El quadern gris d'en Josep Pla: una crònica apassionada feta en calent

Un relat de: Florenci Salesas i Pla

UN LLIBRE LLEGIT EN EL MOMENT PRECÍS

A mi, com a tothom, hi ha hagut llibres que m'han influït moltíssim i d'altres que gens. N'he començat molts més dels que no pas he acabat, ja fos perquè al moment que els llegia no vaig tenir prou paciència per a continuar o perquè era una època que anava curt de son. Els motius solen ser sempre els mateixos o molt semblants. Aquest estat anímic, no ja variable, sinó inestable com un bot de goma, ha fet que per davant les meves mans hagi pogut passat l'obra de la meva vida i, per culpa de que ho va fer en un mal moment, ni me'n hagi adonat. Aquests trists desencontres ens passen a tots i són unes pèrdues irremeiables que mai no sabrem si ni tant sols han existit.

La vida que porto des fa ja uns anys és una mica massa desordenada -m'aixeco massa aviat, gairebé no dormo, vaig tant atabalat que de vegades em penso que em tornaré boig- per a encarar la lectura obres de segons quina magnitud. En els trajectes de tren m'he llegit fragments d'incomptables llibres que no he pogut acabar. Només han tingut èxit alguns volums d'història, contes, assaigs i d'altres cosetes que necessitava fullejar per qüestions de feina. El meu darrer descobriment va ser l'espectacular "Incerta Glòria" d'en Joan Salas. Per a mi això va ser una gran sorpresa perquè jo no he estat mai un gran lector de novel·les. En acabar-lo -quin èxit! - em vaig quedar prou convençut de que els que diuen que és una de les obres cabdals sobre la guerra civil espanyola han de tenir raó per força. Sempre és un gran consol això d'estar d'acord amb els experts, sense haver de fer cap esforç d'esnobisme suplementari al que tots portem de reserva quan volem quedar bé. Però no ens enganyem, si menciono aquest llibre és, més que res, perquè ha estat una mica l'excepció a la regla. Després he tornat al diari, a la lectura de relat curt o a la becaina fabrica-torticolis de torn. Poc m'imaginava jo llavors que aquell tom que agafaria més tard a la biblioteca em produiria aquella sacsejada tan bèstia: "El Quadern Gris" d'en Josep Pla, l'únic llibre de tota la meva història com a lector que, en arribar a la darrera pàgina, he plorat per que s'acabava.

Abans d'endinsar-me a parlar del que m'ha semblat, miraré de fer cinc cèntims del que és, una espècie de fitxa tècnica freda, el més objectivament possible.

"El Quadern Gris" seria el diari personal que el jove Pla va escriure entre el 1918, poc abans que s'acabés la Primera Guerra Mundial, i el 1919, el moment que l'escriptor havia acabat els estudis i començava la seva carrera professional com a reporter a l'estranger. El nom del llibre ve donat per llibreta d'aquest color, gris, a on en Pla hi va apuntar totes aquestes notes personals i que el propi autor no amaga en cap moment el desig que algun dia es publiquin. Entre l'escriptura del text inicial i la seva publicació varen passar gairebé cinquanta anys. Al llarg de tot aquest temps, tant l'autor com el país a on vivia -poseu-li Espanya, poseu-li Catalunya, tant se val, que prou magres les van passar totes dues en el decurs d'aquests anys- van viure tot tipus d'experiències i, entre d'altres, la seva reafirmació literària, amb la publicació de nombroses obres de divers format. A l'ombra d'aquella obra pública, en Pla sempre mirava de trobar un moment per a rescriure i corregir aquell text de joventut. Per tant, un cop sabem això, "El Quadern Gris" es podria considerar com una espècie de diari fals, fet mig des del punt de vista de la mateixa persona, jove i vella a la vegada, i mai no sabem quan acaba el jove i quan comença el vell.

Després d'haver passat per l'experiència de la seva lectura, la sensació que duc a sobre va molt més enllà de si m'ha agradat o no. És que, senzillament, desitjaria que no s'hagués acabat mai! De vegades havia d'aturar la lectura i pensava: "Quina punyeta que això no sigui un blog a Internet encara en actiu, a on jo hi pugui deixar la meva opinió!" Com m'hauria agradat encoratjar, aplaudir, rebatre o discutir fins a rebentar qualsevol de les opinions d'aquell noi amb ànima de vell -personatge impossible on els hi hagi- que m'estava parlant a mi del que li passava pel cap i em comentava el que tenia davant els seus ulls amb les descripcions més precises -per tant rigoroses com justes, amb una economia de paraules exquisida, defugint tant la definició en megapíxels com la vaguetat metafòrica-; com, amb dues pinzellades, em veia transportat a una Barcelona somniada -però que va existir de debò- que ja no tornarà mai, la Barcelona de l'explosió colorista de cultura catalana que es va produir tot just abans no vingués la dictadura del General Primo de Rivera; aquella Barcelona, ciutat encara presonera de Castella però que, amb l'alegria de comptar amb alguns dels cervells més valents, eixelebrats i oberts al món possible -més enllà d'aquella Espanya trista i grisa, tancada en ella mateixa-, volava lluny, per més que, a nivell internacional mai se li reconegués cap mèrit, tant sols per que el món era sord a una vida cultural que els venia en una llengua que, llavors, encara estava coixa de diccionaris que la traduïssin i l'escampessin com mereixia pels sempre nacionalistes intel·lectuals que hi ha pel món. I bé, és que, realment, les víctimes esclafades són molt pesades amb la seva cantarella ploramiques. Jo també m'imagino que si fos nord-americà també em faria molta mandra que em vinguessin amb les penes de la cultura catalana, de la que ni n'hauria sentit parlar ni en voldria.


EL PLA PERSONA: HUUUUU, QUINA POR!

