El que ens espera

Un relat de: Sol_ixent

T'espero i t'esperaré sempre, tot i que no sé ni el teu nom ni com es dibuixen les faccions del teu rostre. T'espero perquè sé que vindràs, que em portaràs allò que fa tant de temps que cerco i que mai ningú ha estat capaç de donar-me. Desconec quan voldràs presentar-te, el moment just en què l'aire que t'envolta envaeixi el meu i ambdós compartim el mateix oxigen. No sé quan et creuaràs en el meu camí ni si la vida ens separarà i ens unirà una o mil vegades. Ignoro si et buscaré o seràs tu qui em trobi, o si tots dos ens coneixerem en un punt intermedi de la distància que separa la teva porta de la meva.

No sé res de tu, però t'asseguro que puc passar la meitat de la meva vida asseguda en un banc del parc, sense moure'm, sota la pluja torrencial, tan sols per haver tingut el pressentiment de que serà allà on et vegi per primera vegada. Desconec com em reconeixeràs, però sé que en sabràs. No sé com, però ho faràs. Pot ser que sigui perquè ja m'has vist fa anys o ens presenti algun amic comú. Pot ser que un dia et trobi rere alguna cantonada i xoqui amb tu, o que em deixis posar sota el teu paraigua un dia de pluja. Potser el meu cotxe es quedi sense gasolina en l'instant exacte en que tu passis per aquella carretera. Hi ha tantes hipòtesis, que és impossible presentar-ne cap de correcta.

Jo tan sols sé que arribaràs i que totes les ferides que albira la meva pell, i també aquelles altres que s'amaguen a l'ànima, es curaran a l'instant i no quedarà cap cicatriu que doni testimoni de que alguna vegada han estat allà. I m'imagino com ets, quina és la teva filosofia, i els principis amb què et guies.

No em fa por que tardis, perquè un cop estiguis aquí el dolor marxarà lluny i les llàgrimes correran fins al mar, per perdre's entre les profunditats. Esperaré tot el temps que calgui, dempeus, sense rendir-me; perquè la rendició és el camí més fàcil i jo sempre he estat difícil. Pot ser que hagi de suportar mil huracans més, o que el cel estigui en calma a cada moment. Pot ser que senti les gotes d'aigua lliscar per l'esquena, però si estàs al meu costat recollirem la pluja per regar les flors del nostre jardí. Ara veig el cel, els núvols blancs que passen lentament; i sento la calor de la terra i el tacte de la llum del Sol sobre els meus braços.

I els carrers s'obren al meu davant i els cotxes les inunden amb les seves llums de verd esperança.

I ara ja no hi ha res que em freni perquè em sento capaç de tot, simplement imaginant-te a fora, esperant-me.

De cop els vents s'aturen, i les ortigues es floreixen, i la nostra vida es cobreix de margarites.

Tant me fa si ets el primer, o si després en queden uns quants que no valdran la pena, que no sabran valorar el que s'amaga darrera la meva mirada ni apreciar el somriure dels meus llavis. Vibra el cel i les parets d'aquest dormitori tornen a percebre un estirament als meus llavis, que es pleguen cap amunt sense poder-ho evitar. Sabia que el somriure és quelcom que no s'oblida, encara que faci temps que no l'utilitzo.

Quan comencem a teixir el futur que ens espera en el teler de les nostres vides, basant-nos en l'esborrany dels somnis que guardem curosament sota el coixí, no farà falta que intenti recordar tantes coses, perquè mai les oblidarem. Així que aquí t'espero fins que et trobi, o em trobis, o ens trobem. El que ens espera.

Comentaris

  • M'ha agradat moltíssim[Ofensiu]
    lurds | 09-09-2008 | Valoració: 10

    Jo també he sentit tot el que expliques, fa bastants anys, i m'has fet recordar aquell moment en que esperava i esperava, i pensava que no arribaria mai... Realment has descrit mol bé tots aquells sentiments, jo no ho hauria fet millor.Felicitats!

Ajuda'ns amb un donatiu

Ajuda'ns a pagar el manteniment de relatsencatala.cat Qualsevol aportació és més que benvinguda:

l´Autor

Foto de perfil de Sol_ixent

Sol_ixent

129 Relats

386 Comentaris

105567 Lectures

Valoració de l'autor: 9.64

Biografia:
"Escric perquè m'agrada escriure. Si no em semblés exagerat diria que escric per agradar-me a mi. Si de retop el que escric agrada als altres, millor. Potser és més profund. Potser escric per afirmar-me. Per sentir que sóc... I acabo. He parlat de mi i de coses essencials en la meva vida, amb una certa manca de mesura. I la desmesura sempre m'ha fet molta por." [M. Rodoreda. Pròleg de "Mirall trencat"]