El rebost

A la part del soterrani de la gran mansió hi havia una cambra destinada a la conservació dels aliments enllaunats i d'altres poc peribles, com ara les llonganisses i els pernils que penjats d'una barra de ferro esperaven el seu torn per a ocupar la taula. A casa dels senyors el rebost sempre era mig ple, en part per la manca de diners i en part per la grandària fora mesura de la cambra. Les minyones dirigides per la cuinera baixaven al soterrani sovint a la recerca dels aliments que els senyors havien de prendre al proper àpat i que complementaven les viandes, que no sempre eren de carn, que paraven a la taula. Els senyors, que ho eren de les terres veïnes amb aquest nom de senyors de ..., havien aspirat en passades generacions a títols nobiliaris més galdosos com ara marquesos o comptes de, encara que als papers antiquíssims que conservaven l'única paraula que apareixia era la de senyors. El rebost era per a ells un veritable misteri, doncs no hi baixaven mai deixant que s'encarregués de tota la feina de buidar-lo i tornar-lo a emplenar a la cuinera ajudada per les minyones diligents, i de tant en tant algun dels mossos que s'encarregaven de les cavallerisses que conservaven segons ells d'acord a la seva posició, si la feina era feixuga i impròpia per les noies. Els sacs de llegums tancats perquè no se les cruspissin els ratolins s'amuntegaven a una cantonada mentre que les piles de llaunes de fruites en conserva i altres amaniments preparats estaven a l'altra banda. Els gats de la casa, que eren tres: un de negre amb una clapa blanca al costat del coll, un de ros amb clapes blanques i un tercer de gris amb uns llargs bigotis i els ulls de color blau cel, s'atipaven de menjar ratolins i encara i això els animals tornaven a reaparèixer de seguida, com si tinguessin el seu propi rebost on desar-se per quan fos necessària la seva presència. En realitat els ratolins anaven al rebost atrets per la olor de les llegums i algun formatge encara que estava tot tan ben tancat i segellat per ordre de la cuinera que rares vegades no aconseguien de clavar queixalada a res comestible. Els ratolins s'alimentaven en realitat dels fruits dels arbres i matolls que hi havia en abundor pels voltants de la casa, i dels enciams i altres hortalisses que creixien a l'horta mitjana que mantenia un dels antics mossos ara retirat i que semblava ben bé que se li en fotés que li preguessin la mercaderia uns animals tan petits i fàcils de matar amb paranys i formatge fresc.
Tornant al rebost, les parets humides i sense arrebossar i la manca de ventilació feien que la cambra tingués una fortor que tombava, a la que s'havia d'afegir la ferum dels aliments que duien massa temps allà emmagatzemats i que no havien estat retirats. La cuinera no s'amoïnava gens d'aquest detall doncs després de bullits o fregits els aliments eren innocus i l'únic que patia era el sentit olfactiu amb les bafarades de ranciesa que escometien el nas només d'obrir la porta de l'habitació. El cas era que sempre s'endinsava al rebost amb una escombra a la mà doncs el que passava sempre era que un grapat de ratolins fugia i s'amagava darrera dels sacs i les piles de llaunes i com que la dona era una mica aprehensible amb els animals d'aquesta mena, sempre duia l'escombra per tal d'etzibar un bon cop al primer ratolí que se li poses a tret. Tanmateix els ratolins es feien fonedissos tan bon punt com les frontisses de la porta començaven a grinyolar i se'n anaven als jardins per un forat que havien practicat les generacions anteriors de ratolins dessota una pedra que afluixava de la paret més exterior. La fortor dels aliments, alguns en procés de descomposició, atreia els rosegadors com la mel a un eixam d'abelles. Penjats al sostre fora de l'abast dels ratolins hi havia una renglera de bacallans salats. Un cop per setmana a la casa en prenien d'aquesta menja que s'havia d'importar dels mars del nord i que es venia normalment a la peixateria del poble més proper, que estava especialitzada en la seva venda. Els ratolins no podien arribar al menjar doncs les parets eren massa lliscoses, en part per la humitat, però també per la molsa que des de feia segles creixia per allà. Era la mateixa molsa que donava un aspecte romàntic a tota la façana exterior de la vil·la. Els senyors s'estimaven aquest aspecte de manera que per cap motiu no farien res per tal de pertorbar la pacífica i enfiladissa vida d'aquesta varietat vegetal.
