El reflex.

El suau sotragueig l’endormiscà. Amb el cap recolzat al respatller balancejant d’un costat a l’altre, mirava a través de la finestra amb els ulls mig clucs. Per primera vegada a la vida havia pujat al tren. Segurament era de les poques persones de la Pobla que no ho havia fet mai, no n’havia tingut necessitat; sempre havia estat un “nen de casa bona” com l’anomenaven els companys, i el mateix dia que va fer els divuit ja tenia les claus del seu nou cotxe. Però va perdre tots els punts en dos caps de setmana. Per tant no tenia altre remei que baixar a la universitat, a Lleida, amb el tren. El paisatge exuberant del Pallars anava desfilant més enllà de la finestra. Contemplava distretament el penya-segat de Pessonada, la muntanya de Sant Corneli el poblet de Claverol penjat del cim de la muntanya...
De tant en tant, el talús que formava el marge s’elevava per damunt de la finestra, llavors el vidre actuava com un mirall, i durant unes dècimes de segon es veia l’interior del vagó amb força claredat; ell en primer terme, a l’altra banda del passadís un noi que també anava a la universitat repassant els apunts, i a qui només coneixia de vista. Al seu darrere un home amb bigoti que es burxava el nas amb passió... En un d’aquests flaixos s’adonà d’una noia asseguda a la última fila que li cridà l’atenció. Semblava que el mirés a ell, tenia una expressió melancòlica, amb una ma prenia fortament la medalla que duia penjada al coll, i l’altra la tenia recolzada a la falda. Des que s’adonà de la seva presència, encuriosit, s’incorporà i no deixava de mirar aquell punt en concret de la finestra on hi havia vist el seu reflex, esperant la propera pujada del marge o el pas per un túnel que li permetés continuar examinant-la. Volia girar-se i mirar-la directament, però una sensació estranya li ho impedia. Finalment es decidí i es tombà bruscament, però a la última fila no hi havia ningú. Primer va pensar que la noia s’havia acotxat, o estava estirada al seient. S’aixecà i anà fins al final del vagó, ni rastre de la noia. Desconcertat tornà al seu lloc. Sense deixar de mirar el vidre va veure de reüll que s’acostava un altre túnel , no gosava parpellejar. La noia continuava asseguda al mateix lloc, exactament en la mateixa posició i mirant-lo fixament. Es tornà a tombar per comprovar el que ja sospitava. Ningú ocupava aquell seient.
El cor se li accelerà, no hi havia cap possibilitat que aquella noia fos físicament en aquell vagó, tot i això era allà, a cada nou túnel la veia perfilada clarament al vidre. Després de sortir del túnel de Talarn, ja no la va veure més, va desaparèixer de la finestra. A poc a poc es va anar tranquil•litzant, la única explicació possible era que es tractava d’alguna mena d’efecte visual.
Ja no hi va pensar més en tot el dia, però a mitja nit es despertà suat i panteixant. Havia tingut un malson que recordava clarament. Es veia caminant agafat d’una mà amb la mare i de l’altra amb l’avi. En un moment determinat veu la cara de la noia del vagó que l’observa immòbil. Ell s’hi vol acostar, però la mare i l’avi l’estiren obligant-lo a continuar caminant. Tot i ser un somni tenia la certesa que es basava en alguna situació real, ja en el tren havia tingut la sensació que la cara de la noia no li era desconeguda del tot.
Ja no va poder tornar a agafar el son. A les set del matí ja era a l’estació per agafar el primer tren cap a la Pobla. En arribar no es va moure de l’andana. A l’hora prevista tornà a pujar al tren i es va asseure al mateix lloc que el dia abans. Anava sol al vagó, això l’anguniejava per una banda, però per l’altra li facilitava la comprovació. Mentre el tren va estar aturat es tombava constantment goitant l’últim seient . Finalment el tren va emprendre el camí, mandrosament primer per anar agafant velocitat després. Quan van deixar enrere les últimes cases del poble fixà la mirada en aquell punt del vidre de la finestra i esperà aguantant la respiració. Aviat la vegetació del marge enfosquí la finestra, unes dècimes de segon a penes, però suficients per veure-la,asseguda al mateix lloc, amb una ma a la medalla i l’altra a la panxa. Mirant-lo fixament. Ni es va tombar , no calia. Van estar fitant-se a travès del reflex del vidre fins a la sortida del túnel de Talarn. Llavors, de sobte, la noia va desaparèixer de la finestra, en el mateix punt que el dia anterior. Aquesta vegada observà alguns detalls que el dia abans li havien passat per alt; com el pentinat i la roba, que semblaven d’una pel•lícula en blanc i negre.
Va baixar a l’estació de Palau de Noguera i esperà el tren que el duria altra vegada a la Pobla. No es veia amb cor de tornar a Lleida i fer com si res. Havia d’esbrinar quina mena de misteri s’amaga darrera de tot allò. De tornada no deixava d’esforçar-se pensant on havia vist aquella noia, fins que una imatge del fons de la memòria se li feu evident. Era al cementiri, com en el somni, es clar! Recordà aquella sensació estranya de les visites al cementiri el dia de Tots Santa, d’aquell silenci respectuós que es tornava tens en passar per davant del nínxol on hi havia la fotografia de la noia. Per això ho recordava, per com li feien apressar el pas en aquell punt, per la força amb que li premien les mans... Per això ell es fixà en aquell rostre destriant-lo dels centenars escampats arreu.
Ara ja sabia que hi havia d’haver una explicació, potser no raonable, no ho podia pas ser. Però segur que en el fons hi havia alguna cosa més que un simple efecte òptic.