Sobre la persona Josep Pla hem pogut llegir un munt de coses i gairebé totes lletges: que era un franquista, un venut; un caragirat que s'arrambava al bàndol a on el vent bufava millor; un covard; un aprofitat; un traïdor amb totes les lletres de l'abecedari, en definitiva. Com més va, més putrefacció sembla que tothom es veu en cor d'abocar damunt el personatge: des de l'apropiació nauseabunda que n'ha fet una part del PP -se'm fa difícil imaginar una imatge més repulsiva i ultratjant que la de l'ex-president José María Aznar presentant a Madrid l'edició castellana de dos llibres de l'autor empordanès, tot fent un núvol d'elogis al "catalanismo del bueno" que, segons ell, representaven tan bé en Cambó i l'escriptor; tota una demostració de pocavergonya històrica i una manca de moral nauseabunda-, fins a les acusacions d'espionatge -probablement certes- sota les ordres d'un Cambó que ara diuen estava al servei directe de Franco i, pel que sembla, donà unes informacions que foren essencials pel bombardeig de Granollers i d'altres ciutats; o que un personatge tan desacreditat com l'Albert Boadella dediqués tota una obra com a panegíric del personatge, no són el tipus d'estímuls que, personalment, m'inspirin a capbussar-me entusiàsticament com un boig damunt del llibre, precisament. És més, per més que hom se les vulgui donar d'obert i disposat a escoltar fins les propostes més, a priori, feridores de la meva sensibilitat política, espiritual, social o el que en vulgueu dir, per analitzar-les amb fredor i veure si, realment, estic equivocat; després que tot el meu entorn li posi tantes pegues, no he pogut escapar-me d'agafar el llibre en qüestió amb les pinces més carregades de prejudicis i prevencions que us pugueu imaginar.

Tot i que quedarà clar que no en sóc un expert, haig d'admetre que "El Quadern Gris" tampoc és la primera cosa que jo he llegit d'en Pla. Ja molt abans m'havia empassat sencers dos llibres que tenen alguns punts en comú amb els agradables quaderns de caminant que l'Espinàs escriu quan va per aquells camins del món: "El pagès i el seu món" i "Viatge de l'Empordanet a Barcelona", així com algunes picades d'aquí i d'allà a diferents llibres, entre d'ells el que va escriure sobre en Salvador Dalí i que, si mal no recordo, donava La Caixa, a aquella època en que La Caixa donava llibres (hòstia, que vell que em sento de cop!). Recordo que ja la prosa d'aquells volums em va semblar agilísima, que enganxava amb la seva "aparent senzillesa" (sento molt recórrer a aquesta frase tan suada, però és que no sé si hi ha una definició millor del seu estil). També me'n recordo d'haver rigut francament amb les observacions que feia sobre moltes de les coses que explicava (en entrar a la comarca de La Selva, es queixava que els catalans som uns exagerats en posar-li aquest nom tan excessivament suggestiu a una comarca que, si bé és prou bonica, tampoc n'hi ha com per a batejar-la així). També és veritat que aquells llibres tenien un sabor volgudament menor i, per tant, com he dit, força agradable. Ja vaig tenir una sorpresa en comprovar que eren molt menys "pagesos" del que n'esperava, es a dir, amb l'anàlisi serena de qui es mira el món rural sense esperar-ne res, ni bo ni dolent -tant des de dins com des de fora- que no pas amb la rondinamenta d'avi rústec que preveia. Reconec que si el to d'aquests llibrets s'hagués decantat per a aquesta banda, m'hauria començat a posar molt nerviós, doncs no tinc el que en diríem una extraordinària sensibilitat camperola, sinó més aviat el contrari: doneu-me abans un carrer ple d'històries que un camp ple tomaqueres. Però també és cert que, després d'haver llegit "El Quadern Gris" tinc una mica la sensació de com, tot i el que he llegit al llarg de tota la meva vida, fins ara hagués estat una espècie d'ignorant gairebé total.

Arribats a aquest punt: Què em sembla a mi Pla persona, amb qui he conviscut al llarg de les gairebé vuit centes pàgines que té el volum descomunal que m'acabo d'empassar? Doncs un paio fantàstic, amb qui ara mateix me n'aniria encantat a petar una xerrada -mentre jo em prendria un cafè i ell el seu whisky habitual- amb moltíssimes més ganes que amb molta gent amb la qui suposadament fins i tot jo mateix hauria cregut que compartim més coses.

Sense sortir del Pla persona, miraré de mullar-me una mica més: si ens fixem com van acabar les coses aquell hivern del 1939, en que les tropes del General Franco
van entrar a Barcelona i, sense que ni tinguessin temps de baixar del cotxe, van començar a arrencar els noms dels carrers, substituir-los pels dels més coneguts feixistes; van començar a aniquilar físicament tota persona sospitosa de tenir unes idees diferents i prohibir el català en tot l'àmbit oficial: ¿Com és que en Pla va publicar en català tant aviat? ¿Era potser un premi pels favors prestats? ¿Passava amb en Pla el mateix que amb en Camilo José Cela -cal no oblidar que aquest darrer va arribar a guanyar el premi Nobel de literatura- escriptor que semblava l'únic al qual se li permetessin fer unes descripcions cruïssimes de la misèria moral que hi havia a la postguerra espanyola a novel·les com "La Colmena", els primers anys de la dècada dels quaranta, en plena època de màxima repressió franquista, ell que era, no solament afecte al règim, sinó també un dels censors més importants del seu temps i, per tant, un privilegiat que podia fer i desfer i posar els seus llibres al mercat, emprant un llenguatge sense embuts que a d'altres escriptors els hi podria haver representat la presó? Se'm fa difícil de respondre a tot això d'una manera radical en un sentit o un altre però a mi em sembla que no. En Pla no crec que estigués fet d'aquesta pasta.

Anem a pams: Es evident que en Pla va estar al bàndol que va estar però també és cert que, un cop acabada la guerra, es va trobar amb una situació que el va desagradar profundament. Allò, senzillament, no era el que li havien promès (en una situació similar s'hi van trobar els monàrquics i els requetés, arrambats per Franco, d'altra banda un excel·lent estrateg de la millor escola maquiavèl·lica, especialista en desfer-se de tots aquells que el van ajudar a arribar al poder). Pla -encara que a molts sembla que no hi hagi manera que els hi entri al cervell- era un catalanista de cap a peus i tota la censura que llavors es va produir en contra de la nostra llengua a ell el va desagradar profundament. Ell sempre havia dit que la seva eina era la llengua catalana i, no ens enganyem, es posi com es posi qualsevol escriptor -des d'en Goytisolo fins al Félix de Azúa-, quan algú dedica tota la seva vida i esforços a dominar una llengua -la que sigui- ho fa perquè se l'estima o, com a mínim, se'n acaba enamorant de tant de contacte. Que ja se sap, com diu el refrany -justament tan poc del gust del propi Pla- que "el roce hace el cariño".