Els senyors eren amants de la natura, per força doncs es trobaven envoltats pels quatre costats de boscos i planures on pastaven les vaques dels grangers de la rodalia. Les seves passejades a mitja tarda eren delicioses, tant que sempre tenien la pensada de convidar algun dels seus amics de la ciutat que ja feia poques o moltes generacions que havien venut les possessions campestres per tal d'instal·lar-se als nuclis poblats on podien gaudir dels seus títols nobiliaris a les festes de societat. Els nobles de poble com els senyors no gaudien d'aquest privilegi, només de tant en tant i en ocasions assenyalades es deixaven veure pels salons de la ciutat, i aleshores aprofitaven per fer noves coneixences que poguer convidar al castell.
Els caps de setmana sempre es presentava algú amb o sense ser convidat, sabedors que les activitats habituals eren les passejades pel camp i la caça menor, de major no hi havia pas des de feia molt de temps. Algunes de les peces passaven temporalment a ocupar espai al rebost doncs calia deixar un parell de dies als conills per que les carns s'assentessin abans de menjar-se'ls. Tanmateix el rebost no era visitat pels senyors que un cop més delegaven en el seu servei la tasca de classificar les peces cobrades i tenir cura del seu espellament i de la posterior cocció i amaniment. Els senyors, que com a tals defugien totes les tasques domèstiques o que els poguessin fatigar mínimament, ni per atzar s'apropaven al rebost que semblava que pertanyia més a la cuinera i a les minyones que no als mateixos senyors. El cas era que la vida que menaven els senyors era d'allò més relaxats, llevant-se tard del llit després d'haver-hi pres l'esmorzar dessota els llençols i les mantes, quan ja feia hores que el servei havia començat les seves tasques i endreçaven i netejaven tota la casa, sobretot els caps de setmana quan venien les visites i restaven fins tard al menjador i a la sala del piano fent petar les seves xerrades conreades al respecte dels temes que ens podien semblar més superficials en comptes d'amoïnar-se per l'estat del rebost.
Això mateix era el que pensava la cuinera que li agradava que la diguessin majordona, que li semblava un nom més airós encara que ben bé no sabia el que volia dir d'una manera concloent. Les minyones suposaven que es creia molt gran o vés a saber què. De vegades anava fins el rebost i un cop allà encenia les llums i es quedava com un estaquirot en mig de l'espai de la cambra guaitant amb una mirada possessiva les diferents àrees de que es composava. Amb una llambregada repassava tots els embotits penjats del ferro, els pernils cap per avall, les llonganisses, els xoriços, els fuets, els bulls, mirava també ràpidament totes les llaunes i pots de confitura i melmelades, els pots de préssec, pomes i altres fruites. Pensava que tot allò depenia de la seva perícia per tal que es conservés i del seu cap per seleccionar el moment més adient per fer-ne ús. Planejava les utilitzacions molt acuradament, per mitjà d'una llibreta on anotava totes les incorporacions. Aleshores analitzava els moments més escaients per tal de que la combinació d'aliments que emmagatzemava fos sempre l'òptima per tal que arribessin a la taula en el millor estat possible, a poder ser en un bon estat en definitiva. Coneixia tots els aliments i totes les conserves amb gran precisió de manera que podia calcular quins eren els temps de repòs i els coeficients d'assentament dels aliments. El cotxer de la família, que era un tros de quòniam, sempre indagava aquestes anotacions i volia treure'n l'entrellat. Feia suposicions al respecte de la simbologia que feia servir la cuinera i imaginava si les quantitats estaven expressades en lliures o quilograms, i altres bestieses per l'estil. Quan la dona el sorprenia furgant dins les seves anotacions s'esverava d'una manera remarcable i amb llambregades furibundes i cops d'escombra foragitava l'espieta. Aquest corria darrera les minyones per explicar-les les seves indagacions, doncs aquestes confiaven en conèixer d'antuvi els plans culinaris de la mestressa, a part que el jove era ben plantat i feia goig de veure'l donant-se importància.
