès pel canvi.
La situació és tibant, no pel que es diuen en veu alta sinó pel que pensen. Recorren a la ben entesa que existeix entre ells i es relaxen. No perdran la calma, les presses no són bones quan es tracta de decidir.
L’un encara pot donar molta guerra, fer valdre la seva imatge, plantar cara a les adversitats, es diu. L’altre, hi està d’acord, però li recomana que tingui cura, que disminueixi el ritme frenètic que imposa en la seva feina.
En tornaran a parlar, sense tardar massa, acorden. Acaben la conversa per atendre la visita que ambdós esperaven i que, tot just, ha trucat a la porta.
Es tracta d’una dona atractiva, lluny encara de la maduresa, que trepitja amb fermesa d’executiva el parquet de l’estança, com si ja sabés que aquell espai algun dia li seria familiar.
L’han seleccionat per ocupar el lloc de secretària d’actes, adjunt a direcció. Els homes tornen a mirar-se de fit a fit, altre cop. Aquesta vegada com preguntant-se qui serà l’afortunat que en sigui el cap després de prendre la decisió que tenen pendent. La figura i la presència de la dona es val la pregunta, realment.
Pocs dies després, amb la conversa i les decisions encara pendents, els fets es precipiten i la pregunta deixa de tenir sentit.
Es celebra un funeral on hi són els alts càrrecs de l’empresa. A la presidència hi ha el rei, molt afectat; en el taüt hi reposa el mag, amb la laxitud del rostre pròpia del qui ja no és en el món.
A la secretària no l’ha vist ningú durant la cerimònia ni abans de tapar el fèretre. Ella, però, amb un altre aspecte, invisible als ulls, hi és present. Rumia sobre la malifeta comesa; l’havien enviat a complir un encàrrec però ella, que és independent i imprevisible, o sigui, molt seva, s’ha enamorat del més jove, del mag, i se l’enduia amb ella en el seu viatge al més enllà.