"El reflex"

Un relat de: susannacruz
Deien que estava boja. Em dic Amelia, Èlia per els amics, vaig néixer l´any 1985 en una masia del terme municipal de Tregurà de Dalt a la comarca del Ripollès.
Sempre tinc present el dia que la vida em va fer un gir. Sortia de l´escola amb la meva amiga Júlia i com sempre ens vam quedar bocabadades davant l´aparador de la fleca Cabanach de Camprodon. Hi feien uns massapans tan tendres que es desfeien a la boca: el pare sempre deia que hi posaven una poció màgica. De sobte, em vaig fregar dues vegades els ulls. No podia ser, el vidre reflectia la figura fina de la Júlia però la meva silueta era doble.
- Júlia surto dues vegades al vidre!
- Apa Èlia què has begut?
- No m´hi veus? Mira em moc i ella també! Que divertit!
Tota moixa vaig marxar cap a casa. Reconec que estava una mica espantada i encuriosida alhora. La nit va ser intensa, els llamps ensordien la casa, la mare va venir a acaronar-me la cara vora les dues de la matinada i a poc a poc els ulls s´em van anar tancant. Un dia nou començava i se sentia el cant del gall que mai badava. Vaig anar a fer un petó als pares i a esmorzar la llet amb cereals a corre-cuita. Abans de marxar m´havia de pentinar els cabells negres com el carbó i mirar-me al mirall per guaitar la meva incipient bellesa. La mare em cridava enfadada i jo plantada com un estaquirot davant del mirall. No em podia moure, tremolava i els batecs del cor ressonaven dins del cap: el mirall mostrava la meva cara amb els cabells recollits i un somriure picaresc però a menys de cinc centímetres hi veia un altre cara idèntica a la meva que duia els cabells deixats anar i els morros enfarinats de cacau, mama!
Va ser una commoció per als meus pares. Era incapaç de mirar-me a un mirall sense veure-la a ella, la meva doble. Els amics de l´escola no van trigar a dir que era rara i que veia fantasmes, les mestres em miraven amb respecte i ni tan sols la Júlia em creuava una mirada. El meu interior es mostrava furiós, no entenia el motiu de l´espectre del mirall i la meva reacció va ser trencar tots els miralls que trobava.
Els dies transcorrien galopant sense pausa i també els mesos i aviat va passar un any, dos anys, tres anys, quatre anys. Només el temps va provocar una espècie de normalització a les meves visions, que vaig interioritzar amb naturalitat. La por va anar donant pas a una dependència de la imatge d´aquella nena que va anar creixent a mesura que jo també ho feia. Quan em sentia sola ella era la meva companya davant l´espill. Li explicava les meves alegries, les meves tristeses, els meus pensaments més íntims, i de mica en mica la meva por va ser que un dia deixés de veure aquella imatge tan pastada a la meva.
Recordo el dia del meu quinzè aniversari. Vam sopar pa amb tomàquet i els pares m´havien fet un pastís de xocolata exquisit amb unes espelmes vermelles al cim. A casa teníem el costum de demanar un desig quan les bufàvem però ho fèiem en veu alta. Ho compartíem tot, fins i tot els desitjos. Els pares tenien la cara il•luminada per la tènue claror de les espelmes i estaven expectants al meu desig, i jo sense pèls a la llengua vaig dir: “Que mai deixi de veure el reflex de la meva doble, però que algun dia descobreixi el motiu de les meves visions perquè en aquesta vida tot té un perquè”. La mare va esclatar a plorar i vaig començar a veure les imatges borroses:
- Mare, si us plau, no ploris. He après a conviure amb la seva imatge.
.- Aquest es el problema, filla, que això no és normal, no podem seguir fingint que aquí no passa res.
- I què vols que hi faci? No vull que pateixis.
- Doncs et demano, filla, que acceptis ajuda d´un psiquiatre i així sabrem quin és el motiu de les teves visions.
- Això que em demanes no es fàcil però per vosaltres, mare, ho faré.
Una setmana després em trobava asseguda a la consulta del doctor Comes, psiquiatre especialista en adolescents. El doctor era baixet i no tenia ni un sol cabell al cap però a la barbeta hi tenia una selva. Era força graciós, gairebé còmic. Em va demanar que expliqués quan i a on vaig veure per primer cop el reflex de la meva doble, si algun dia no havia percebut la seva imatge, si em suposava un malestar i com eren les meves relacions amb els amics. Sincerament, per respecte a la mare que no li vaig dir i què collons t´importa. Vam sortir de la consulta que ja teníem hora al cap de dues setmanes, afany recaptatori.
A mi les visites al psiquiatre no em provocaven ni el més mínim interès. Les meves prioritats eren els amics i mantenir-me en cinquanta quilets, estar guapa era primordial. La mare, en canvi, cada dia restava més trista: mirada apagada, apatia, desànim... Intentava parlar amb ella tot el necessari perquè entengués que jo feia una vida totalment normal, ella no havia de patir. Em donava la sensació que qui necessitava anar al psiquiatre era ella. La situació la sobrepassava jo no entenia aquella enorme afectació. Cada vegada que li parlava del meu reflex sentia com si li posés la mà dins el cor i li remogués alguna cosa.


