El que Pablo va somiar

Un relat de: Dolça Parvati

Ahir vaig tenir un somni. Un malson. M'he aixecat destrempat, cobert per una desagradable sensació de suor ja refredada a la pell. Ni tan sols el café bullent i carregat de les primeres hores del matí ha servit per treure'm aquesta sensació de desfici que m'ha acompanyat al llarg de tota la jornada. He pintat, he fet alguns esbossos, però fins i tot la meua creativitat de normal irrefrenable semblava alentida avui per la visió d'aquell horror nocturn.
Tot i que habitualment somie amb tots els colors de la paleta, no podria reproduir amb precisió cap matís cromàtic, al malson, llevat de la gamma de grisos. Només sé que s'escoltava un soroll eixordador al temps que una ràfega de vent apocalíptic arrossegava tot un seguit de cossos desmembrats que cridaven i cridaven agònicament. Enmig d'aquella universal destrucció, una dona atrapada en una estructura en flames aixecava angoixadament els braços enlaire sobre el fons d'un sinistre mur negre. Un cavall a qui algú havia clavat una llança hi descarregava el darrer renill de mort. A sobre de tot, un ull diví contemplava impassible tota l'escena al temps que una mà, diria que de dona, sostenia una làmpada encesa que absurdament no projectava cap llum sobre aquell obscur batibull de cossos fragmentats. A sota, un home esquarterat sostenia una espasa trencada i una flor, mentre que un toro esbiaixat contemplava de reüll tot aquell maremàgnum de destrucció del qual també formava part. Però el que més em va colpir, allò que recurrentment em ve al pensament des d'anit fins ennuegar-me la gola, va estar el desesperat gest convuls d'una mare que agonitzava amb el seu innocent fillet mort entre els braços...
No és el primer cop que somie una escena i després mire de recordar-la per acabar pintant un oli o un aiguafort que sovint acaben donant imatges diferents de la somiada, independents ja de l'onírica visió que les va originar. Però no, avui no ho faré. No podria sostenir la mirada d'aquelles criatures angoixades. Seria com un pare que engendra els seus fills sabent que els condemna in aeternum a sofrir sense remei mentre roman, impotent, contemplant-los. La vida se me n'aniria darrere d'aquest horror, ho sé, ho puc sentir. Ja no podria pintar, de fet, res més després de reflectir allò. No, definitivament no pintaré aquest malson.

Comentaris

  • Part del que vivim[Ofensiu]
    franz appa | 02-07-2008

    estic convençut, es queda atrapat en els somnis, no ja perquè recuperem en ells, metabolitzem, païm i intentem resoldre els fets de la vigília, sinó perquè vivim allí veritables vides. Vides que, si hem de creure Jung i seguidors, recuperen també experiències col·lectives.
    La força del Gernika rau al fet de depassar l'àmbit de la tragèdia individual, fins i tot de la tragèdia històrica concreta, per esdevenir un veritable reflex universal de l'horror.
    I, com aquesta mena d'arcans, irradia a més cap al futur, modelant somnis, narracions, veus dels que hem tingut la sort de contemplar el que Picasso es va negar a no pintar -potser en efecte lluitant contra ell mateix, potser com el Goya de les pintures negres, o el Vassili Grossmann de "Vida i destí", o el Primo Levi de "Si això és un home",etc-. I la prova d'aquesta força "contaminant" és aquest magnífic relat que recrea de nou la tragèdia, sí, perpetuant el dolor de les víctimes als nostres ulls, però també complint amb una de les més nobles insígnies de l'art: ser fidel a la veritat. Sovint una veritat oculta entre grisos.
    Un petó,
    franz

  • Anagnost | 01-07-2008 | Valoració: 10

    Però sí, ho va acabar pintant. Segurament sí que l'havia somiat moltes vegades, aquesta escena, possiblement amb els ulls oberts. La devia haver "vista" infinitat de vegades fins que, finalment, va donar lloc a una de les obres d'art més impressionants de la història.

    I si és que vertaderament hi hagué un somni, no podia trobar-se gaire enfora del que tu, tan magníficament, has descrit.

  • Afortunadament, va canviar d'idea… o no…[Ofensiu]
    - | 25-06-2008

    "Veig, amb desesperada impotència, que les meves mans s'entossudeixen a recrear un malson. El malson que des d'ahir, foragita del meu pensament qualsevol imatge menys esfereïdora… No puc deixar de pensar-hi. Em rendeixo... es terrible, però."

    Un somni pot donar per molt...
    Genial!

    Rosella


  • gypsy | 24-06-2008

    Impressionant en la seva brutal bellesa, la que descrius, la que detalles amb cura al mostrar el quadre, que sacseja gairebé tant com la seva visió.
    Quina sensibilitat al servei dels mots.
    I quin luxe, poder llegir-te!

    gyps