Ja dic, qualsevol escriptor, per molt que se les doni d'internacionalista, anarquista de saló, d'estar en contra de qualsevol nacionalisme i presumeixi d'una independència d'opinió universal, o, una de tres: o la seva llengua no està tant amenaçada i en un estat de permanent vulnerabilitat com la catalana, o és un insensible incapaç d'estimar sa mare, o les crítiques de provincianisme -sempre emeses per aquells que estan en la comodíssima postura de no tenir res a perdre i, en conseqüència, es poden permetre el luxe de ser tan hippies com un fill de papà- li han acabat per minar la moral i porta un sentit de culpabilitat tan gran a sobre, que ja té marcat en ferro roent la mala consciència a cada vegada que empri la seva llengua fora de l'espai marcat pel camp de concentració cultural de les bones maneres lingüístiques, instal·lat per les llengües -gairebé la llengua- que campen a la seva, amb gran aplaudiment de la massa inculta ("¡Vivan las caenas!", com cridava la massa enfervorida el dia que va rebre el tirà Felip VII tornà a Madrid, fregant-se les mans de trobar-se un poble tant ignorant que s'esclavitzava de gust). Cal dir que no tothom es mou per la mala fe o el ressentiment del cas del senyor Azúa, al qual, des d'aquí, recomano molt sincerament que es prengui un vàlium i que continuï gaudint del RACC a gust, ell que té cotxe. Alguns, des de la més tendra innocència, també ho defensen, com és el cas dels meus admiradíssims Aviador Dro, en la meva opinió el millor grup de la història de la música pop espanyola, amb diferència. Aquells genis entren en una contradicció flagrant quan denuncien els nacionalismes, advocant per un entendridor "Anarquismo Científico", mentre critiquen molt durament als grups espanyols que fan música en anglès enlloc de en castellà. La veritat, és que jo sempre he defensat la seva coherència de creure en la seva llengua -si senyor, si ells no canten en espanyol, qui ho farà per ells? - però si aquest comentari no és nacionalisme -legítim i positivíssim, això sí- que vingui Nostre Senyor i m'ho digui.

Bé, déu ni do la digressió. Potser que tornem a "El Quadern Gris"!

Des del mateix moment d'acabar-me'l, "El Quadern Gris" m'ha semblat l'homenatge més bell i monumental possible a la llengua catalana. És tant l'amor que en Pla sentia per la seva llengua que s'atreveix a criticar-la amb una severitat i amb una ràbia que només els fills que volen el millor pels seus pares fan. Aquest Pla, també tant afrancesat com italianitzat -estima el francès i l'italià amb desmesura- així com defensor total d'Azorín i Pio Baroja i, per tant, d'una certa prosa castellana, mai traspua per totes aquestes llengües el mateix dolor i passió que mostra per la seva pròpia, la seva eina, el seu neguit de cada dia. No són el mateix les crítiques que fa al català quan diu que es nota té la tradició que tenen les llengües "importants", o en un altre moment que rondina perquè és una llengua amb unes frases fetes massa rurals o "vulgaríssimes", o es fica amb la carrincloneria de certes paraules que sempre surten als jocs florals, etc. com quan parla de la repulsa que li fan algunes paraules castellanes com "pájaro" ("...és com si us fiquéssiu una barra de pa sencera a la boca..." diu l'animal), ni quan deixa anar la seva artilleria pesada sobre la pretensiositat francesa (en Pla, l'afrancesat!).

Sense sortir de la persona, als prejudicis que ja he esmentat, encara hi hauria d'afegir els que tenia en contra del to de l'obra i, després, els que encara tinc en contra del look personal de l'escriptor: no puc fer-hi més, sempre m'ha desagradat aquesta imatge del Pla "pagès", amb la boina i el coi de cigarreta cargolada que li penja dels llavis. Guiat pel primer prejudici m'esperava trobar un esperit escèptic, amarg i depressiu -la lectura del pròleg devia ajudar la seva cosa a caure en això. No llegiu mai els pròlegs, excepte si els ha fet l'autor! - però també d'un sarcasme cruel; d'una actitud superior a tot; d'un cinisme distanciat, glacial; d'una pedanteria inaguantable, barrejada amb aquella -i aquí hi entra la cosa del look- pagesia impostada de pa sucat amb oli. En acabar el llibre, potser no goso dir que algunes gotetes de tot això no hi siguin, ni que al seu lloc m'he trobat un ser carregat de tendresa -això tampoc, no flipem- però tot plegat hi apareix en una mida tan mesurada que tot repunt pedant, pagès, cínic o el que es vulgui del que abans he mencionat, sempre m'ha semblat que hi apareixia per a ressaltar la immensa humanitat del relat.


LA HUMANITAT BÉ VAL UN FRAU

Perquè sí, si hi ha una paraula que per a mi defineixi amb tota la seva totalitat "El Quadern Gris", aquesta seria humanitat.

Però tampoc ens confonguem: la humanitat que el Pla transmet és seca com un rosegó de pa de cinc dies. Vull dir que no estem parlant d'allò que se'n diu habitualment "humanitat desbordant". És una humanitat que et xopa per constància, més que per l'arravatat impetuós però que, quan t'atures i et mires la roba, t'adones que sembles un peix. Aquesta humanitat que tot ho xopa penso que és la clau per a entendre, gaudir i, fins i tot, emprenyar-se fins a l'última coma amb/d'aquest -i perdoneu-me que ara em deixi anar la cabellera- llibre meravellós, tocat d'una màgia de geni de la làmpada. Humanitat, amb tot el bo i dolent del terme, valenta i covarda fins el fons (o sigui, valenta), capbussant-se fins dins el món i dins la pròpia humanitat viscuda amb una nuesa desarmant, sense cap mena de protecció, excepte el de la depuració estilística. Això si, depuració estilística que no en falti. Perquè no cal oblidar que "El Quadern Gris" és, en certa manera, un espectacular frau.

