EL QUART CREIXENT DE LA LLUNA BRILLAVA- MARTA-

Sento cants de cigarres el sol llueix ben alt. La gent diu però quina calor les prunes son ben madures , com sempre cauran a terra i ningú les collirà.
Fa anys l´ avi Vicenç solia venir a seure a la seva ombra, quanta companyia em feia. Però un mal hivern una grip forta s'el endugué al cementiri, que d´ aquí puc albira
El Modest i la Roser quasi no miren mai l’arbre, els deu fer mal al cor, els deu portar records no volguts. I no diguem de la Maria, ella no vol ni passar pel costat, el volia fer tallar. El avi Vicenç va dir, l’arbre no te cap culpa. D´ara endavant serà l’arbre de la Marta. No es posen poms de flors allà on ha passat una desgracia ?. Doncs això ens recordarà sempre a ella, pobre nena tant estimada . .
La Maria la seva tristesa la va allunyar de l’arbre, jo l’esperava
asseguda a la branca mes alta. Sols un dia va tornar, va mirar la prunera i va dir, es un arbre molt vell, es tindria de tallar, ho va dir mirant un noi jove que la portava de la ma. Saps Joan no he pogut treure’m mai la meva culpa de sobre i es va posar a plorar. El noi li feia petons a les galtes ,mes jo vaig sentir la tristesa del seu cor.
I van passar hiverns gelats, primaveres glorioses i estius càlids.
I un dia vaig veure una nena rossa molt semblant a la Maria, la Roser li assenyalava l’arbre i li deia que mai es tenia d’enfilar a cap. Una nena anomenada Marta va caure i es va desnucar . Aquell dia vaig saber que desnucar vol dir morir.
Ara a sota l’arbre veig un home amb una serra elèctrica. El Modest esta amb ell, li diu te de tallar la vella prunera, ja que mai ningú ha gosat menjar un fruit desprès de la desgracia.
L’arbre de la Marta també cauria de tant vell com es..

No, no em talleu l’arbre. A on aniré jo?.Trenta anys vagant per aquets paratges, ningú em veu, ningú em sent. Ara ningú recordarà el meu nom ni la meva existència . Mes no em fan cas i l’arbre ja es a terra. No el trossegeu, es com si trossegéssiu el meu esperit, perquè esperit soc, ara ho entenc un esperit de tretze anys vagant per sempre.

Mes que veig, porten un altre arbre, una prunera i la planten al mateix lloc, una prunera jove i tendre i diuen. La Marta aquest arbre la recordarà mes anys , es sols un plançó i viurà molts i molts anys també, la Maria així ho ha volgut. Diu que no vol que ningú esborri el seu record, que ella el te molt a dins el cor. I he vist que el pare de la Maria tenia llàgrimes als ulls.
I jo el esperit de la Marta, em poso content, encara m’estimen i em volen recordar. Mes tinc de vagar per sempre?
Ara ja se que soc un esperit.
Vull em mirin i em vegin, vull..............