El procés de tirar les escombraries

Em toca anar a tirar les escombraries: plàstic, vidre, i merda variada. Faig un nus a les bosses de plàstic i brossa diversa (BD), i agafo la galleda del vidre. Amb dues bosses a una mà i una galleda a l'altra, baixo fins al carrer, amb espardenyes i xandall, que queda més d'estar per casa. Cada dues passes, una goteta, entre vermella i marró, regalima de la bossa BD, marcant-me gratament el camí de tornada.
Arribo al punt de contenidors, i deixo les bosses i la galleda al terra, desitjant que algú decideixo robar-m'ho. Però no, o sigui que agafo la bossa de BD i m'apropo al contenidor verd militar. Agraeixo als déus el gran invent de la barra-palanca de baix, que s'acciona amb el peu i fa que s'obri la tapa. Encara no he vist aquesta meravella a Girona, i ho espero amb il·lusió. Premo la barra mentre m'aparto cap a un costat, per evitar l'estúpida por que tinc a que un gat em salti disparat des de dins. Fent una circumferència a l'aire amb el braç, llanço la meva bossa damunt les altres, que xoquen fent un soroll sord, de merda acomodant-se damunt més merda. Trec el peu de la palanca, i el contenidor es tanca, deixant anar una última alenada pudent, com si esbufegués abans de submergir-se en la foscor de nou.
Amb la bossa de plàstic a la mà, m'apropo al contenidor groc. És la part més odiosa de tot el procés, amb diferència. Algú va decidir recobrir el forat per on tires les escombraries, amb una mena de bigoti de morsa pelut. Cada cop que pressiones la bossa pel forat, el braç segueix per inèrcia i, inevitablement, passa entre els pèls untats i llefiscosos. Però jo, sàvia que sóc, a vegades, he descobert un contenidor on algú, molt amablement, es va dedicar a tallar tots els pèls, deixant així un forat igual d'útil, i força més higiènic. Avui, de totes maneres, la bossa del plàstic, presenta unes dimensions poc aptes per aquell forat massa petit, i sé que em tocarà suar. Un tros de bossa està brut, cosa que fa encara més difícil tot el procés. Intento introduïr les escombraries sense tocar la zona bruta, però una cantonada amb mala hòstia, fa rebentar vés a saber què del contingut del qual intento desempallegar-me, i comença a regalimar un suc blanc. Jo, que sempre m'he avingut poc amb la llet, giro el cap, fent, d'aquesta manera, que tot sigui més complicat del que ja és. Estic apunt de desistir, agafar la bossa i llençar-la al contenidor verd militar, que recicli el seu pare, collons, però intento civilitzar-me, i continuo prement i donant forma circular a un munt de pots de iogur, bosses de congelat, etc, que evidentment, no tenen forma circular. Al final però, contenint-me un crit, aconsegueixo fer entrar el plàstic dins el contenidor, i és clar, el braç segueix cap endins. Però com no hi ha els maleïts pèls, puc mantenir un mínim la dignitat, si no és que l'he perdut ja fa estona.
I per fi, el plaer més gran del món, que m'havia guardat pel final: el vidre. Agafo la galleda i em col·loco davant del contenidor verd, fregant-me les mans, satisfeta. Prenc un pot de cigrons buit amb una mà, i em llepo els llavis. M'acosto al forat, obro els dits, espero unes dècimes de segon i: CATACLINC! Quin so més meravellós, quin escàndol! Agafo un altre pot, la mateixa expectació.. CATACLINC! Fantàstic. Absolutament fantàstic. Tots els veïns ja deuen ser al balcó, contemplant el deliciós espectacle. Però jo no m'aturo a comprovar-ho, el plaer és massa gran com per entretenir-se amb foteses. CATACLINC! CATACLINC! CATACLINC! Magnífic. M'encanta, reciclar. Quin goig, aquest so! Deuen ser les campanes urbanes, que repiquen, pensarà qui ho senti.. però no, són pots de vidre, exquisits pots de vidre bruts.
Intento contenir el plor quan aquests s'acaben. La diversió no pot ser eterna, si ho fos, no la gaudiríem. Marxo doncs, ara solament amb una galleda buida. M'hi he estat un quart d'hora, entre baixar del pis, llençar les escombraries, i tornar. Ja ho veieu, un quart d'hora de la meva vida llençant merda. Encara que, com vam decidir un dia rentant plats amb una companya de pis (és un bon lloc, per decidir coses): merda és tot allò que no queda al plat. I no és que em consoli, però almenys em fa somriure, que ja és molt.