Els ratolins ben enfeinats estaven a rosegar les verdures de l'horta que a cada dia que passava tenien més forats pertot de les seves fulles. El vell que en tenia cura ho observava amb una barreja de conformisme i passivitat que treia de polleguera tothom, doncs tots confiaven a menjar tomàquets i cebes de l'horta i veien com els petits animals s'anaven cruspint els productes a poc a poc i, encara que no tocaven els fruits, la pèrdua de fullam afectava seriosament el rendiment de les plantes de manera que creixien escarransides com en mig d'una sequera. L'home feia el que podia i de tant en tant disposava un parany per a ratolins que al cap d'uns dies havia atrapat un exemplar, però que no deturava ni de lluny la epidèmia. En realitat el bon home sentia certa pena pels animals que de tant en tant li feien companyia amb les seves corredisses per l'horta, i les seves escàpoles actituds quan proveït d'un trident de remenar la terra els empaitava per tal de foragitar-los, encara que fos només temporalment. Els ratolins espantats per la persecució s'amagaven al seu cau que era a mig camí entre el jardí i el rebost, a un dels carreus de la vil·la que per la humitat i les gelades a l'hivern, i per la mala qualitat de la roca que li donà origen, havia anat perdent consistència fins a desfer-se fàcilment. Les dents dels rosegadors havien fet la resta i les pobres bèsti
es tenien un lloc on romandre els dies de pluja intensa i quan eren perseguits per algú del servei. En realitat, al llarg i ample de la casa hi havia diferents caus on s'amuntegaven i apariaven al seu plaer.
Tornant al rebost, les nits i els dies eren el mateix doncs l'estança no tenia cap mena de finestra ni cap obertura cap a l'exterior. Era menester de fer servir sempre la llum que penjava del sostre al bell mig del mateix i que projectava unes sinistres ombres sobre els munts d'aliments emmagatzemats. A l'antigor aquell espai havia format part d'un seguit de cel·les que es feien servir per a engarjolar temporalment els infractors de la llei a l'espera que es presentessin les autoritats competents i fessin dels detinguts el que els hi semblés. Per tal de fer el rebost havien ajuntat fins a tres de les cel·les esfondrant les parets que les separaven, i deixant la resta per a diferents usos d'emmagatzematge. L'amplitud de la nova cambra era magnífica i a dins es van instal·lar barres i penjolls de tota mena per tal d'encabir-hi els aliments. Tot plegat va passar feia un parell de segles i d'ençà que pràcticament no havia canviat res a la decoració doncs els ganxos i altres eines pengívoles seguien exercint la seva funció depositòria amb la mateixa eficàcia que el primer dia. Els senyors es congratulaven d'aquesta decisió passada de reciclar per a un nou ús les cel·les, no perquè tinguessin gaire estima pel rebost, sinó que es consideraven alleujats de la feina d'exercir la justícia temporal que consideraven una veritable antigalla afortunadament en desús, tot i que havien sentit a dir que en alguns paratges remots de les muntanyes els nobles encara havien de fer aquestes feines de tant en tant. Ells, com vivien en una zona tranquil·la i amb certa abundor de mitjans per part de les policies i altres institucions de l'ordre, no havien d'amoïnar-se per res de tot plegat, a no ser que el crim es cometés a dins de la casa com ja havia passat més d'un cop dins la seva llarga història.
