El que hauria sigut si...

Madrid 1937. Arribà a l’estació amb el temps just. Corria. Des de lluny veié que l’andana estava plena de gent que esperava el seu torn per a pujar al tren: alguns ja havien pujat i d’altres encara s’estaven despedint dels seus amics i familiars. Hi havia gent carregada amb milers de maletes i altres tipus de bosses, però ell només portava una trista maleta antiga i feta malbé. Un xiulet va alertar-lo: era l’avís que el tren es posaria en marxa aviat. Començà a baixar les escales saltant-les de dues en dues i intentant no xocar amb qui pujava pel mateix lloc. A l’arribar a l’andana, el rellotge marcava les dotze: s’aturà amb el cor que li bategava a més no poder, l’observà i un altre xiulet va ressonar per tota l’estació. Corria. Ja no quedava ningú a l’andana, qui havia de marxar ja estava al seu seient i de sobte, el comboi començà a moure’s lentament deixant anar xiulets molt fins, quasi inaudibles. Va córrer per intentant atrapar el tren. Corria com un boig però no arribava a agafar-lo. S’acabà l’andana i el tren entrà al túnel. Samuel va frenar de cop. Tot l’esforç havia sigut en va i totes les esperances cap a una vida millor havien sigut només això, esperances.