Imagineu per un moment que algú us explica una situació com aquesta, que pensaríeu? I ara penseu què passaria si us passés a vosaltres essent conscients que teniu el seny intacte.
Una, dues , tres, fins a setze visites amb el doctor Comes per calmar l´ansietat de la mare. Jo rebia les sessions, ella mostrava els resultats positius. Efecte placebo ni més ni menys. No s´ha de ser diví per esbrinar el diagnòstic del psiquiatre: personalitat paranoide. L´Èlia paranoica, això és el que necessitava sentir la mare. Ni em vaig immutar. Aquella mateixa nit havia quedat amb els companys d´institut per fer un treball del canvi climàtic. Vam buscar informació a pàgines web de meteorologia però el rincón del vago també va ser d´utilitat. Va sonar el timbre, era un noi de telepizza que portava unes pizzes delicioses de formatge i bacó. Em vaig apropar al noi i amb to grotesc li vaig dir: “ L´any 2016 el canvi climàtic haurà estat tan gran que ens ofegarem a causa de la falta d´oxigen de l´aire, haurem de fugir cap a altres planetes”. La Marta, la Laia i en Miquel reien com bojos i mentre sopàvem els vaig dir que si tenia personalitat paranoide m´havia de comportar com a tal ,no?. Ells em van començar a fer proposicions de causes de les visions: que si era jo en un altre vida, que si aquella noia realment existia.
El dia següent un impuls em va portar a indagar el motiu de tot plegat, a fer-me qüestions i vaig prometre´m no parar fins que trobés el perquè. Disposada a qüestionar-ho tot, vaig llegir llibres de fets paranormals, de visions, de psicologia, i de sobte un somriure per sota el nas va demostrar que havia trobat la ruta d´inici: els aparells electrònics eren susceptibles a presències i ànimes que són en un altre dimensió i les càmeres de vídeo o fotogràfiques poden captar imatges que nosaltres no percebem. Exacte! Una càmera fotogràfica possiblement també la reflectís! Ben entusiasmada vaig córrer a comprar-ne una d´alta resolució. Llavors encarà funcionaven amb rodet.
Volia demanar a la Marta que em fes una foto mentre em mirava al mirall, però no va ser aquesta la manera amb què vaig obtenir la resposta. Entre el menjador i les habitacions de la casa hi havia un passadís llarg i ample, i al final un sofà vell de l´àvia restava fred i descordant davant un mirall enorme. Era el meu preferit perquè podia observar-la de cos sencer i la veritat és que posava la pell de gallina l´ enorme semblança. Una nit no podia dormir anar pensant en ella. Però qui carai era? Ben decidida vaig asseure´m al sofà de l´àvia i la guaitava. Per a mi les hores no passaven però per la mare sí. Em deia: “Èlia que fas tanta estona aquí plantada com un estaquirot?” . No va trigar a fregar-se les mans, anar amunt i avall del passadís. Es podia intuir la suor de la mare, la seva ansietat s´olorava en l´aire. “Ja està bé, Èlia, no puc més!” , va dir la mare. I de seguida la vaig tenir davant meu fent una foto amb la càmera que jo havia adquirit, “li portaré al psiquiatre perquè vegi que malament estàs”. “Ai mare, que carai et passa!”
