EL RACÓ DE PENSAR

Un relat de: aurora marco arbonés
EL RACÓ DE PENSAR

Me’n vaig, voluntàriament,
al meu racó de pensar.
No m’hi ha castigat ningú.
Hi vaig per a fer neteja
de la ment aclaparada,
afeixugada, cansada,
farta, fastiguejada
de la xerrameca absurda,
de tants discursos inútils,
de veritats falsejades,
de tanta promesa estèril,
de tants credos increïbles,
de tant parlar per parlar,
de la violència verbal
i de tots els cors de grills
que van cantant a la lluna.
Expulsaré tots els sons
i faré sorgir el silenci
junt amb imatges de somni,
idíl•liques i exquisides
que no facin cap soroll.
Me’n vaig, voluntàriament,
al meu racó de pensar.
I si us plau, no em molesteu.



Comentaris

  • Saps?[Ofensiu]
    Montseblanc | 17-12-2016 | Valoració: 10

    Jo també tinc un recó de pensar (normalment és al llit, al vespre, abans de tancar els ulls). I al meu cap tinc cinc llocs diferents on anar per deixar totes les angoixes i la contaminació anímica enrere. Ja fa anys que els tinc, des de que la vida va començar a fer-me les primeres mossegades. De vegades m’agradaria tenir un racó per “no pensar”, res absolutament, però de moment no ho he aconseguit.
    Gràcies pel teu poema i la teva sensibilitat.

  • Albert[Ofensiu]
    tapisser | 14-12-2016

    Jo sí que et vull molestar per agrair-te els comentaris que fas en els meus escrits, sempre tan dolços, tan encoratjadors, segur que de vegades tan poc sincers...
    Gràcies. Mestre.

    Bon Nadal.

Ajuda'ns amb un donatiu

Ajuda'ns a pagar el manteniment de relatsencatala.cat Qualsevol aportació és més que benvinguda:

l´Autor

Foto de perfil de aurora marco arbonés

aurora marco arbonés

188 Relats

1672 Comentaris

149285 Lectures

Valoració de l'autor: 9.93

Biografia:
Diuen que tinc sentit de l'humor. No cal que m'ho diguin, ho sé. I no és pas una qüestió de genètica, ans al contrari, ja de bon principi vaig mamar l'unamunià sentiment tràgic de la vida. Però vaig desenvolupar el sentit de l'humor com a mecanisme de defensa. És el meu as guardat dins de la màniga. He passat la major part de la meva vida en les aules bregant amb adolescents, i no he pogut practicar massa aquesta qualitat, tot i que n'he practicat d'altres, tant o més importants.
Un mal dia vaig caure a l'infern i m'hi vaig passar una temporadeta però no em va agradar gens ni mica i no penso tornar-hi ni de visita.
Les meves millors amigues són les paraules, elles i jo ens ho passem força bé, riem, deixem caure unes llagrimetes si cal i ens sentim agermanades per un interès comú: explicar històries, en prosa o en vers.