"El Quadern Gris" en principi es ven, com ja hem dit al començament, com un diari basat en les notes d'un jove Pla estudiant a on parla del que va viure a la excitant època que va ser la efervescent Barcelona d'entre el 1918 i el 1919, encara que ell s'escarrassi a dir després allò tant famós de que "...les èpoques són totes iguals, les grans èpoques només han existit a la imaginació d'aquells que han escrit els llibres i bla, bla, bla..." (deixeu-me que em delecti de gust amb tot aquest tros gggg...)

Si bé és cert que la base del diari, la llibreta grisa que dona el nom al llibre, que en Pla va emprar per a buidar-hi el pap, existeix -i, de fet, se n'ha fet fins i tot una edició facsímil-, al que nosaltres, lectors del segle XXI, tenim accés no és, ni de lluny, el que contenia l'imprecís original. El minuciós treball de reconstrucció del text i de com aquest va passar de la informe massa caòtica original a la magna obra literària que tothom pot ara gaudir o patir (hi ha sensibilitats per a tot en aquest món) és prou conegut i estudiat. Des del 1918, quan aquell estudiant acabava de fer vint i un anys fins el 1966, quan aquell vell desencantat de quasi tot gairebé en tenia setanta, hi ha tot un camí de desenganys i confirmacions -pròpies i alienes- i la obra final acaba essent un compendi una mica monstruós a on s'hi barregen, amb una esquizofrènia desfermada, la força de la joventut amb el cansament de la senectut, l'excitació per les novetats i la mirada trista dels ulls caiguts del vell exhaurit. Alguns diran que amb aquest procés de perfeccionament en Pla pot haver matat l'espontaneïtat que tenien les notes originals, que com a diari és un frau total, que si naps que si cols. Mireu, si voleu que us digui la veritat, prefereixo cent mil vegades aquest diari fraudulent que tots els diaris veritables que he llegit, el de l'Anne Frank -al cel sigui- inclò
s.

La tensió que les dicotomies (alsa Manela, quina parauleta!)veritat-falsetat, espontaneïtat-perfeccionisme, ordre-desordre, conservadurisme-questionament constant de l'ordre establert, hi és present en cada paràgraf del llibre. Tota aquesta tensió -portada tota l'estona amb aquesta espècie d'estil distret, de com qui es fa el distret però les va fotent- per a mi es evident que lli dona al relat una força d'acer. Aquesta força, però, no té res a veure amb aquella força homèrica, que es llança damunt del món amb una prosa divina, emprant els més increïbles recursos estilístics per a, des de dalt, vèncer a l'enemic per esclafament, desbordant-ho amb una molt superior potència verbal, anant segura del propi múscul entrenat per a emprar l'espasa justiciera, no. La prosa i els pensaments d'en Pla funcionen més com una tuneladora que et va perforant per sota, sense que te n'adonis, i, a la que ho fas, ja t'ha deixat més buit per dintre que un formatge de Gruyère i més indefens que un pollet. És l'anti-èpica de l'home normal, del treballador, del vagabund, no ja modest, sinó extremadament mediocre, que fa l'orni sempre que pot, que té tots els defectes humans reconeixibles i palpables, d'una manera que fan tanta por com companyia. Aquesta és per mi una altra de les grandeses d'aquest llibre: la seva capacitat de companyia. Nosaltres els humans, tan desesperadament sols, que ens tornem bojos cercant algú que de debò ens escolti, que ens faci un mínim de cas, de sobte, trobem que aquest llibre ho fa i en la seva activitat de despullament inexorable, també ens arrossega a nosaltres mateixos a despullar-nos, tot dient-nos: "Si, ets un miserable, en això i en allò, d'acord. Però no et mortifiquis que també ho són els demés, també ho sóc jo i, mira, també aquests grans personatges, que ho han estat, com a mínim, una vegada a la vida. Aquí hi trobaràs lliçons de vida -o reflexions que et trauran de polleguera- fetes per en Segarra, en Xenius o en Pujals però també per aquell botiguer, el pescador empordanès i d'altra gent anònima; tots plegats res d'espectacular, gent com tu i com jo..." i fent una feina terapèutica digna d'aquell espaterrant refrany castellà que diu "mal de muchos, consuelo de tontos". Però encara hi ha algú que, a aquestes alçades de la vida, pretengui no passar per "tonto" davant de si mateix?

Per aquest i d'altres motius, a mida que un es va endinsant dins "El Quadern Gris" li va fent l'efecte que no està sol del tot, que hi ha algú que t'entén en profunditat, sense que aquest algú recorri a matxucar-te amb una brigada de demolició de la qual només te'n podràs escapolir si et suïcides, però tampoc emprant el recurs fàcil de que t'adulin pel ser extraordinari i únic que ets, no. Sents que t'estan descrivint a tu mateix, amb una precisió que emociona. I això, amb tota la tristesa depressiva que pot arribar a donar -si no estàs acostumat a qüestionar-te gaire ni a qüestionar el teu entorn amb un mínim de profunditat- dona alhora una calidesa i una esperança que no acostumo a trobar a gaires obres d'art. Si fóssim una ciutat, després que la tuneladora d'en Pla ens hagués barrinat tots els fonaments, ens deixaria una base tan feble i qüestionable que, segons quin fos el nostre ànim, ens podríem ensorrar. Tant forat deixaria al descobert -i, de fet, hi deixa- tot el que s'amaga a sota. Després d'una feina tan ben feta de realisme diguem-ne total, quina màgia hi queda sinó hi ha cap lloc a on amagar-hi rés ? (que preguntarien els integristes del romanticisme). Però el senyor Pla, amb un tombarella acrobàtica que a mi em fa badar la boca, ens diu que la màgia és precisament això. Una vegada la seva ploma ha passat per damunt del ser humà i la societat, aquests no tenen on amagar-se. Però en Pla és molt elegant -encara que ell digui que per obtenir la realitat defuig l'elegància, si cal-i quan té la pressa tan a mà, no s'hi llença a sobre a arrencar a queixalades les parts més febles perquè sap que això, apart de ser pornografia del pitjor gust, li resultaria tant estèril com no haver despullat res. Una vegada arribat a aquest punt, en Pla no es mostra mai destructiu. D'aquesta manera el lector, que també es sap despullat, potser no trobarà una nova roba per a substituir la que ha perdut amb la ventada però no tampoc s'hi veurà malament amb el nou vestit.