Al matí següent vam decidir anar juntes a revelar les fotos, ella amb l´entusiasme de poder mostrar-ho al psiquiatre, jo amb les ànsies de saber què reflectiria la foto. Una vegada vam ser a la botiga de Julià Fotògrafs, l´home ens va dir que tardaria un parell d´hores a tenir-ho llest. “Anem a fer un vol pel mercat municipal” li vaig dir a la mare. Vam comprar salsitxes a la carnisseria de l´Enric, cuetes de rap a la peixateria de la Rosa i verdures a la parada d´en Robert. Heu sentit mai els batecs del cor al cap? Jo sí, aquell en va ser un de dia. Els carrers per arribar al fotògraf es feien eterns, el cap em feia voltes i em costava respirar. En Julià ens va rebre alegre com de costum i ens va donar el típic sobre tancat dels fotògrafs. La mare el volia obrir allà mateix i l´hi vaig agafar secament: “Mare, millor a casa.”
La mare i jo ens vam asseure a la taula de la cuina. Les mans em tremolaven. Va ser la mare qui aquest cop em va prendre el sobre. “Si tan sols es una foto per al psiquiatre, filla meva” . Obrí el sobre, tragué la foto. Cara pàl•lida , mans nervioses, ulls negats, aquesta era la mare, la mare en veure la foto. Després es tirà al terra i esclatà a plorar. La foto va quedar bocaterrosa. La primera reacció que vaig tenir va ser aixecar la foto. I érem allà, jo i ella, ella i jo, un reflex una de l´altra.
“Mare, què et passa? Hauries d´estar molt contenta, ara ja saps que no tinc personalitat paranoide. Estic bé mare, mira la foto, no t´enganyis més, no tinc cap problema”. No filla, no, el problema és meu. No entenia què volia dir la mare amb allò.
Va ser la nit més llarga que recordo, la mare, el pare i jo asseguts al sofà. La mare prenia una til•la, el pare un whisky i jo la veritat és que al final de la nit hauria necessitat un porro de marihuana. La mare va fer un monòleg:
“Elia amor, saps que t´estimem moltíssim i que en cap cas et volem fer mal, sense tu la nostra vida estaria buida, estèril, no tindria sentit. Quan el teu pare i jo vam començar a festejar tan sols teníem quinze anys i un any després una relliscada va portar a un embaràs no desitjat. Durant els anys vuitanta això va portar un gran ressò a Badalona, per aquesta raó vam anar a viure a Tregurà de Dalt, un poble llavors fantasma. Buscàvem la llibertat, la insociabilitat, no estàvem disposats a viure envoltats de rumors i males mirades. Recordo el nerviosisme de la primera ecografia. Va ser a Ripoll amb el doctor Narcís Alart. Ens va atendre afablement, es notava que tenia una mentalitat oberta, més liberal. El pare i jo esperàvem impacients la confirmació del doctor que tot estava bé i la sorpresa va ser quan ens va confirmar que les nenes estaven bé. Plec de la nuca correcte i mides estàndards, tenint en compte que portes bessones, va dir. No ho podíem creure. No teníem recursos per pujar un fill, però amb molt esforç ho aconseguiríem però com ho faríem amb dos? Li vam explicar al doctor la problemàtica de falta de recursos i ens va dir que a vegades val més la pena donar en adopció els fills que donar-los una mala vida. Només volíem el vostre benestar, que tinguéssiu una vida feliç però vam ser incapaços de renunciar a totes dues. Va ser una decisió molt dura i ens va portar foscor a la nostra vida, però sí, filla, sí, vam donar en adopció a la segona de les nenes en sortir, no vam voler ni veure-la. Segons els serveis socials la va adoptar una família rica de Tarragona. No hi ha dia en aquesta vida que no pensem en ella. Vam cometre un gran error, un error irreparable, ens va deixar un buit molt gros. Cada vegada que parles del teu reflex, no puc evitar pensar en ella”.
Imagineu per un moment la meva cara, la sensació desconcertant de no conèixer ni els propis pares. Nit llarga, nit humida dins un coixí moll.


