El que ara sento

enviem tants records a l'oblit... però l'oblit té tanta memòria que ens els torna de tant en tant girant les pàgines enrere del nostre llibre vital... però l'important és aquesta força que t'empeny endavant... encara que el demà vingui amb bona o mala cara... res està programat, no som una agenda... demà improvitzarem nous camins i sentirem la frescor de noves sensacions... sempre la vida malgrat tot, pot ser... bella!
una abraçada!!!

...ves cap a ella! Sembla ser un inici de superació. Malgrat que el futur sigui incert, que et vegis una mica perduda. Malgrat que alguna cosa essencial sents que et falta, sempre hi ha aquelles il·lusions que la vida ens retorna.

Enyor o oblit. El pas de l'enyor a l'oblit a mí sembla m'ha resultat un camí dur fins que al final, sense adonar-me, desperto un dia amb ganes de seguir endavant. I ho prenc com un senyal d'haver assolit l'oblit. Però alhora, aquest sentiment m'empeny inevitablement cap a un "i ara què?".

Un poema preciós. Un barret per vos.

Salz.

Aquest poema m'ha semblat el resultat d'una llarga reflexió, en la qual has passat per l'enyor de temps passats, dubtant potser de si ja són temps oblidats (que no vol dir que hagin caigut en l'oblit, sinó que són temps, per un motiu o un altre, ja superats). I després d'aquest repàs, pausat i profund, arribes a la conclusió que el que 'ara sents" és la vida.... el desig de retrobar il·lusions.... quines? el lector no ho sap, però intueix que, el desig s'ha confirmat, que tot i uns dubtes, tot i una petita incertesa sobre el futur, les ganes de reprendre la vida, amb tota la seva força, s'han fet presents, s'han imposat. Certament, m'has transmès el sentiment que 'és la vida, la que et torna a atraure, amb flaires de somnis'... i sé que són nous somnis per acomplir. I ho faràs, ho diu 'el que ara sents', ho diu el teu poema.

Llibre, m'ha semblat un poema molt més senzill que d'altres teus, pel que fa a llenguatge literari, i per això mateix, a mi, particularment, m'ha inspirat, clarament i rotunda, tots aquests sentiments que he intentat explicar abans.

Com sempre, una mevarella, Llibre, felicitats pels prodigis que ens regales! Un petó!

PS. Ja veig que, tot i de vacances, no te'n vas poder estar, oi?

I és que quan el temps passa... l'enyor i l'oblit es fonen i és difícil cercar el sentiment que t'acarona i pessigolleja... confusió... neguits cap un futur desconegut que escrius cada dia, cada nit... futur que serà present en un instant.
GuSPIRA

Intens i suau al mateix temps, sentiments que acaronen molt endins.

Es barregen la força i l'enyor del records, l'esperança d'un demà sense recança, els sospirs plens de vida d'un avui difícil de definir.

Tot això que ens pessigolleja i colpeja amb el pas dels dies i les nits.
Som tantes coses alhora, tenim a dins tot un món on no hi manca res...

Jo és el que sento en llegir el teu poema. D'entre l'amalgama de tots els sentiments, pensaments i emocions, neix una recerca de l'essència que ens impulsa a cercar i créixer contínuament.
Una retrobada amb l'ànima sensible, amb la llavor i el batec de l'encís de la vida...

Potser només és una mirada poètica, però m'he quedat com a nova.

Per cert m'he llegit el teu llibre "Amor a sang freda" amb la música de fons de les onades de la mar Cantàbrica. Una delícia aquesta captivadora barreja.

Molts petons!

que sempre m'atrauran o aquest cant a la vida:
el deler d'il·lusions retrobades (...) és la vida que m'atrau amb flaires que em fa sentir que els moments de fusió grata entre l'ésser humà i la seva pròpia existència, sempre m'atrauran.

El poema destil·la pau interior i una reconciliació? del jo poètic amb la seva vida.

Un bell poema, Llibre.

Molts petons