el que passa a Montjuïc.

Un relat de: Persona

Que fa por. La por és el contrari de l'amor. Hi ha qui creu que el contrari de l'amor és l'odi. L'odi es l'amor, però posat de cap per avall.

El primer que recordo de Montjuïc...Es el castell. Fins i tot, abans que el parc d'atraccions. Fosc. Hi havien canons; com tots els nens, m'agradaven els canons, les armes i els soldats. Però Montjuïc, era fosc. Fred, ventós. No sabia...

El parc de atraccions...Quan vaig gaudir-ne'n!. El"loco ratón"... van dir que va morir algú... les "barbes de papà m'agradaven molt. L'aparcament era ombrívol i feia molta pendent...havien delinqüents, deien. Gitanos...gent perillosa...violacions...no se sap com, de sobte, apareix-la el castell...era fosc i feia fred. No sabia...

El cementiri, barrancs, barraques...

Les carreres, de cotxes i de motos. Fórmula ú. El revol de la font del gat. El meu germà em va dur, per veure accidents. Van haver tres, que recordi: Jack Hick...la roda del formula ú...un Mc Laren?...un estrèpit sobtat; Tothom a terra...no hi van haver ferits.

-Adrià...tinc por. vull tornar a casa. El canvi de rasant, aquesta vegada va ser Graham Hill. El públic vam rebre...varis ferits greus, crec que fins i tot un mort. No ho sé. Son records d'un nen.

- Adrià! vull tornar a casa!

-Calla!

- Com diguis quelcom als "papás" te'n recordaràs! Calla i no ploris!....ets "una nena" un figa tova!


L'estadi, estava mig en ruïnes. Anàvem a fer les proves d'atletisme del cole. Els bancs del públic, est podrits: Era divertit; Es trencaven amb les mans com trossos de cartró humit i sec. Llargs corredors buits. Portes que espetegaven. Gitanos. Restes d'un foc. Plomes i la sang d'un pollastre. Assassinat per fam i gana.

La nit a Montjuïc. fosca. Plena de crims imaginats. Plena de plors. Menys a les vint quatre hores, de motos. Tot el grup d'adolescents. Passant la nit abans d que tanquessin el circuït. No havies de pagar. La Montse plora. El seu germà ha caigut. Són les quatre del matí. No es veu rés. No s'ha fet rés. Ell i el seu amic continuen a la cursa. Aquesta vegada l'acabaran!





Torne'm hi. Amb el cotxe, sempre em passa el mateix.... que si per "El Colón", les fonts...el tir olímpic...el Castell. Contra direcció. Per on collons es puja al Castell?

Ara hi ha l'anella Olímpica. "Ara" vol dir fa disset anys. Temps fugit... i també hi han moltes altres cosses noves.

Ara sé. He estat, exactament a la paret on van afusellar el president. L'únic president escollit democràticament i afusellat a Europa: Companys. Ara sé de com Nazis Alemanys i Fascisti italians Varen bombardejar la Ciutat en una guerra civil. Com totes les guerres. Totes les guerres ho son de civils. Una guerra civil, molt europea i molt mundial.

Ara sé, de tants patiments, a Montjuïc. Sé que Companys va donar el Castell als soferts ciutadans el 1936. Ara sé, que el General Espartero,en bombardejar, de nou la ciutat, en ser preguntat pel motiu, va dir, ràs i curt: "por que Barcelona.. se ha de bombardear , al menos, cada cuarenta años. Para que sepan quien manda!"

Ara sé, que amb els vots del PSC i el PP, a l?ajuntament de la ciutat, l'exercit continuarà formant part del patronat del castell. L'exèrcit que ara es diu "de la pau"com si, com deia algú...el compte Dràcula pogués encarregar-se d'un banc de Sang!

Ara sé. Que passa amb Montjuïc; que roman quelcom de fosc. subtilment amenaçador, quelcom que malgrat les parences i la inundació de turistes; fa, i vol continuar fent por. "para que sepan quien manda".

Qui te por de Montjuíc?




Comentaris

  • per cert...[Ofensiu]
    Galzeran (homefosc) | 30-05-2009

    m'he oblidat comentar que m'has fet reviure una part de la meva propia memória, amb l'etadi ruinós i aquelles proves atlètiques... i en fi, quina morrinya!

  • en quant la ignorància[Ofensiu]
    Galzeran (homefosc) | 30-05-2009

    no ens permet saber que ens ha de fer por, cap ninguna por tinc d'una muntanya tant farcida d'história, i malgrat el grotesc espartero (en minúscula a preu fet), ja fa més de quaranta anys que no ens toquen el voraviu amb bombes, però és perquè ara, les bombes, ja no són com abans, i per això, ara el castell ja no els interesa, i dien que ens le tornen...
    quin riure ara ja, que no fa tanta por...
    i que trist en el fons.

    Una braçada eteria.

    Ferran

    PS
    Diu en Xolnir que ja et comentarà un dia d'aquestos.

  • Que bé que ens ho expliques...[Ofensiu]
    brins | 29-05-2009 | Valoració: 10

    He gaudit amb la lectura dels teus records, dels teus pensaments, de la història d´una part de Barcelona. Gràcies.

    Una cordial abraçada,

    Pilar

l´Autor

Foto de perfil de Persona

Persona

436 Relats

200 Comentaris

179343 Lectures

Valoració de l'autor: 9.83

Biografia:
Una Persona


No es alta ni baixa
Ni home ni dona
No es gran ni petita
D'on ve no se sap
A on va , qui l'atrapa.

No es ric ni tampoc es pobre
A que es dedica, tan fa
Ni el càrrec ni, quan guanya
Si es creient , o no
Ni a qui vota, no es extranya.

No us en féssiu servir
Tampoc res no mana
No es fama el dit
Tampoc us enganya.
Ni es deleix per ferir.

Una pedra existeix. No te rés a dins, vull dir, la pots trencar i ho veuràs tot. Si trenques una pedra, rés no canvia, rés no es destrueix, fins i tot fent-la miques, és la mateixa pedra. Però si trenques una persona, d'immediat, quelcom immensament valuós desapareix.

Diuen que ho va dir un tal Rajneesh Chandra Mohan Jain , qui es deixava anomenar entre d'altres cosses Osho.

Els drets, la base dels deures. MAI a l'inrevés...

Tinc dret, a la vida, a viure omplert i mogut per uns ideals que busquin una comprensió més profunda de la veritat, una llibertat més gran per a l'ésser humà, i una vida vida millor.

Tinc dret a viure sense haver d'amagar aquests ideals. Tinc dret a manifestar-los en públic i a no ser perseguit, ofès o rebutjat, per ells.

Tinc dret a canviar els meus ideals, quan jo amb llibertat ho decideixi; empès, tal vegada, per una visió més àmplia de la veritat. Ningú no em pot impedir de canviar-los en qualsevol moment de la vida.

Tinc dret a proposar, que no imposar, aquests ideals als meus fills, com també tenen dret tots els pares i mares del món d'ensenyar als fills els seus punts de vista i el propi estil.

Tinc dret a no ser considerat un boig , un fanàtic o un integrista, només a causa dels meus ideals, per part d'aquells que viuen buits de somnis i de lluites, i que no pensen ni reflexionen sobre la vida, el comportament i la natura.

Tinc dret que la meva visió de la realitat sigui respectada; i que la meva persona, pel fet de viure enamorat d'uns ideals, no sigui ofesa, prejutjada, perseguida, dominada o ignorada.

Tinc dret que els meus ideals puguin oposar-se radicalment als valors tradicionals i a les creences establertes, amb vistes a una llibertat més gran per a totes les opcions i a una recerca sincera, objectiva i oberta, de la veritat.

Tinc dret que els meus ideals siguin diferents, i fins i tot provocadors o insòlits, a la llum del pensament d'algú.

Tinc la obligació de respectar els ideals dels altres, encara que em resultin molests, incomprensibles o desagradables. Els meus ideals no són superiors ni inferiors, són els meus.

Tinc la obligació de ser fidel a la meva consciència, i de no renunciar als meus ideals per por al que pugui pensar la societat o les persones que estimo.

Tinc l'obligació de no posar mai el valor dels meus ideals per damunt del dret a la vida i a la llibertat de cap persona.

Tinc l'obligació de no imposar mai els meus ideals, ans exposar-los i proposar-los per la via dels diàleg i la pau.

Tinc l'obligació de fonamentar els meus ideals damunt l'exercici de la raó, del cor i del be; i de rebutjar, en ells, com a doctrina o com acció, la violència i les sensacions i sentiments negatius.

Tinc l'obligació de posar els meus ideals, i les seves conclusions, al servei de tota persona humana; i de viure i comportar-me de manera coherent amb aquests principis.

Avui encara conservo aquell paper rebregat; el mateix paper. De vegades el toco i l'ensumo; fa olor de llibre noble. aquesta olor em suggereix paraules i frases, i no puc evitar de posar-me a escriure.


Jeremias Soler "Els peus dins l'escuma" 2002. Relataire d'aquesta web.