ELS PREJUDICIS DEL PROPI PLA O LA MIRADA MENYS NETA DEL QUE SEMBLA

Una de les contradiccions que m'ha cridat més l'atenció és la manera neta com en Pla s'esforça a acarar-se a les coses, al món i a ell mateix amb un èxit total la major part de les vegades però que d'altres no pot evitar -es més, s'hi llença de cap sense mirar-s'hi gaire- de caure en afirmacions carregades de prejudicis.

Si al primer grup hi trobem nítides observacions que desprenen una lucidesa de nou vingut -encara que en molts casos, en Pla no en fos gens de nou vingut i tingués un molt de "culturalment contaminat", cosa que, per a mi, n'amplia el mèrit- al segon hi veiem que, de tant en tant, ens deixa anar estirabots de l'estil "en Josep Carner, tot i ser barceloní, no té el xaronisme que tenen tots els escriptors barcelonins..." i quedar-se tant ample. I això és només un exemple dels molts que hi ha a "El Quadern Gris" (i a d'altres llibres d'en Pla, pel que estic veient, ara que m'hi he posat amb tota la col·lecció, començant pel llaminer "Viatge a Rússia" escrit el 1925).

Senyor Pla, sense sortir d'aquest cas, li demanaria que m'aclareixi dues coses, si us plau:

Primera: en què es basa per a dir que tots els escriptors barcelonins són xarons? No em pensava que el fet de ser d'un lloc o d'un altre et feia automàticament ser de la manera que en Pla t'engega el moc, amb un tuf a racisme cultural, d'aquells que el Felix de Azúa -probablement el classista cultural número u del regne, això sí, que, tot i amb un cert talent, no li arriba a en Pla ni a l'alçada de la sola de la sabata- tan li agrada de fer en les demagògies exaltacions dels seus articles als diaris.

Segon: Quan diu barcelonins, a què s'està referint, concretament? A escriptors de Barcelona ciutat o als que també viuen a les comarques barcelonines? Perquè, que jo sàpiga, en Carner era de Vilanova i la Geltrú!

En conseqüència, si aquesta opinió que dispara, així, sense més argumentacions, s'amplia a lo segon -escriptors de les comarques barcelonines incloses- cauria per terra d'una bufada en descobrir que molts dels escriptors que en Pla admira -i dels quals en fa unes anàlisis molt interessants i detallades- són també barcelonins.

Una vegada ens hem aturat en aquest cas (i no n'esperem una resposta del senyor Pla, ni falta que ens fa), en cap moment he sentit que cap d'aquestes inconsistències morals hagi tret cap valor al llibre, ans me l'augmenta (com a de ser amb les coses que es defensen perquè t'hi has enamorat: tot defecte que molesti als enemics a tu t'ha de semblar el setè cel he he he). D'altra banda, hi ha prou fragments de l'estil "ull obert al màxim" que fan que el Pla "rondinaire per que sí" a mi em representa com aquella sal i pebre que fan que l'aliment s'empassa molt millor.

Com a tercera via de com enfrontar els prejudicis hi ha tots aquells moments a on el Pla protagonista, conscient de les seves limitacions de sensibilitat, s'enfronta als que ell és conscient que té, amb uns resultats d'una comicitat encantadora i de la que no se n'escapa ningú, ell inclòs. Penso, sobretot, en aquelles estupendes pàgines a on ell no entén que coi li veu al mar la gent que s'hi passa tanta estona mirant-se'l; les respostes tan poc convincents que rep a les seves preguntes exageradament literàries i, al final, el seu sonat fracàs personal en l'intent de mirar de descobrir-li l'al·licient pel seu compte, posant-se ell mateix de conillet d'índies, mirant-lo durant hores fins que gairebé és mor d'avorriment i culpabilitat estètica. La gradació dels efectes còmics amb els tendres és magistral, per com aconsegueix el que all llarg de tot el llibre guanya, una vegada i una altra, pàgina rera pàgina: que no t'aturis de llegir-lo ni un moment.


LA MANIPULACIÓ

Suposo que la manipulació a que van estar sotmeses les pàgines inicials hauran de ser, per força, un dels temes que poden provocar més repulsa a molts lectors. L'abast de la seva validesa com a retrat del seu temps és un dels factors que sembla quedar molt tocat per la mateixa natura de la gestació de l'obra. S'entén que això, per si sol, també pugui generar discussions sobre d'àmbit moral però hi ha altres aspectes secundaris, no tan clars, i que a mi, com a mínim, també posen la moralitat en dubte, apart que jo trobo molt més interessants ¿Què hauria passat si els textos originals s'haguessin publicat el mateix 1919, tal com estaven -amb tots els retocs estilístics que vulgueu, però fets amb la immediatesa d'un Pla jove, no del pla gat vell- en lloc del 1966, com, finalment, es va fer?

Per una banda, no es pot comparar el prestigi, la fama i el ganxo comercial d'aquell desconegut nano inquiet del 1919 amb la patum -tot el polèmica que es vulgui, però patum al capdavall- de les lletres catalanes que seria el de després. És impossible saber com hauria pogut influir en el Pla escriptor i figura pública el fet que el llibre hagués estat un èxit o un fracàs hipotètics. Hauria estat esborrat del mapa com a pesta per a la publicació o s'hauria convertit en un fabricant de best sellers? Però més enllà d'aquestes hipòtesis -interessants pel que trobo que aporten de reflexió- el que si trobo un fet flagrant i constatable és que, quan el llibre va sortir finalment a la llum, de tots aquells que hi són mencionats no en quedava viu gairebé cap i els pocs supervivents devien repapiejar. A mi reconec que m'ha assaltat el dubte de pensar que en Pla va voler esperar tant més per assegurar-se de que tothom que hi sortia dient la seva estigués ben enterrat, i així quedar-se sense possibles veus que protestin, que per la possible obsessió pel perfeccion
isme. En Pla devia ser un perfeccionista, d'acord, però un professional del periodisme com ell havia d'estar per força acostumat a veure publicat una pila de texts que devien grinyolar molt més de que hauria volgut, si hagués tingut temps per a polir-los una mica més.