Van anar passant els dies. Els amics notaven que havia alguna cosa dins meu que anava a contrarellotge. No els hi ho vaig explicar, però van ser setmanes dures, apàtiques, desconcertants. Tot plegat em va suscitar un munt de preguntes, preguntes que en un primer moment intentava apagar però després van esdevenir incontrolables: Com devia ser ella? Quina vida devia haver tingut? Era feliç? Sabia que va ser adoptada? I si ella era el meu reflex?
Ara tenia un repte, un repte que em donava una raó forta per viure amb ganes i esperança. L´objectiu de la meva vida era trobar la meva bessona, seria una tasca dura probablement dolorosa, però ho aconseguiria. Per on havia de començar? Potser la mare tenia documentació de l´adopció, o jo mateixa podia intentar de parlar amb el Doctor Alart. Un sol enigma i molts buits per omplir.
El primer pas va ser revisar la documentació dels pares. Res, tot secret només els van dir de paraula que els adoptants eren tarragonins. Vaig posar-me en contacte amb el doctor Alart de l´hospital de Ripoll i va proposar-me de concertar hora i atendre la sol•licitud. Quina sorpresa va ser veure el doctor, un noi jove d´uns trenta anys. Allò no rutllava:
- Doctor Alart? - li vaig dir.
- Sí, sóc jo.
- Hi ha algun altra doctor Alart?
- El meu pare, metge durant trenta anys d´aquest hospital. Malauradament va morir ara fa tres anys d´una insuficiència renal.
- Caram, em sap greu. Em podria dir quin és el procediment per obtenir informació d´una adopció feta fa quinze anys ? El seu pare va ser el ginecòleg que va atendre el part.
- Èlia, la informació sobre adopcions és totalment confidencial i l´organisme que les gestiona és l´Insitut d´Acollida i Adopció de Catalunya, però t´anticipo que no es pot donar informació sobre famílies adoptants. Et recomano que et treguis del cap buscar una persona adoptada, no en podràs obtenir informació, com a màxim podries anar a un programa televisiu i explicar la història.
Tot plegat em va guiar per saber quines eren les possibilitats. Ostres, anar a un programa em semblava agosarat. Sortint de l´hospital vaig trucar a la Marta, era de confiança i necessitava que algú m´escoltés. Vam anar al bar Casino de Camprodon i una bona coca-cola em va refer. Les hores es van parar, els ulls de la Marta estaven atents, immobilitzats, expectants. De sobte, es va aixecar, se´m va apropar i em va fer l´abraçada més sincera que mai ningú m´havia fet. “ No estàs sola Èlia, compta amb mi per trobar ta germana”, va dir la Marta.
A les onze de la nit obria la porta de casa, la mare preocupada perquè últimament arribava tard i no avisava. Us estranya? . Una bona dutxa freda em va anar bé, em va refrescar i posteriorment un impuls de mirar-me em va arrossegar fins al mirall del passadís de casa. De nou, asseguda al sofà, observava el reflex perfecte de qui jo ja anomenava germana. “Ets tu oi?”li vaig dir. No vaig obtenir resposta.
Faltaven dues setmanes per a final de curs i després començaven les esperades vacances d´estiu. Només pensava que tindria més temps per indagar sobre la germana que m´havien robat. La Marta, la Laia i en Miquel volien celebrar el final de curs anant a Port Aventura. Jo no hi havia estat mai i vaig pensar que potser em serviria per desconnectar i agafar idees noves per a la recerca. Els ho vaig comentar als pares -dels qui estava francament distanciada- i ells em van dir que no era el moment, el pare estava sense feina. Això em va fer decidir a anar-hi, tot fos per portar la contrària.
Cada final de curs estava marcat per la xafogor, a la classe faltava aire i la sang es revolucionava amb l´arribada de l´estiu. Semblàvem una cort d´histèrics: crits, esverament, suor, nerviosisme per els exàmens finals: la combinació perfecte per posar al límit els professors. El final de curs va culminar amb un sopar de companys de classe. Vam anar a Cal Dansaire, un restaurant de cuina catalana. Ho recordo d´una manera especial probablement perquè en aquell moment tot era especial: anhelava trobar ma germana i això em provocava excitació, esperança i dolor.
La Marta, la Laia i en Miquel van programar la sortida a Port aventura per el vint i vint i un de Juny. Ens quedaríem una nit a l´hotel Caribe situat al costat del parc temàtic. El germà gran de la Laia, en Marc, que tenia vint i cinc anys vindria amb nosaltres, la Laia sempre deia que era enrotllat, així que nosaltres encantats, quanta més llibertat millor. Els pares al final no em van posar cap impediment per anar-hi, la qualificació del tercer d´E.S.O havia estat un notable alt, una qualificació suficient per tenir-los contents.
