El reflex

Vaig arribar en aquell poble després de molts dies caminant sol i sense un destí concret. Només d'entrar-hi vaig veure que era un indret molt peculiar ja que de seguida em vaig adonar que hi havia tres tipus d'habitants ben distingits: els blancs, els negres i els transparents. Un cop allà em van explicar que quan les persones naixien eren normals i corrents, com a la resta del món, però a mesura que creixien i es formava la seva personalitat es definien, irremeiablement, amb un dels tres tipus.

Els blancs eren aquelles persones aparentment bondadoses. Duien a terme actes que beneficiaven a tots els ciutadans, ajudaven a qui els necessités i eren generosos i complaents amb els seus veïns. Els elogis, agraïments i afalacs del poble els donaven el poder suficient per pregonar lliçons de moralitat, fer gala de les seves bones intencions i fins i tot tenien la potestat absoluta de jutjar quan es presentava un conflicte. Eren els més admirats però darrera del seu color clar i radiant s'hi amagava pèrfidament la hipocresia i la supèrbia: ajudaven als seus companys però només per sentir-se realitzats, demostraven empatia però no la sabien utilitzar per solidaritzar-se amb aquells que patien algun mal, podien plorar davant d'una crueltat encara que en fossin els responsables i eren experts en demanar perdó després d'haver comès qualsevol crim despietat. Les persones blanques eren sense cap dubte les més perilloses, però la realitat era que la calidesa de la seva llum ens hipnotitzava a tots.

Els negres eren tot el contrari. Excèntrics i solitaris no s'avergonyien del seu egoisme ( de fet més tard vaig descobrir que tots ho som, d'egoistes, però només ells n'eren conscients i fins i tot n'estaven orgullosos). Tampoc els importava mostrar-se obscurs, misteriosos, abstrets i fins i tot una mica sinistres. Normalment saludaven poc a no ser que aquell dia tinguessin ganes de passar una estona en companyia, no tenien massa traça en adaptar-se a les diferents situacions del poble, eren pocs el que participaven en les festes comunes i de tots els oficis de la vila el hi tocava fer sempre les feines més dures. Quasi mai no trucaven a la porta del veïnat per saber si tot estava bé però quan anaven maldades de veritat la foscor opaca dels seus cossos els permetia veure amb més claredat que a la resta quan les persones del seu voltant patien de debò, i mai no podien negar un cop de mà quan se'ls necessitava. Amb humilitat i timidesa eren capaços de donar-ho tot sense res a canvi.

Finalment hi havia els transparents. Aquests no eren bons ni dolents i encara que ho volguessin no podien amagar la seva verdadera personalitat. Cadascú tenia els seus propis defectes i les seves virtuts, i sabent que es compensaven unes amb les altres, no se n'amagaven. Tímids, atrevits, antipàtics, irònics, envejosos, covards, golafres, perfeccionistes, intel·ligents, romàntics, pessimistes, dèbils, lleials, conformistes, traïdors, sensibles, perdedors, soferts, dependents, despietats... Tots hi tenien cabuda i cap s'avergonyia de demostrar-ho. Translúcids i senzills, els transparents escassejaven en aquells societat.

Els primers dies de ser allà jo era com un nen ja que encara podia lluir tots els meus colors. Em van advertir, però, que amb el pas del temps jo també em definiria com un dels tres tipus, tot i que de moment no podia saber amb certesa quin. Impacient, vaig esperar. És cert que el meu aspecte no canviava però començava a notar que la gent em mirava i em tractava diferent dia a dia. Llavors ho vaig entendre. Jo ja havia fet el canvi extern però eren només els altres els que em veien blanc, negre o transparent. Per estar de la meva hipòtesi segur vaig anar a parlar amb l'home més savi de tots, que era tal i com me l'esperava: transparent.

- Mira noi, - em va dir mirant-me als ulls - Només hi ha una manera des saber de quin color ets ja que cap habitant del poble pot revelar-li a una altre en quin grup pertany. Ho ha de descobrir un mateix mirant-se al riu que hi ha a la sortida del poble. Són molt pocs el que s'hi ha atrevit, la majoria prefereixen ignora-ho...

No m'ho vaig pensar ni un sol segon i vaig sortir corrent en busca d'aquell mirall natural. Hi vaig arribar esbufegant, encuriosit i frisant per saber què m'hi trobaria. Desitjava ser transparent, saber que acceptava els meus defectes i valorava les virtuts; ser una persona de confiança, tot i que ben mirat això també em feia molt vulnerable i a la vegada podria ser jutjat fàcilment i sense tenir massa recursos per la meva defensa. Potser el millor era ser negre i ajudar als altres, encara que això suposava ser una persona desprestigiada i solitària, i el pitjor de tot era que els blancs em podrien condemnar injustament. I si era blanc? I si tota la vida havia cregut fer el bé quan en realitat s'amagaven intencions molt més obscures? I si m'havia dedicat a coaccionar aquells a qui estimava pel meu propi benefici? No, jo no volia ser així, i si ho era no ho podria suportar.
Ja era a la vora de la riba i les cames em tremolaven. Mai a la vida havia estat tan neguitós ni havia tingut tanta por. L'ansietat que em generava la idea de ser una persona diferent no em deixava avançar. No podia, no m'atrevia i, finalment, no volia. No era prou valent per conèixer qui s'amagava darrera d'aquell reflex.


I vaig fugir d'aquell indret remot sabent que mai més tindria l'oportunitat d'obtenir la resposta.