El reality shou

El reality shou

Són igual que feres carronyaires i usureres.

Allà on fa pudor, on la olor a mort, a sang i a violència es fa notable, allà hi van amb molta pressa. A fer-se un espai. Seran els explotadors. Ho vendran a la seva manera. A les seves bestioles engabiades darrera la pantalla, ensinistrades amb paciència pels creadors d'aquesta mena de programes.

Tocaran fibres sensibles. Faran caure llàgrimes als més sensibles, angoixaran cors afectuosos i crearan debats a favor d'un o d'altre personatge protagonista d'un drama familiar. El qual contat amb paraules de venedors de dol, pot semblar escabrós fins a l'extrem més insuportable. Una clientela fixa, quasi sempre.

Les famílies de les víctimes es convertiran en personatges deshumanitzats.
Dins un circ la seva vida, la seva intimitat -tal qual amfiteatre romà, amb els lleons per companys, els quals acabaran d'estripar la carnassa que quedarà després de la punyalada que la vida els hi ha regalat per sorpresa-
Els seus sers més estimats desprotegits per complet i a l'abast de qui vulgui posar la darrera paraula, de qui vulgui opinar, de què va passar, de com, de perquè.

Així dons tan salvatges els creadors d'aquesta autèntica escombraria, com els patrocinadors que, als espais publicitaris, volen vendre els seus articles; perfums, cotxes, assegurances o xocolates, per posar exemples a l'atzar, a persones que semblen feres, animals ansiosos de notícies sangonoses. Com més morbosa, més interessant. A l'espera, a l'aguait.

El desig, silenciosament amagat al forro de la seva ànima..,
esperen, confien i anhelen que al programa de les 18 h hi apareguin infants, avis o nines puerils, amb situacions per a mi innombrables i nauseabundes.

Katya

20 de maig de 2009