Si bé "El Quadern Gris" és també un retrat d'ell mateix, ple de reflexions que són pròpies o que ell les presenta així -com, per exemple, l'apoteòsica diatriba contra els llibres-, moltes altres estan posades en boca de personatges famosos i, finalment, n'hi d'altres de fetes per coneguts pel cercle més familiar de l'autor. És fascinant veure com aquelles opinions tan corprenedores, que deixen al lector sorprès o indignat les deixen anar personatges que ja no hi són per a defendre'n la seva autenticitat. De vegades, sembla com si en Pla actués com una espècie de Plató amb en Sócrates, quan als seus diàlegs hi posava en boca del mestre idees que alguns denuncien com a pròpies del mateix Plató. Com amb Plató, algunes de les opinions d'aquest personatges estan exposades en forma de monòleg -una bona part d'ells força extensos- que poden provocar en el lector totes les reaccions que es vulgui, excepte la indiferència.

Jo no sé si alguna vegada heu mirat de reproduir en un paper algun diàleg que hàgiu tingut amb algú. Per pròpia experiència goso dir que, per molta cura i memòria que hom tingui és impossible escapar a la manipulació. ¿Quantes vegades no es generen amargues discussions entre les persones perquè els uns als altres ens retraiem que hem dit altres paraules i no reconeixem el que l'altre defensa que ha dit -de vegades, fa tant sols un moment! - i això fa que ens sentim incompresos i reaccionem amb un gran enuig? Doncs en Pla no es talla un pel a explanar-se a gust en molts d'aquests diàlegs. Ara bé: moltes d'aquestes opinions donades per aquests personatges -fins hi tot quan es tracta de l'adroguer aquell o el boticari anònim- són tota una disquisició fenomenal sobre una manera de fer o de pensar que podrien valer com a autèntics tractats filosòfics. Si jo en fos un d'ells, us ben juro que n'estaria encantat.

És admirable, per exemple, la que li deixa anar aquell senyor de poble sobre que a la gent el que més ens agrada es sentir-nos escoltats i que si un vol ser acceptat per la societat només cal que aprengui a fer veure que el que els altres diuen és interessantíssim. Sorprenent la que fa el senyor que critica l'estil del propi Pla i defensa la literatura "bonica", plena d'irrealitat -comentari perfectament aplicable a la literatura fantàstica o a qualsevol intent d'evasió del món real- que és la que a ell li agrada, la única veritablement útil i la que tots els escriptors haurien de fer, enlloc de dedicar-se a retratar la realitat, doncs aquesta ja ens la coneixem tots massa. La repassada que en Pla rep d'aquest senyor és tant bona que el propi escriptor es queda sense paraules. Per ella mateixa, podria quedar com un manual extraordinàriament complet per a tots aquells que volen argumentar en contra de la literatura realista (evidentment, no parlen per mi).

I per matar el tema, malgrat tot el que aquí he dit, marejant la perdiu sobre el que pot ser moral o no, penso que al capdavall no té massa sentit encaparrar-s'hi gaire. En Pla es va passar una bona part de la seva vida d'escriptor fent articles per la revista Destino, a la mateixa època en que tal revista devia ser una finestra oberta per a on hi devia entrar un aire impossible de respirar a la major part del país, amb col·laboracions de gent com en Nestor Luján. En aquests articles en Pla va parlar de tot i tothom que li va semblar, així com va deixar constància en una pila de llibres sobre el que pensava o deixava de pensar sobre una bona pila de gent que podia perfectament rebatre-li el que fos, perquè llavors eren ben vius.

Llavors, cas tancat, d'acord?


ESCRIURE I LLEGIR

En aquest diàleg és justament un de molts en que el Pla moral brilla a més alçada; aquests moments en que Pla parla del seu ofici, tant des del punt de vista de les seves lectures com dels seus propis escrits, amb una claredat i una nuesa en la que l'home rasca més a fons. Sempre allunyat del que en podríem dir arguments del tipus "parlar del sexe dels àngels" -amb les excepcions en les que cau al parany dels propis prejudicis, com ja em remarcat amb allò que dèiem sobre en Carner- posa en boca dels seus interlocutors autèntiques lliçons practiques de com escriure bé, de com treure tot artifici innecessari i de mirar de lluitar per vèncer l'ego i acostar-nos el màxim possible a reflectir el miracle de la realitat que tenim davant dels nassos, acceptar les limitacions del llenguatge escrit i, fins i tot, aquelles que té cada llengua parlada que coneix (no se'n escapa cap, des de la pròpia llengua catalana, passant per la castellana i acabant amb el francès, com ja hem comentat abans).

Són exemplars les crítiques que rep de sobre els seus propis escrits i la seva influència mal assimilada de la xerrameca florida del noucentisme català, del qual només se'n escapa Eugeni D'Ors -cosa que sona a maximalisme injust i prepotent d'entès en el tema, un entén que el jove Pla es quedi espantat com un pollet davant la pedregada- però summament útil si avui mateix qualsevol ha d'escriure.

Aquesta desimboltura que té en Pla té potser un què d'endogàmica, si es vol, però, de ben segur que tots aquells que estiguin interessats a obrir els ulls a paraules sàvies sobre com es fa això d'expressar els pensaments i sentiments en paraules els hi serà molt útil. Sobre aquest comentari final ja puc sentir les cleques que deuen de fer els pacients lectors que hagin arribat fins aquí: "Collons! no estaria malament que li hagués servit una mica aquestes lliçons de que parla aquest paio i anar una mica més al gra!". D'acord, però tampoc calia que us possessiu així.