Com em vestiria per anar a Port aventura? Alguna cosa còmoda però xandall no, massa barruer. Potser uns texans, aquells que m´alçaven els glutis. Sí, perfecte, un parell de texans i samarretes informals de màniga curta. Per a la nit el vestit blanc estiuenc i les avarques, si em posava morena el blanc ressaltaria. La veritat és que en aquell estava descarregada i fatigada. Aquella sortida havia de servir per carregar piles per un estiu que estaria ocupat pensant la manera de fer efectiva la meta que m´havia marcat i quanta més energia i desconnexió aconseguís a Port Aventura més força tindria per començar a investigar, a fer preguntes, a cercar respostes.
En un tancar i obrir d´ulls estàvem tots quatre fent cua per entrar al recinte. El germà de la Laia ens va deixar a l´entrada i va dir que a les set de la tarda ens vindria a recollir: top secret, teòricament estava amb nosaltres. Ho teníem tot planificat: la Marta volia pujar al tutuki splash, on et remullaves com un ànec, la Laia al Yukatan que pujava i baixava tant ràpid que l´estómac sortia per la boca,a en Miquel li agradaven les atraccions més tranquil•les com la serpiente emplumada, i jo no volia marxar sense haver pujat al Dragon Khan. No ens volíem separar, així que vam anar tots en bloc, primer a la zona mediterrània, després a la Xinesa i a la Polinèsia: vam fer cames. Quan tocava pujar al Yukatan sentia nervis, ¿heu sentit mai la sensació de por, respecte i nerviosisme que remou la panxa abans de pujar a una atracció? Adrenalina, aneu en compte, que enganxa. Just abans de pujar-hi havíem de passar per davant d´uns nois que controlaven l´alçada i et donaven unes recomanacions. Un d´ells era guapot, rosset amb ulls blaus. Va venir decidit cap a mi i em vaig preguntar què voldria. De seguida em va dir que si no em cansava de pujar-hi. Quan li vaig dir que era la primera vegada, em va contestar “perdona, t´he confós”.
Vam baixar del Yukatan tan marejats que semblàvem ànecs. Quin fart de riure. En Miquel ben pàl•lid es va haver d´estirar perquè el cap li feia voltes. Fet i fotut, era la una i la gana treia el cap, així que vam buscar restaurant. Vam dinar menjar xinès, boníssim però picant: semblàvem quatre tomàquets. Havíem vist una gelateria que tenia molt bona pinta, un gelat de postres era bona alternativa. Al cap de poc, estàvem esperant el nostre torn: hi feien gelats de tota classe, fins i tot de verdures. Jo sens dubte n´agafaria un de torró. Davant nostre hi havia una mare amb una nena preciosa d´uns quatre o cinc anys que es girava i em mirava, una vegada i una altra. De sobte em va assenyalar. Em preguntava què devia dir quan la veu aguda dels infants va permetre que ho sentís: “Mama mira aquella noia, és la que abans m´ha tornat la gorra que havia perdut”. La mare s´em va acostar i em va dir: “ Gràcies pel gest que abans has tingut amb la meva filla. L´aprecia, aquesta gorra, li va regalar el seu pare. Evidentment li vaig dir a la mare que em confonia. Ella va insistir que sí que era jo feia un parell d´hores de tot plegat a la zona de la Polinèsia, “t´en recordes ara?” insistia de nou, li vaig deixar clar que no era jo i ben sorpresa i amb la mirada estranyada va agafar la seva filla del braç i va marxar. La colla feia bromes: que si ara la gent també veia doble, que si devia ser casualitat que m´haguessin confós dos cops. Sí que era un xic curiós.
Ben decidida, vaig anar a fer cua al Dragon Khan. La Marta, que era atrevida, va venir amb mi. En Miquel i la Laia van preferir esperar asseguts vora un salt d´aigua. “I si l´atracció s´encalla, i si descarrila...” Només fèiem que especular amb possibilitats remotes. Hi havia una pantalla gran que mostrava les fotos que feien a la gent quan el Dragon Khan estava en marxa: cares deformades, cares blanques, cares terroritzades... Bromejàvem: “Mira aquella, quina cara, mira els ulls d´aquell home i la boca del altre!
Plof, així de simple, una cara, una cara molt coneguda. La meva cara allà plantada a la pantalla, boca oberta, ulls desorbitats. La meva cara? Encarà no hi havia pujat. Intentava vocalitzar però era incapaç d´emetre cap so. Impotència, incredulitat. Vaig tocar l´esquena de la Marta i amb el dit vaig assenyalar la foto de la pantalla. La cara de la Marta es va transformar, era real, ella estava veient el mateix que els meus ulls. Era jo però no era jo, era ella.
