El record d'aquella platja llarga...

la sorra, jo també vaig aprendre a estimar ran de mar

que em teniu bocabadat per tantes mostres de dolçor que em doneu. Uns records, unes imatges, unes emocions ...
Gràcies brideshead, sou tot cor!

OhCapità.

(us dec un comentari com cal, tornaré i us el faré com sempre des del cor)

Un poema preciós, ple d'imatges molt guapes. quest joc amb la platja, la sorra, les onades... m'agrada molt. És perfecte, magnífic!!!
Besades des de Mallorca i gràcies pel comentari.

Papallona

Bé, em sembla que Llibre ha fet una anàlisi prou detallada. Només volia dir-te que m'ha semblat fabulós, sentit i madur, molt madur. Realment no havia llegit cap de tu però ja estàs a la llista de favorits/tes. Hi hi nivell, hi ha talent. (Mira per on el meu poema també està relacionat amb el teu, el títol és "Record").
Salutacions de Grünewald

Un bell poema, brideshead, m'ha agradat.

Amb El record d'aquella platja llarga... gairebé has fet un assaig poètic sobre el sentit, el significat del record.

Inicies el poema i ens mostres com el record forma part de l'essència de la persona, que és dins nostre:

he premut les parpelles ben fort,
he sentit com em tremolaven...
no vull que s'escapin
aquells records...

I a partir d'aquest esforç perquè no escapi, ens l'ofereixes en safata i ens l'expliques, ens el dibuixes al llarg dels teus versos. Ens parles d'una relació, de l'amor, i de seguida (vers 13) ens apuntes i dones indicis d'un proper canvi pel que fa als sentiments:

I jo vaig creure que allò
era tenir-te per sempre,

Amb el gir, amb el pas del temps, ens duus al final (i jo em vaig sentir morir). Un acabament que, lògicament, provoca un canvi, també, en el record. D'aquella evocació primerenca que ens has ofert, passem a un record fosc i dolorós:

Per molt de temps,
estimada platja llarga de Castelldefels,
em vas fer mal,
et vaig odiar.

I aquesta evolució és així precisament perquè l'escenari idealitzat, que fins aleshores era real, existia... ara només és buit, absència... només és record.

Però diuen que el pas del temps és inexorable... per tot el que pugui tenir de dolent, i per sort, també per tot el que pugui tenir de bo. D'aquesta manera, en el vers 29 ens trobem amb un nou canvi, fruit de l'evolució, de la maduració de la pròpia existència:

Però va arribar el dia
que, finalment,
et vaig estar agraïda...

Ens trobem de nou amb les parpelles closes, però ja no hi ha pressió ni tremolor perquè el record, a més de ser dins nostre, ha trobat aquell petit racó de l'ànima on habitar i acompanyar-nos durant el caminar de la vida, sense ferir-nos a cada pas.

Vaig comprendre
que sense aquell amor
que la teva sorra ens va donar,
que el teu mar ens va regalar,
avui no sabria estimar...

El record no existeix sense la vivència pretèrita, i la vivència és aquella petita baula que no ens lliga, però ens fa persones si la sabem aprofitar.

Tota una tesina sobre el record. Un tema, per altra banda, força recurrent dins la teva obra general.

Un petó,

LLIBRE

PS.- Gràcies de nou per les teves paraules en la nota introductòria.

buff no et conec gaire i ja penso que ets genial!! i escrius tan be que no tinc paraules per definir els teus poemes...
ha set un honor llegir els teus sentiments envers el que sens, això es fantastic!
en moltes coses coincidim: la forma de pensar, les reaccions...
un peto molt molt fort i una abraçada d'aquelles que no s'acaben mai

GeMmA

Quin poema... una passada... I m'encanta que utilitzis el mar com una eina...
És tan bonic... Les onades, aquell color blau capaç de travessar-ho tot... I tot això en contrast als colors càlids de la sorra, i el sol...
Diuen que la vida, si la vius bé, comença amb llàgrimes però acaba amb un somriure... Potser, l'amor també té aquesta particularitat.
Molt emotiu, de debò.
Un petó
Fins ben aviat!!

Nena, quina cosa més bell has fet.
"Perquè mai no hauria sabut
que estimar és patir,
riure, plorar..." i quànta raó tens!!
És un poema tendre, especialment emotiu i es veu molt sincer.

La meva emhorabona.

increible poètica...

elegant

i a la vegada senzillesa desmesurada... almenys per a mi ho ha estat

moltes gràcies per ser com ets, per escriure com escrius

tens el meu vot

i tot el meu reconeixement.

UNA FORTA ABRAÇADA COMPANYA!!

Ah... mmm, ja saps qui són els BRIDESHEAD?

Els vaig escoltar a ràdio freixas... boníssims!!

si mires al fòrum, dies enrera en vaig fer una petita crònica... ara estarà perdut en algún lloc de per allí

potser faré servir els INSTANTS CAPTURATS AL VOL de RosaSp i m'animaré a publicar oficialment aquests relats que faig de tan en quan pel forum, perquè així puguin formar part de la meva relatografía completa, oi?

UNA NOVA ABRAÇADA COMPANYA!!!

porta i s'emporta... refresca i gela... atempera i crema... suavitza i recorda... i l'amor mediterrani tard o d'hora besa el mar i ens transporta els records d'estius ja passats...
un poema fi i melangiós...
una abraçada i el meu vot!!!

Com un espai ve a ser un pessic de vida, un record, que sumats, tots els espais, i per tant tots els records, formaran, construiran, la nostra vida,
I per cert, com s'asembla l'amor a la vida oi?

"Perquè mai no hauria sabut
que estimar és patir,
riure, plorar..."

I viure també és patir, plorar, riure...

Continua vivint, que a mi m'empentes a fer-ho més plàcidament.

Petons, i el meu vot és per a tu.

Es un poeme molt bonic i tendre.
Malgrat el dolor que es veu, tambe reflexe la part de felicitat.
M'agradat molt.
Una abraçada.

A l voltant d'una platja, un compendi de sentiments que resumeixen la vida: enamorar-se, ser feliç, patir, esperançar-se, aprendre,... recordar. Fins i tot odiar.

Tens el meu vot i la meva admiració.

Així que no dubto gens en donar-te el meu vot.

Records de platja, records d'amor compartit...
El pas del temps dóna nous girs a les emocions i els sentiments viscuts, doncs es poden veure des d'una altra perspectiva.
Ara aquells records són alhora tendres i llunyans, d'ells has aprés moltes coses, com de cada vivència que tenim.
Amor que les ones van portar i es van endur, records perduts i trobats en el fons del teu mar...

Molts petons i un vot!

Hola guapa : )

Et comento en aquest poema una coseta que li vaig comentar fa poc a Mon Pons al seu relat "Catul" que, de pas, recomano perque em va encantar.
Es aquesta identificacio de sentiments amb contextos, en paisatges especifics que alguna vegada han bressolat una experiencia que ens ha marcat; i passem, doncs, a identificar aquell espai amb un record o sentiment concret. En el cas de "Catul" es Paris i un carrer que evoquen els records d'un antic amor, i en el teu relat es la platja que si, es un lloc molt tipic on tots hi evoquem els nostres poemes d'amor, pero per altra banda (com diu Xavier) no es la tipica imatge d'un idili d'estiu a la platja. O potser si, pero almenys l'has descrit de manera original i molt tendra.

Felicitats i un vot, i no em deixo pas l'abraçadassa!

m