Una de les obsessions que té en Pla al llarg de tot el llibre és la necessitat de copsar el naixement de cada idea, expressar directament, sense posar-hi cap artifici, tot el que li passa pel cap. En Pla acaba admetent que això és impossible. Tot i això, ell no llença la tovallola i s'hi enfronta una i una altra vegada, a la recerca de trobar la veritat del funcionament del pensament. En això se'l podria comparar al Kerouac aquell però em temo que el que separa en Pla de l'escriptor americà són moltes més coses que el gust o la repugnància per les drogues. Mentre en l'americà sembla que primi l'espontaneïtat per sobre de tot, dient gairebé un "Fuck you!" als detalls d'acabat (ja se sap, aquella cosa tan "petit burgesa") i mirant de presentar el seu caos en la més pura innintiligibilitat, sense tallar-se a l'hora de fer servir totes les paraulotes, sexe explícit o el que sigui; en Pla fa exactament el contrari. L'empordanès té masses escrúpols per a acceptar d'entrar en un joc que ell consideraria massa evident i pueril. Ell rebutja la pornografia física i sentimental de ple. D'altra banda, el seu desig de recerca d'un perfeccionisme literari i la seva mania per a que tot quedi cartesianament clar, fins i tot per al lector més talòs, fa que en Pla treballi amb unes eines que són exactament les oposades que el seu col·lega. Podríem dir que en Pla, per comparació, seria un ultra-conservador de les formes, mentre l'altre un "saltataulells eixelebrat", un tipus de personatge que dintre del pensament del nostre escriptor no podria veure's com més inútil i de maneres de fer estèrils. No crec que això fos així, vista la quantitat de seguidors que té aquell altre senyor. De tota manera tampoc ho sé, perquè no tinc prou informació ni de primera ni de segona mà sobre les opinions de l'escriptor empordanès sobre l'americà. Com que haig d'admetre que la meva base cultural és bàsicament cinèfila, no me'n puc d'estar de fer un símil d'aquells tan tramposos i quedar-me tan ample, que per alguna cosa això ho estic escrivint jo i no un altre. En Kerouac seria -així, pel broc gros- una espècie de Jean Luc Godard i en Josep Pla en John Ford. Avui no us dic el que en penso d'en Godard perquè em fa mandra de començar-me'l a carregar. Sobre en Ford ara només diré que és per a mi, juntament amb en Buster Keaton i l'Ozu, un dels tres pilars de la meva Santíssima Trinitat personal de l'Olimp del cel·luloide.

Ja m'he quedat descansat amb aquesta, ja!


A LA (BREU) RECERCA D'ALTRES LECTORS

No me'n vaig poder estar de cercar per Internet alguna informació d'algun expert, així com si hi havia algun blog d'algun lector "normal" que parlés sobre el llibre.

Alguna informació que vaig trobar em va semblar molt útil -i no he dubtat a emprar-la aquí- però aviat me'n vaig cansar. Ho vaig arxivar i em vaig dir que ja ho llegiria un altre dia.

Amb els blogs em vaig aturar al tercer. Van ser un en català, que ara no recordo exactament que hi deia, a on hi vaig deixar un comentari molt a cop encara més calent que tota aquest paragrafàs -havia de compartir l'excitació amb algú, es veu-; un d'un senyor mexicà que, òbviament, havia llegit la traducció al castellà i encara un altre en català a on el suposat lector -dubto que el llegís sencer, tot i que és un llibre a on imagino que l'estat d'ànim en el qual es trobi lector en aquell moment, és especialment important- es limita a dir que "El Quadern Gris" és un rotllo com una casa de pagès, que només és una llarga descripció de com un jove nen de papà (el propi Pla de jove) es toca les pilotes a Barcelona per compte dels seus pares. Tot i que potser a aquest darrer paio no li manca tota la raó -molta part del llibre no s'hauria escrit si, com ell diu, en Pla no s'hagués tocat les pilotes alguna temporada- demostra tenir, no ja una sensibilitat, sinó una capacitat de lectura similar al que deu tenir un cuc de terra. Algú tan superficial no mereix més comentaris. Molt més interessant em va semblar el que deia el lector mexicà. De fet, ell va ser el que em va semblar molt més il·lustratiu sobre l'efecte que pot produir un llibre t
al en lectors que tenen una exposició zero a la cultura catalana (tots els del món i una part substancial dels propis catalanoparlants inclosos). El mexicà, des de la seva assumida candidesa i l'exposició pública sincera de la seva ignorància sobre la cultura catalana - "habla de unos escritores catalanes que desconozco", diu en un moment- em va tocar el cor. Comenta que va encarar-se al llibre perquè hi havia un debat entre dos companys: un que n'estava entusiasmat i un altre que l'havia deixat per considerar-lo el llibre més avorrit que li havia passat pel davant. L'autor del blog admet que, en un principi, a ell, el llibre també el feia badallar molt, doncs no li semblava poca cosa més que el que deia l'altre bloguista -la llumenera de les pilotes, perquè ens entenguem- però que mica a mica, a mida que les pàgines anaven passant, anava notant com el llibre se li anava ficant a per sota la pell, fins a deixar-lo totalment fora de combat, enamorat fins al moll de l'os. La seva conclusió era que, tot i que no en tenia gairebé ni idea de la gent i ells llocs que en Pla parlava amb tanta propietat i detall, ni, veritablement, se li ben enfumien, la emoció era total. Acabava dient que no sabia com explicar-s'ho i demanava perdó per no trobar paraules per a transmetre aquest sentiment tan privat. La única cosa en que no estic massa d'acord -en part- és quan diu que en Pla descriu un ser gris, vivint en una ciutat grisa, poblada de gent grisa, com el quadern gris a on ho va anotant tot. Jo li concedeixo que part d'això hi és, doncs si que es veritat que hi ha una sensació de grisor, per quan en Pla va equilibrant tot el que pot la grandesa i la misèria en un mateix pla, fugint del blanc i el negre i que aquesta equanimitat grisa, una mica desmitificadora es pot gairebé respirar. Però no crec, ni molt menys que aquells de qui parla fossin gent grisa, ni que ho fos la ciutat. És més, si això darrer és només és gris, Barcelona, Catalunya i la seva cultura ja pot tancar els llums i donar les claus perquè no sé jo si ha hagut algun altre moment tan únic d'esperança -ja irrecuperable- per sempre en aquesta època de decadència funesta i absolutament mancada de glamour.