Corre! va exclamar la Marta, sortim de la cua i anem a buscar-la, l´hem de trobar, a corre cuita vam anar a buscar en Miquel i la Laia, els hi vam explicar el més ràpid que vam saber, ens havíem de separar, portàvem mòbils, seria el nostre mitjà de comunicació, teníem tres hores per trobar-la, un compte enrere, era una oportunitat única, possiblement seria ara o mai...
En Miquel buscaria per la zona de la Polinèsia, la Marta per la xinesa, la Laia per la mexicana i jo per la resta. Ho recordo vagament, corria, les cames m´anaven soles, buscava entre les cues, buscava entra gent que baixava de les atraccions, un dels responsables de seguretat em va demanar si m´havia perdut, potser sí que estava perduda però no en sentit literal.
No podia més, em faltava l´aire, notava una forta pressió sota el pit, per un moment pensava que estava a punt de patir un atac de cor, santa innocència. Vaig baixar el cap intentant defugir del sol que encara picava amb força, procurava respirar profunda i lentament, oxigenant la sang. Em sentia millor, el cor i el cos es relaxaren alhora.
Res, portàvem dues hores buscant i ni una sola pista. Caminant en direcció al punt de trobada que havíem establert els quatre, intentava veure semblances on no hi havia, vaig girar a quatre noies pensant que ho podien ser, quan es giraven, res. En una parada de llaminadures hi havia una noia d´esquena: cabells negres, metre seixanta d´alçada, figura semblant a la meva, es va girar lleugerament, suficient per veure un perfil, un perfil calcat, calcat al meu.
Tremolosa em vaig apropar i la vaig tocar del ombro, es va girar: érem estaquirots, estaquirots mal plantats un davant l´altre, immòbils fruit del desconcert, el temps es va parar, la tenia davant, el meu reflex del mirall, era ella, la meva germana.
Va allargar la seva mà i em va tocar la cara:
- Ets real
- Si sóc real, em dic Elia
- Jo sóc la Martina, em sembla que som germanes bessones!
- Si que ho som, la mare m´ha explicat que tenia una germana, no ho puc creure! he esperat aquest moment des del moment que ho vaig saber
- Elia, jo també ho sabia, els pares fa poc temps em van dir que era adoptada i que vaig ser separada d´una germana bessona.
- Martina, hem de parlar de tantes coses...et va bé que sortim del recinte i per fi ens coneixem més una a l´altre
- I tant, aviso als meus cosins i segur que busquen alguna excusa per justificar la meva absència.
Ens vam fondre amb una abraçada i les llàgrimes baixaven desbocades per la nostre cara, amor, felicitat, tranquil•litat, curiositat, tot un rebombori d´emocions incontrolables passaven de la ment al cor, del cor a la ment.
Havíem quedat dues hores més tard a la plaça Catalunya de Salou, tot era replè de turistes, russos, alemanys, belgues, francesos, famílies amb nens, joves i tot i ser les nou del vespre totes les botigues estaven obertes. Havia de repassar que estigués maca per trobar-me amb la meva germana , era un moment tan desitjat, la sensació era inexplicable. Què millor que trobar un mirall per fer-me els últims retocs, des de l´aparador d´una botiga de roba hi vaig veure a l´interior un mirall sencer, perfecte, entro a xafardejar i em miro, em va atendre una noia joveneta, li vaig dir que tan sols mirava la roba. Jo davant del mirall, una imatge: un únic cos, una cara, uns cabells, era jo, el primer cop en deu anys que sentia la soledat davant el mirall, em sentia despullada, fràgil, em faltava ella. De sobte, la seva imatge va anar agafant forma en el mirall, estava darrere meu, preciosa, sotil, maca com sempre, havia tornat, la podia veure de nou, però aquest cop la podia sentir més a prop que mai, la respiració, la presència, em vaig girar, i allà estava ella, la imatge perfecte que reflectia el mirall.
Vam anar enfilant carrers fins arribar a la platja, nit serena, les estrelles brillaven com mai, semblava que l´univers s´hagués conjurat per preparar la nostre trobada, era màgic, harmoniós, perfecte. No sabíem per on començar, eres dues vides separades d´arrel, per a mi sempre vam estar unides, cada nit, davant el mirall.
La Martina va agafar l´iniciativa, m´explicava la seva plàcida infància amb uns pares benestants, les seves aficions, els seus gustos, com li agradava el cacau quan era petita, les manies, els defectes, les virtuts, tot. Tot? Quan semblava que estava tot, em va dir, haig de dir-te una cosa compromesa, la veu li tremolava, les mans suaven com les de la mare abans de dir-ne una de grossa: quan em mirava a un mirall.....quan em mirava al mirall veia. Sabia perfectament el que anava a dir, es va aturar en sec i amb els ulls negats va dir: deien que estava boja.....