Només baixar del tren s’encaminà cap al cementiri. El caminar apressat s’anà alentint a mida que s’acostava al lloc on el guiava el seu record. El cor li bategava amb força, la respiració se li entretallava... quan hi arribà s’hagué de recolzar a la paret. Efectivament era allà, era ella, en una fotografia antiga, menjada pel sol, però encara s’hi podia distingir els trets del rostre amb força claredat. Tot i saber-se sol, mirà a banda i banda abans d’arrancar el retrat. Va mirar al fons de la galeria, allà hi havia el panteó familiar, va entendre que era inevitable passar per davant ‘aquelll nínxol per arribar-hi.
No sabia quin era el següent pas a fer. Els avis ja eren morts, i amb la mare no es veia amb cor d’encarar-s’hi, era molt probable que tingués alguna cosa a veure en tot allò. Finalment va decidir anar a veure la tia Rosa. Tot i que sempre l’havia anomenat així, no era la seva tia realment, de fet era la germana de l’avi. Tot i que no hi tocava gaire i que no era capaç de recordar què havia esmorzat al matí, tenia una memòria fotogràfica per coses que havien ocorregut setanta anys enrere.
Quan la va tenir al davant va haver d’esmerçar una bona estona a fer-li entendre qui era. Quan ho aconseguí va treure la fotografia de la motxilla i li ensenyà, sense fer-li cap comentari. La tia Rosa es quedà mirant la fotografia molta estona, absolutament immòbil. Finalment, molt a poc a poc, desvià la mirada fins a fitar-lo directament als ulls.
Era evident que no només la coneixia, de la seva actitud es desprenia que hi havia alguna història a explicar.
-Qui era?
Ella es mantingué en silenci una estona:
-Qui t’ho ha explicat?
Ell va arronsar les espatlles, pensà que seria millor no evidenciar que realment no sabia res.
Després d’inspirar profundament i prendre’s una altra bona estona per ordenar els pensament, la tia prengué la fotografia:
-La pobra Maria! Se l’estimava molt al Joan, i no ho va suportar.
-Al Joan? Quin Joan? I què és el que no va suportar?
-Al teu avi! Eren promesos, fins i tot havien fixat un dia per la boda...
La tia callà, semblava perdre’s en els seus pensaments.
-I què va passar?
-Doncs que la teva àvia s’hi va posar pel mig. En Joan se l’estimava a la Maria, sí. Però qui era? La filla d’un paleta, d’un no-ningú. En canvi la teva àvia estava podrida de diners. Ah, els diners, sempre els diners!
-I de què va morir.
-No ho sé, no ho sap ningú. De fet no és segur que sigui morta.
-Com? I la fotografia al cementiri?
-La seva mare, al llit de mort, va demanar com a última voluntat que posessin el retrat de la seva filla al nínxol.
-I doncs?
-Pel poble va córrer que un dia la van veure pujar al tren, amb el teu avi, i no se’n va saber res més.
-Amb l’avi, i què va passar?
-No ho sé, el teu avi va tornar al mateix dia. Però d’això no se n’ha parlat mai a la nostra família. El nom de la Maria no s’ha pronunciat mai més.
En sortir de la residència va anar directament a casa, obrí el garatge i pujà al cotxe. La seva mare va baixar corrents:
-Què hi fas aquí? Com és que no ets a Lleida?
-Ara no t’ho puc explicar, me n’he d’anar.
-Però tu no pots portar el cotxe, no tens carnet!
Sense fer-ne cas accelerà i s’encaminà cap a la carretera. Conduí temeràriament fins a Talarn, allà alentí la marxa i prengué un caminet que passava vora el penya-segat. Baixà del cotxe i mirà cap dalt intentant identificar el punt on el tren sortia del túnel. Allà on el reflex de la noi desapareixia. Hi havia una caiguda lliure d’uns dos-cents metres ben bons. Deixà el camí i s’endinsà entre els arbres fins arribar a la paret. Mirà al seu voltant, seria difícil trobar alguna cosa allà, i més sense saber ben bé el que buscava. Caminà amunt i avall força estona, el sol s’anava esllanguint. Quan ja abandonava va veure una medalla penjada de la branca d’un pi. Es va haver d’enfilar al tronc per haver-la. Estava rovellada, l’obrí i va veure dues fotografies, una de la Maria,i una altra d’un noi jove, no li va costar gaire reconèixer l’avi. Comença a furgar al terra traient la fullaraca amuntegada d’anys i panys. Finalment deixà al descobert un crani.
La versió que donà als mossos fou que havia vist un porc senglar gratant el terra.
La medalla encarà a la brigada judicial cap a la María. Al cap d’un temps, anà a informar-se als mossos. En no haver-hi cap parent viu de la difunta, no n’havia transcendit res. Li explicaren que havien confrontat l’ADN amb el de la mare i que en confirmaven la identitat.
Quan ja abandonava la caserna, el caporal que l’acompanyava a la sortida li digué:
- Al registre no consta que estès casada, i per tant no podem saber qui n’era el pare.
-El pare de qui?
-La difunta estava embarassada de cinc mesos.
La sang se li enretirà de la cara, fins i tot el caporal li preguntà si es trobava bé.
Va estar a punt de demanar que confrontessin l’ADN amb el seu. Però no ho va fer, no calia, ell ja sabia la veritat.
Es dirigí a casa amb pas cansat. Entrà al menjador, els seus pares estaven asseguts a banda i banda de la taula. Ningú va dir res. Ell es va treure la fotografia i la posà delicadament en una prestatgeria de damunt del foc a terra.
Sortí i anà directament a l’estació,pujà al tren, a l’últim vagó, disposat a no tornar mai més.