PLEGO PERQUÈ ÉS TARD I VOL PLOURE

Hi han moltíssimes coses que m'he deixat al pap però és que, després d'uns quants dies, ja tinc el cap fet una pilota. Si hagués d'escriure tot el que aquest llibre m'ha suggerit no pararia mai i n'hauria d'escriure un d'una extensió similar, la qual cosa representaria una tortura encara més extrema del que ja és aquest escrit (que no dubto ampliar i corregir el dia que em quedin una mica més d'energia i temps, tremoleu he he he).

M'acomiado tot recomanant-vos que, si us agrada la literatura que mira de retratar el mon que vivim, sense enfarfegaments ni frases rebuscades, ple d'humor del bo -ara me'n recordo que em volia estendre parlant d'això, perquè l'humor és una part fonamental de l'estil d'aquest home-, agafeu el llibre d'en Pla que us doni la gana. Ja he comentat que, després d'"El Quadern Gris", he decidit continuar amb altres llibres del mateix autor, escrits d'una manera gairebé cronològica. Us puc ben assegurar que és una gran alegria de trobar-te amb el mateix estil, perfectament reconeixible, esperant-te tan fresc com una rosa que ja havies trobat al llibrot. Vaja, que ja em puc eixugar les llàgrimes: "El Quadern Gris" no s'acaba en ell mateix. Sí, ja sé que els experts d'en Pla ja fa dècades que ho saben i es deuen de cargolar de riure del meu descobriment. ¿Però que voleu que us faci, gamberros? Millor arribar-hi tard que no arribar-hi mai. O no? No ho sé.

La única cosa que sé és que ara estic enamorat d'aquest llibre. Que ara mateix el que sento és una immensa felicitat i que, si deixo que se'm marceixi, potser ja no la podré compartir. Potser d'aquí un temps sentiré una vergonya immensa sobre aquestes ratlles que he escrit però, potser el llibre llavors ja no em semblarà tan genial -el que us dic, tot plegat és una cosa de trobar-se al moment just-, però, ara per ara, se'm ben refot.

Apa, què tingueu un bon/a dia/nit!

Comentaris

  • Montse Canes | 24-04-2008

    Una sensació extranya... Sento la necessitat d'aplaudir aquest assaig però no m'atreveixo a fer servir les paraules...després de llegir algo tan acurat, treballat, pensat i sobre tot crec que sentit...
    Fantàstic trobar-te, en serio...
    Només una humil (de debó) opinió: em sap greu trobar, de tant en tant, expresions molt coloquials en un escrit d'aquesta categoria. M'ha donat la sensació que volies treure-li seriositat, donar-li informalitat com si no et sentisis cómode,,,i no s'ho mereix. Mereix tenir tota la seriositat possible ja que sincerament trobo (tot i que ara menciono la segona cosa que em sap greu, que critiquis els pròlegs!) Aquest escrit teu mereix ser un próleg d'una edició nova de "El quadern gris".
    Bona lletra!

  • Amic Florenci![Ofensiu]
    F. Arnau | 07-03-2008 | Valoració: 10

    Jo també admire la prosa de Josep Pla (no tant la seua trajectòria política) i considere "El quadern gris" un llibre obligatori per tots aquells que es dediquen a la narrativa (sobretot de no-ficció). Aquest llarg article teu ja me'l llegiré amb ,és calma, però vaja per davant la meua admiració per una tasca tan feixuga.
    Et deixe un enllaç que m'enviaren fa uns dies per si vols subscriure't a un blog basat en el llibre d'en Pla, que és a punt de sortir, i que m'ha semblat força interessant.
    Paga-li una ullada...

    Una forta abraçada!
    ... I molta salut!

    FRANCESC

    ACÍ TENS EL BLOG

  • Caram...[Ofensiu]
    Naiade | 18-02-2008 | Valoració: 10

    M'ha cridat l'atenció el títol, ja que fa molt de temps que un altre aficionat a l'escriptura em recomana "El quadern gris" d'en Pla. Quan he vist la llargària del teu relat m'ha agafat un patatus, però com que sempre m'insisteix que és una obra bàsica per tothom qui desitgi escriure bé, i una servidora és molt caparruda, m'hi he tirat de ple.
    M'ha agradat molt veure l'entusiasme que t'ha provocat i m'ha servit per dir-me i repetir-me que a pesar de la mandra que em feia llegir-lo, ho he de fer.
    T'imagino escrivint aquest relat de nit, deixant fluir les paraules a la velocitat de la llum, intentant poder fer brollar tot el que senties. (tal com em passa a mi moltes vegades) i mirant-te el rellotge ja de matinada veien com entre la claror de l'albada.
    Et felicito Florenci per haver fet un treball tan entusiasta.

    Salutacions

  • Excepcional![Ofensiu]
    Karles | 18-02-2008

    Per no estar acostumat a les obres de gran format, de n'hi do l'extensió de la teva crítica. Felicitats

  • Un assaig excel.lent![Ofensiu]
    copernic | 17-02-2008 | Valoració: 10


    Un treball gairebé de tesi universitària sobre l'obra mestra de l'homenot de LLofriu ( o de Palafrugell, com vulguis). Precisament ara l'estic llegint. El vaig trobar un dia en un mercat de monedes, segells, llibres vell, etc. Deu euros, una ganga! Ja havia llegit Cinc històries del mar, Girona i Les hores, aquest últim és una autèntica meravella. Si no l'has llegit et treurà una mica l'agrosa sensació de pèrdua pel Quadern. Anteriorment havia llegit també una tria de la mateixa obra, però porto vuitanta pàgines i estic totalment d'acord amb tu: És una obra mestra! Les descripcions precises, mil.limètriques, els adjectius gairebé impossibles. Hi ha un moment en que descriu una escena de placidesa total tot veient voleiar una cortina que és una passada! En fi, no m'estenc més sobre el tema perquè de teca n'hi ha molta, sobre tot per la història personal de'n Pla però ja et faré un altre comentari en una altra ocasió.

    Bona nit i una abraçada!

Valoració mitja: 10

Ajuda'ns amb un donatiu

Ajuda'ns a pagar el manteniment de relatsencatala.cat Qualsevol aportació és més que benvinguda: