El racó del passadís

Ho faig quan tots dormen.
Les nits dels dies que ho necessito.

Mentre tots dormen, m'aixeco de puntetes i, sense fer soroll, em poso la disfressa de lladre del temps.

M'aixeco i agafo una manteta d'aquelles marrons a quadres, i m'assec sempre en el mateix racó del passadís de casa. L'únic racó que, després d'investigar molt, he trobat que em permet veure'ls als tres.

I des d'aquest indret que només jo conec, perquè només jo sé per a què serveix, observo com dormen.
Des d'allà assegut, amb la manteta, paladejo la seva respiració.
Ballo amb els seus sons.
Mesuro els seus moviments amb la màxima inexactitud que en sóc capaç.
I jugo, amb un comandament de plastilina, a que em deixen interactuar amb els seus somnis de dibuixos animats.

I, abans de tornar al llit, agafo el temps, el refredo, i començo a alentir-lo fins que n'obtinc la consistència que vull.
Aleshores m'hi llanço a sobre, retinc l'instant amb mans i peus, i el doblego ben petit. I amb les mateixes dificultats que si fos el gran mapa de la nostra felicitat, me'l guardo a la butxaca secreta que m'imagino que té la manteta.

No sé si sabíeu que un instant, quan l'atures, es converteix en etern.