Comentaris

  • Un gran relat[Ofensiu]
    celesti1462 | 30-08-2014 | Valoració: 10

    Sussana. Tan bo que aconsegueixes fer sentir que el que hi expliques és real. Molt bon ritme narratiu. Enganxa des del començament. Felicitats!!!

    Et seguiré llegint!!

  • Llàgrimes emotives...[Ofensiu]
    reusenca | 18-08-2014 | Valoració: 10

    Unes llàgrimes d'emoció han corregut per les meves galtes... Això em fa pensar que el teu relat m'ha enganxat... Està molt ben explicat i és del tot original. Tot i que em costa llegir relats llargs, cada cop tenia més ganes d'arribar al final per descobrir el desenvolupament de la història. Enhorabona és un bon escrit.

  • Contestació Averrois[Ofensiu]
    susannacruz | 08-08-2014

    Moltíssimes gràcies Averrois per el teu comentari. M´anima a seguir escrivint! Aquest va ser el primer i únic relat que he escrit, tot i que ganes no me´n falten. A vegades estas en un lloc i aquest t´inspira l´inici d´una història, o veus una persona i t´imagines com serà, quin seria llur paper en l´escenari imaginat...

    La història del reflex va començar amb el record d´unes bessones que van anar amb mi a l´escola... al veure una foto d´elles pel facebook on un fotògraf els hi havia fet fotos tètriques...una d´elles en bata blanca davant un mirall.... el meu cap va començar a donar voltes.....i "el reflex" en va ser el resultat.

    Ens anem llegint !!!


  • Un bon...[Ofensiu]
    AVERROIS | 08-08-2014 | Valoració: 10

    ...relat i molt ben escrit, et felicito.
    Els miralls sempre han estat màgics. Un altra món s'esten a dins, real, tan real com el d'aquesta banda. Ves a saber si un univers paral·lel...ciencia ficció total.
    En fi, molt bé. Benvinguda a relats, et seguiré llegint.
    Una abraçada.

Valoració mitja: 10

Ajuda'ns amb un donatiu

Ajuda'ns a pagar el manteniment de relatsencatala.cat Qualsevol aportació és més que benvinguda:

l´Autor

Foto de perfil de susannacruz

susannacruz

4 Relats

10 Comentaris

2211 Lectures

Valoració de l'autor: 9.33