De fet el mateix rebost va ser on es va trobar el cos sense vida d'una baronessa que feia vacances a la vil·la i de la que es sospitava que tenia un embolic amb el senyor d'aleshores, que era formós i atractívol. Duia a totes les dones, casades o solteres de la comarca de corcoll amb els seus encants, que sembla que no s'han tornat a repetir a la família on val a dir que tots els integrants han estat de bellesa mediocre, tal com testimonien els retrats del passadís de la primera planta. La senyora, farta dels seus enganys i en sentir-se ultratjada per la baronessa que no només li treia el marit sinó que la guanyava en nissaga i cognoms, així que va decidir occir-la enverinant el té de mitja tarda i desar el cadàver al bell mig del rebost, amb un pernil a sobre del cap amb el que havia colpejat el cap de la baronessa més d'una vegada, en una disposició que va fer pensar els agutzils d'aleshores, desposseïts dels mitjans d'avui dia, que efectivament havia estat un accident. Com que la baronessa era vídua i els seus fills massa petits ningú no va demanar amb interès per altres explicacions de manera que només es va poder saber del crim en llegir els diaris que guardava la senyora darrera un maó de la seva habitació, que estava fluix. Als diaris confessava l'enverinament i exculpava el pernil. Tanmateix el rebost no va quedar xacrat de cap manera per aquest esdeveniment doncs no hi havia en tota la vil·la un racó que no estigués relacionat d'una manera més o menys directa amb esdeveniments abominables, freqüents dins una família amb tants segles d'història.
Les fabulacions que es duien entre mans les minyones al respecte del final que esperava els actuals senyors era digne de comentari. Pensaven que la parella es duia massa bé i que mai no discutien ni es sentien crits a les habitacions, cosa estranya doncs la manca de renovació de la sang i la costum en l'ús del poder conduïen naturalment a tota mena d'excessos i d'irades reaccions. Tanmateix els dos senyors eren una veritable bassa d'oli. Mai no aixecaven una paraula per sobre de l'altra, en particular el senyor que era un bé de Déu de serenor i sentiments poc cinemàtics que el feien romandre a la seva butaca d'orelles durant hores fullejant una revista o repassant els comptes d'algun dels seus nombrosos negocis. La manera d'emplenar el rebost que tenien en darrera instància era aquesta: les inversions. Eren de tota mena, a la borsa en ofertes públiques d'accions i també als despatxos de la capital amb contribucions a diferents empreses de construcció i generació d'infraestructures. Pensava que alhora que arreplegava prou diners per a seguir amb l'estil de vida que li exigia la seva posició, podia ajudar al desenvolupament del país i a la riquesa i benestar dels paisans. Quan tenia ocasió invertia sense titubejar en aquells projectes de construcció pública que afectés la comarca, guanyant-se així el respecte dels veïns, i també la seva consideració amb el fet que ell era ric i els veïns més aviat pobres. Quan ja hesitava més era quan la cuinera li demanava una despesa excepcional al·legant que el rebost era mig buit. El senyor no s'emprenyava ni demostrava cap mena d'irritació per la insistència exasperant de la cuinera que li recordava cada cop que el veia, rebent habitualment per resposta un silenci i un capficament exagerat en allò que el senyor tenia davant dels nassos i estava llegint. Finalment li deia que el rebost no era important i que no es podia fer tanta despesa en menges, que s'apanyés amb el que hi havia i finalment cedia dient que li donaria una part del que li havia demanat i que enviés les minyones a comprar si tan peremptòri li semblava de fer-ho. La cuinera satisfeta anava personalment al poble amb un dels mossos que menava del morro el cavall que tirava d'un carro tronat que encara conservaven, encara que tenien altres mitjans de transport, per pur romanticisme. Un cop al poble emplenava les cistelles que duia al carro de tota mena de menges i de productes en conserva i salats, que anirien a parar al rebost tan bon punt com trepitges la casa de bell nou.
El rebost amb les seves humitats i els seus ratolins era el que en realitat donava vida a la casa, doncs la funció principal dels senyors era la de fer els àpats i per a garantir la seva qualitat tot el servei esmerçava hores senceres en preparar els guisats i les condimentacions ideals per que el resultat fos immillorable en arribar a la taula. El senyors no en feien cap cas doncs consideraven que el seu assortiment i totes les feines que se'n derivaven eren feina del servei de manera que sempre es trobaven apart d'aquell espai on la cuinera es sentia la veritable mestressa. Ningú de la casa no reconeixia la seva feina i la seva dedicació per bé que el seu abocament a la feina era digne d'encomi i imitable per part d'altres cuineres encarregades d'altres rebosts. En definitiva la meitat de la seva vida se la passava pensant en aquella cambra on anaven a raure les esperances de bona alimentació dels habitants de la vil·la, que a la seva manera la dignificaven.