EL QUART CREIXENT DE LA LLUNA BRILLAVA

Avui he vist la Maria. Ha set per casualitat. Caminava rient i parlant amb una noia que era el seu viu retrat, els mateixos cabells rossos una mica esbullats i aquells ulls blaus de mar, que a voltes es tornaven mes clars depenent de la claror. Maria he fet jo? Andreu oi ? ha dit com si no acabes de coneixem , quant de temps ¡ Era mitja tarda a un petit poble de pescadors. Érem al solstici d’estiu i el sol encara cremava i daurava una mica mes els meus braços ja bruns de per si mateix , com tambe dauraba
la cara les mans i cames de les dues dones, que tenien una morenor rossa , com el pa sortit del forn . Quan de temps sense saber l´un del altre. Trenta anys he fet jo. Aquesta es la meva filla ha dit. Tenim una petita casa a les afores i com que el meu marit es diu Joan, hem anat a comprat ha fet, m’ha ensenyat unes bosses que duien a les mans. Estic contenta de veure’t Andreu, tu també passes les vacances aquí ?
No he vingut de revetlla amb uns amics i feia temps per anar a casa seva, es aquesta d’aquí he fet m’entres senyalava una porta al meu darrera. Ah¡ ja els conec ha dit la Maria, doncs mira potser un altre jorn ens retrobarem, ara tinc una mica de presa. Si parles amb ells de mi ja et diran on vivim. Dient això m’ha fet dos petons al igual que la noieta i han marxat.
Trenta anys enrere, ella tenia 13 anys al igual que la meva germana Marta, va ser l’estiu que tot es va capgirar a la meva família, jo en tenia 16 .
Cada any passàvem les vacances a un poblet de la Catalunya central, la casa de poble fresca i acollidora era del avi de la Maria, i al ser de la mateixa edat les dues nenes eren molt amigues, jo solia mirar-les amb una mica de menyspreu, degut als meus tres anys mes.
Aquell any vaig trobar la Maria diferent, mes alta, mes prima, daurada pel sol la seva pell semblava el pa acabat de sortir de la fleca i els seus ulls blaus semblaven haver crescut, i ser d’un blau mes blau, com de les flors que a vegades es veien pel camí d’anar a l’hort del avi Vicenç,portava la mateixa trena alta daurada com el blat apunt de la sega, jo un dia li vaig preguntar perquè portava els"cabells així i l’endemà els duia desfets i us asseguro que eren tant llargs que li arivaven mes avall de la cintura. Veus els tinc de tallar els tinc massa llargs. No va fer la meva germana no ho facis, que donaria jo per uns cabells com els teus. No es que fos molt bonica, era lluminosa diria jo, i crec que aquell dia vaig començar a estimar-la.
Aquell estiu els tres varem ser inseparables, anàvem a banyar-nos al riu a la gorga que l’avi tenia per regar, collíem maduixes i tomàquets i els menjàvem allà mateix. Corríem pels boscos com tres animalons feliços i jugàvem amb el gos de la Maria que ens seguia per tot arreu.
La Maria portava uns pantalons curts que ella mateixa es va tallar de uns texans vells i una samarreta blanca imperi del seu pare.La meva germana l’imitava però no tenia ni la gracia ni la celeritat angulosa com de ballarina de ballet rus,
dels seus moviments. Jo cada dia l’estimava mes però ningú mes que jo ho sabia, ni ella que es reia de mi quan al rierol jo era incapaç d’agafar un cranc amb la ma i elles dues si que ho feien.
Els dies de pluja escoltàvem musica de Llach o Serrat i a vegades també de clàssica, la Maria tenia bogeria per Mozart o Grieg i sentada amb les seves nues cames torrades i plenes d´ esgarrapades llegia concentrada , li agradava molt llegir i a la meva germana i a mi també.
Però tot es va espatllar quan l’olor de la tardor desde feia tres o quatre dies començava a emunyir-se i nosaltres ens feia basarda separar-nos era un estiu rodo .
Recordo era migdiada i vaig sentir la veu de la Maria cridant, socors socors veniu , veniu tots, la Marta ha caigut si us plau...
Tots varem córrer els meus pares jo, els pares de la Maria l´avi i algun que altre veí. La Maria tenia els cabells esbullats m’entres plorava com un infant i repetia, la Marta ha caigut de la prunera i no es mou, no es mou, i tenia les mans vermelles de sang i esgarrapades als braços.
Sota la prunera de l´avi la Marta, estirada a terra no es movia, tenia sang al cap , respirava però semblava dormir, el pare va córrer a buscar el cotxe i la mare intentava fer tornar en si la meva germana. Jo plorava abraçant ben fort la Maria que repetia, volíem agafar prunes ens em enfilat les dues, però la Maria ha relliscat i ha caigut, jo també he baixat tant ràpid com he pogut, però no es mou ni em contesta, si us plau feu alguna cosa cridava com una boja.
Els pares van carregat la Marta al cotxe i el pare de la Marta també els va acompanyar, a mi em van fer quedar amb la família de la Maria.
Van ser les hores mes llargues de la nostre vida, ningu ens podia consolar, la mare de la Maria pobre dona també plorosa ens volia fer menjar però nosaltres no volíem res. A les dotze de la nit el pare de la Maria va tornar amb el nostre cotxe tot sol. Ens va dir que la Marta estava en coma i que les hores que vindrien serien les decisives pel seu guariment. La Maria deia era culpa seva, mai es tenien d´haver enfilat a l’arbre, els pares de la Maria deien no era culpa de ningú, que a vegades passen desgracies i ens van fer anar a dormir. Ningú tenia son i la Maria i jo ens varem trobar a l’eixida. Tenia els ulls inflats de tant plorar i semblaven mes blaus, les galtes amarades de llàgrimes. Ens varem assentar en un banc i així abraçats esperarem l’albada. Com l’estimava malgrat el meu dolor....
A les set va sonar el telèfon. La mare de la Maria el va agafar, el seu rostre es va tornar blanc i les llàgrimes corrien per les seves galtes.
Sols va poder dir un mot, es morta.
Els pares de la Maria i ella també, em van acompanyar a Barcelona, va ser el viatge mes trist de la meva vida, la meva estimada sols repetia, es culpa meva, jo també vull morir, dins meu tot era negre, dolor intens.
No vull recordar ni el tanatori ni l’enterrament, va ser com si tots haguéssim mort junt a la Marta. Jo, els meus pares els parents, els pares de la Maria i ella també, semblava que era una altre nena, amb el seu vestit dels diumenges de color blau mari.Semblava un mal son, millor dit una pesadilla.
Al poble sols hi varem tornar per agafar les nostres coses, no varem tornar mai mes a passar l’estiu a aquell poblet. La Maria inclús va tenir d’anar al psicòleg, el sentiment de culpa la turmentava. Jo l’estimava, però era molt jove .Les famílies varen continuar l’amistat però el temps va anar diluint una mica l’estretor
La Maria un dia quan ja tenia uns disset anys i li vaig dir l’estimava, em va mirar tristament i va dir. Si no hagués mort la Marta, potser jo també ho hagués fet, però tot em recorda a ella i es tant trist.
Tira el cap enrere, em feu un peto a la galta i em digué. Siguem amics
Andreu , el passat no ens deixaria ser feliços i marxà.
Recordo que el quart creixent de la lluna brillava damunt meu . I fins avui no he tornat a veura la Maria, el meu primer i tragic amor.